Dec ser una de les persones que, durant uns quants anys, ha estat més a prop de Josep Maria Vidal. Ell vivia al número 73 del carrer de Coroleu, al nostre barri de Sant Andreu, i jo visc al número 72-74. Sense necessitat de citar-nos prèviament, ens trobàvem més d'un cop per setmana al bar de prop de casa. Crec que el Josep Maria va ser un excel·lent amic amb el qual intercanviàvem experiències, ja que la traducció ocupava una bona part de les nostres hores. Molt sovint ens intercanviàvem traduccions. Com que durant els darrers anys, el Josep Maria no sempre tenia feines literàries, de guionatge o encàrrecs de traducció, ocupava moltes hores traduint Molière, Racine, Corneille i altres autors clàssics i moderns del teatre francès. Tots aquests treballs me'ls feia arribar i en vaig reunir una dotzena llarga. El Josep Maria traduïa els versos alexandrins dels clàssics francesos amb un encert i un bon gust notables, cosa que suposa un esforç i una capacitat traductora admirables. Molts d'aquests textos són encara inèdits. Algun s'ha estrenat i altres (per exemple un volum amb comèdies de Molière) s'han publicat. Recordo un magnífic muntatge del Tartuf a càrrec d'Oriol Broggi i un espectacle de textos molierescos que va muntar Esteve Polls. Evidentment, hi ha moltes més coses que no puc recordar. El mateix Josep Maria va muntar Racine al Centre Cívic de Sant Andreu, o va muntar altres textos, entre ells "La cantant calba" també amb traducció pròpia. Va ser un muntatge excel·lent.

Puc dir, doncs, que l'estimació que he tingut per Josep Maria com a persona i gran amic ha estat molt gran i que la seva pèrdua encara la sento, ja que diàriament passo per davant de casa seva i no deixo de recordar-lo. Vull acabar expressant el desig més fervent de veure representats i publicats els seus textos, que sens dubte s'insereixen dins una tradició traductora de grans textos en català.

(Feliu Formosa. "Ell vivia al 73 i jo visc al 72-74", 2012)

* * *

Vaig conèixer Josep Maria Vidal en el moment just de començar la meva vida teatral més sèria: volíem fer un Tartuf, una obra gran amb vers, amb un bon repartiment. L'Arnau Marín, company de les primeres aventures, confabulador meravellós, em va presentar en Josep Maria, i ell, molt amablement ens va dir que en dos mesos tindria la traducció feta, que cap problema, que s'hi posava en aquell mateix moment, que podia combinar la traducció amb la seva feina de la tele, i que endavant. Jo li vaig dir, "Ei, que som uns pelacanyes, no ens coneix ningú, i tot plegat és una gran aventura!". Ell em va respondre que també era així i que li agradaven les grans aventures. Vam quedar al cap d'un temps a la seva casa de Sant Andreu. I allà, mentre fumava i prenia cafè, em va anar mostrant els seus increïbles versos. Tenia un somriure inquiet i una fina tremolor a tot el cos cada vegada que llegíem o discutíem un vers bonic. Més endavant, vam fer El Misantrop. I va tornar a respondre amb entusiasme. Va ser molt bon traductor, les seves traduccions són molt bones. Ja se'l troba a faltar!

(Oriol Broggi. "Començant la meva vida teatral", 2012)

* * *

Suposo que vaig conèixer Josep M. Vidal quan, en equip amb Obiols, va crear aquell revolucionari programa infantil per al circuit català de Catalunya i Balears, de TVE, que es va dir "Terra d’escudella", potser l'any 1976. De fet, d'anys abans, ja coneixia una mica la seva germana, però no a ell. Vidal, i segur que repetiré el que puguin dir altres persones que el van conèixer molt millor que no pas jo, era un home bo. No un bon home, sinó un home bo. Compte amb el matís, perquè de bons homes n'hi ha molts, però d'homes bons, ben pocs. Bonhomiós, discret, amable, rialler i de tant en tant una mica melangiós, com si s'hagués mig perdut, procurava no fer sorolls discordants. No vam ser grans amics, però quan el veia podia estar segur que la seva conversa seria cordial i discreta. Però també recordo els seus ulls brillants quan em comunicava alguna notícia personal i feliç, o la contenció plena de dignitat quan me'n comunicava alguna de desagradable. No sé si la seva dedicació a les traduccions literàries del francès al català i, molt més complicat em sembla, del català al francès, va tenir un inici accidental o un inici calculat. No tinc dubte, sigui com sigui, que traduir no era per ell una obligació, era una passió. I el teatre, diria, també. Me'l trobava als vestíbuls després d'una estrena i el seu comentari sobre el que havia vist sempre era, alhora, assenyat i vibrant. Va traduir una certa quantitat de textos escènics; entre tants altres, una obra meva. És la petja d'ell que em queda a la biblioteca de casa. Gràcies, company.

