"En eixir al defora, l'aire fresc que arribava cada tarda, espetegant en les faldilles i els davantals, envoltà d'alegria les dues cosines. El Joan ja esperava, les mans creuades al darrera, la faç somrient. La noia sentí la superioritat d'aquell home com una cosa inexpressada però compresa. Una immensa pietat la corprengué.
-I sembla feliç, pobre Joan! Per què ha dit això, la Lluïsa?

* * *

Després de veure els bastiments on dormien els mossos i on els cups esperaven el most daurat que faria regalar la dansa dels trepitjadors sobre la catifa odorant, quan els raïms fossin duts a plenes portadores, el matrimoni i la Remei s'enfilaren a la torratxa damunt les golfes.
Allí hi havia el colomar, ara gairebé desert: damunt la masia, voltant-la a amples volades, els coloms tornassolats de nacre teixien garlandes en el cel blau i mel de posta.
La Remei es quedà palplantada, en veure l'amplitud d'horitzons que dominava el seu esguard, acostumat a la daurada esquifidesa ciutadana.
La casa estava arrecerada a la muntanya, aspra de roca vermella i grisa, coronada amb feréstecs pins despentinats en les carenes. En els pendents suaus, els margets innombrables, aprofitant misèries de terreny, sostenien les velles oliveres de venerable testa nevada, els ametllers graciosos, les figueres de soca torta i verrugosa entre la ufanosa cabellera dels ceps lluents al sol.
Ja en la plana, la vista reposava en el fresc coixí de tanta vinya, que l'allunyament tornava fina com un prat de setí, i l'avellutament irreal d'algun massís d'arbres, blaus amb l'ombra allargassada de la posta. Els termes s'esglaonaven dins el doll melat.
El terreny és pla fins a l'altra banda, on les muntanyes molt llunyanes clouen l'horitzó. Tota la perspectiva és llisa sota el cel altíssim, però no pesant damunt la humilitat de la terra.
La plàcida monotonia del paisatge ondulant no és trencada pel tallat del riu o la flonjor d'una coma. El riu de nacre -talment una melodia de veus inflades pel goig de viure- subratlla el ritme de línies quiet com un bleix.
Una alenada impetuosa omplí d'alegria el cor de la Remei. I és que no era aquella vista com la de les asprors torturadores, en les muntanyes, ni de tons violentament contrastants com els de les braves costes: no despertava inquietuds sinó que les apaivagava, com una carícia d'aigua en les mans obertes."

(Del llibre Amor silenciosa. Barcelona: Central Catalana de Publicacions, p. 51-53)

* * *

"En llevar-se, l'endemà, no plovia, però la boira embolcallava el mas en un mantell de solitud austera.
Els arbres del voltant, negres, retallats damunt la flonja lividesa, s'esfumaven teatralment al lluny.
La noia obrí la finestra, i es trobà com perduda en la immensitat silenciosa i blanca; tingué una sensació de majestuosa basarda, d'allunyament complet del món real.
En la buidor pàl·lida, les idees se li alcarien i, anant-se concentrant dins ella mateixa, trobà uns instants de pau inefable, un lluminós oblit de tota la vida exterior i la concreció d'una plenitud espiritual en el moment etern.
El seu cos fruí estranyes sensacions de lleugeresa, movent-se en la cotonosa boira isoladora i lenta.

* * *

Quan, avançant el jorn, la boira es fongué, les valls quedaren encara blanques de núvols baixos i els cims eren illes blaves damunt la mar escumosa.

* * *

Després tornà a ploure espessament, a raigs lents i tossuts.
La pluja durà quatre dies grisos, uniformes i dolcíssims: llum sedant per a l'esguard i l'esperit afadigats amb les sensacions brutalment contrastants en els dies serens.
Vingueren noves d'amunt del riu.
Allí l'aiguat de la primera nit fou terrible: negà camps, va destruir dos ponts de carretera, arrencà en la fúria primera arbres i cases de les vores de l'aigua. Vingueren noves desoladores dels pobles devastats. [···]
El to suau del païsatge semblava haver regalimat al cor de la Remei.
Les angoixes i les esperances sobtades, els contrastos que sofria el seu esperit en pocs instants, el sofriment continu, van aquietar-se en una grisor dolça com la tristor del cel.
Passà les tardes a l'entrada, cosint o jugant amb la xicalla.
Durant llargues hores, en una lassitud buida d'idees i apaivagadora, guaitava encantada com els arbres s'espolsaven, fredolics, i en la terra l'aigua corria, joiosa, pels escòrrecs fangosos d'un llot roig i alegre.
L'aigua saltava per les pedres dels caminals en cascades joganeres i arrissades; a voltes s'estenia com un vel transparent i unit damunt la terra xopa.
Les orenetes es complaïen a teixir garlandes en la pluja, xisclant i refilant esbojarradament. Els coloms