(Josep M. Benet i Jornet. "Un home bo", L'habitació del nen / La chambre de l'enfant, 2012)

* * *

Potser en faig un gra massa, però em penso que per lloar com es mereix el Josep Maria Vidal, tot és poc. Aquesta nit una vegada més ho he somniat, i és que jo acostumo a somniar molt amb la gent de teatre que he conegut al llarg de tants anys d'arrossegar el "trasero" pels escenaris de mig món. El meu ritual de cada dia quan me'n vaig a "fer nones" comença per exercitar la meva obsessió pel teatre en vers, recitant-me jo solet a mi mateix un parell d'actes de La vida es sueño, o un parell de cants d'El poema de Nadal fins que em ve la son… Com aquell que diu el Parenostre que m'havia ensenyat la meva mare i que tots els nens havíem de dir abans d'adormir-nos. Torno al que volia dir; aquell dia a més de recitar-me el Cant Espritual, vet aquí que quan ja dormia el meu somni va començar en el mateix Paradís. I, en un racó, sota de l'arbre del Bé i del Mal, se'm va representar una taula rodona on hi havia asseguts un estol de grans genis de la literatura dramàtica universal. Vaig reconèixer-hi Corneille, Racine, Shakespeare, Dante, Marlowe, Milton, Calderón… fent el vermutet!… Hi vaig trobar a faltar Jean Baptiste Poquelin de Molière. Vaig preguntar per ell i vet aquí que em sembla que era Cyrano que em va dir "Si el vols trobar vés a l'entrada principal. Està esperant en JOSEP MARIA VIDAL que es va morir ahir i està a punt d'arribar, li vol donar la benvinguda".

Ja fóra bonic un Paradís així! En Josep Maria i Molière junts com han estat en vida. Potser n'escriuran una "al alimón" com diuen a les "Castelles"! El despertador em va "aixafar la guitarra", però des que vaig somniar allò ja van bastants dies que somnio el mateix. El Vidal al Cel dels homes de teatre! On li correspon! En pau descansi.

(Esteve Polls. "Passejant pel cel. A la memòria de Josep Maria Vidal", dins el dossier de premsa de Jugant amb Molière, 2009)

* * *

La feina ben feta de Josep Maria Vidal, amb una llengua entre contemporània i fabriana, en honor al francès antic de Molière i al català culte i una mica afrancesat del mestre Fabra, plaurà a l'oient enjogassat d'avui, el que encara percep d'instint l'alè èpic de l'alexandrí, la pausa central –no sempre, hi ha alguns dodecasíl·labs sense cesura– i la cantarella de les rimes, parella a parella, i que se sorprèn de grat que els personatges de més diversa condició i llenguatges passin a benefici de la comicitat pel mateix adreçador, el que agraeix el graciós esforç d'anivellament entre la forma fixa i el drama burgès, si es permet l'anacronisme, que trobarà que aquestes traduccions de poesia de costums per a l'escena, a l'altra banda del to aeri, abismal i metafísic de Racine, no podien ser més oportunes, i que, si es té en compte la competència d'alguns entre els diversos traductors catalans del segle XX, Vidal està entre els millors.

(Pau Dito Tubau. "Actualitat de la traducció dels clàssics", Avui, 1 de febrer de 2006)

* * *

El meu reconeixement més objectiu i absolut envers la traducció de Tartuf o l'impostor de Josep Maria Vidal, tant pel plaer mateix de poder llegir-la en vers, com pel plaer de poder-la dir com actor.

I també vull trencar una llança a favor del vers en el teatre. Moltes vegades lloem de manera exagerada com diuen el vers determinats actors anglesos, castellans, francesos –i potser també algun de català–, però som incapaços –directors, actors i tots plegats– d'autoexigir-nos la voluntat, la disciplina i el rigor del treball per reconèixer el vers com un dels millors aliats que pot tenir una llengua, i que sigui per a l'oïda de l'espectador la música que ha somiat escoltar el compositor que l'ha escrita. Íntimament, crec que encara ens falta molt. De moment, si més no, aquesta traducció de Josep Maria Vidal és una meravellosa partitura per acostar-nos-hi.

(Lluís Soler i Auladell. "Traduir, trair?", del pròleg a Tartuf o l'impostor. Barcelona: Institut del Teatre, 1994, p. 11)

* * *

Podem llegir la traducció de Josep Maria Vidal de Les dones sàvies i adonar-nos de la fidelitat de Molière a l'original i la magnitud del ridícul i de la venjança. I els comentaris de les dones oïdores de la lectura, que afegeixen més llenya al foc. L'excés dels elogis fa que els espectadors riguin del mal gust admirable, de la subtilesa de les metàfores més vulgars, dels adverbis que lliguen admirablement apariats com rodolins de col·legials…

Amb el sonet, és possible que Molière critiqués, a més a més, la buidor en què havien caigut moltes formes, la invenció de les quals va ser genial en el seu temps. En el segle XVI el sonet feia furor, i s'estenia "com una malaltia contagiosa". ¿Cal dir que només una traducció ben feta com aquesta pot fer volar la imaginació i rebuscar notes i relacions entre obres, perquè els versos llisquen fins a fer-nos oblidar que són d'un altre temps, d'una altra llengua? Una obra de la qual se'n poden treure mil detalls i resseguir mil rastres. Crec que és el millor elogi que podria fer per la feina de Josep Maria Vidal. I no ens embranquem més, no sigui que ens surti el gran còmic per recordar-nos que a casa nostra, més que en cap indret del món…

(…) dels secrets elevats, tothom dóna parer,
i aquí, se sap de tot, menys del que cal saber.

(Emili Teixidor. "La comèdia de Molière", del pròleg a Les dones sàvies. Barcelona: Institut del Teatre, 1994, p. 9-16).

* * *

Vaig descobrir Boris Vian, fa una pila d'anys, amb la lectura de L'Écume des Jours, que em va meravellar. I, ben de pressa, em vaig convertir en un "fan" d'aquell escriptor diferent, que en les seves novel·les, els seus poemes, les seves cançons i el seu teatre feia gala d'una imaginació desbordant, d'un sentit de l'humor càustic, d'un lirisme arravatat, d'una capacitat de jugar amb el llenguatge molt poc freqüent, tot plegat amb una dimensió ètica i cívica indiscutibles. Vian és un autor difícilment catalogable: en la seva curta existència (va morir als 39 anys), va desplegar una activitat creativa immensa i multidireccional: després d'haver cursat estudis d'enginyeria, va excel·lir com a trompetista de jazz, actor de cinema, "chansonier", guionista, poeta, novel·lista, traductor, cronista, conferenciant, autor de cançons, autor teatral, i autor del llibret de quatre òperes. A casa nostra, Vian és molt poc conegut: del seu teatre, per exemple, només s'ha representat Les bâtisseurs d'Empire, a principis dels 60, i no ha pujat mai a un escenari la seva obra més representativa, Le Goûter des Généraux. No cal dir que em va fer moltíssima il·lusió que l'Oriol Genís m'encarregués la traducció d'un seguit de contes, poemes i cançons d'aquest autor, per confegir l'espectacle "Boris Vian, constructor d'imperis". Vaig abordar la traducció amb entusiasme, i, tot i la seva dificultat, deguda en bona mesura als jocs amb el llenguatge que caracteritzen l'obra de Vian, he de reconèixer que ha estat un dels treballs que més plaer m'han reportat aquests darrers temps. Espero de tot cor que el públic vegi l'espectacle amb un plaer semblant.

(Josep M. Vidal. Text inclòs en el dossier i disc editat amb motiu de la presentació a la Sala Muntaner de l'espectacle "Boris Vian, constructor d'imperis")

* * *

El 14 d'abril del 2004, coincidint amb l'aniversari de la proclamació de la República, s'estrenava a la Sala Muntaner de Barcelona "Boris Vian, constructor d'Imperis" que va tenir molt bones crítiques. D'entrada jo havia pensat de fer un espectacle amb poemes, contes i cançons de Boris Vian, però Xavier Albertí em va aconsellar de limitar-nos a les cançons. En aquest moment en Josep Maria ja havia traduït uns quants poemes i tres contes i les cançons ben aviat van estar enllestides.

Boris Vian no té un llenguatge fàcil per a ser traduït: l'ús d'un argot parisenc difícil de comprendre, la quantitat de paraules, la complexitat dels conceptes… fan que la traducció sigui sempre una feina considerable. En Josep Maria no es va arronsar i em va proporcionar unes admirables traduccions plenes d'enginy, saviesa i amor per la feina, i sempre amb una rapidesa ben sorprenent. Recordo que un dia aprofitant l'avinentesa d'una invitació per participar en un acte hi vaig cantar "La java de les bombes atòmiques" per veure com funcionava. Ens acompanyava la seva germana i la prova va ser satisfactòria. Quan en Josep Maria ens va deixar, em va quedar un record inesborrable d'un últim sopar al Versalles: van convidar-nos a sopar a canvi d'organitzar un acte sobre Boris Vian. Vam llegir poemes, contes i jo vaig cantar unes quantes cançons. Va ser una vivència entre nosaltres molt emotiva. Però més tard va venir el seu silenci definitiu.

Aprofito aquestes ratlles per lloar la seva feina, l'entrega, l'entusiasme i la generositat d'aquest home de teatre que vaig tenir la sort de conèixer i apreciar.

Terra, Lluna,
Món putrefacte, massa vell,
des d'allà dalt, Pierrot et diu
adéu.
(Fragment final de la cançó Terra-Lluna)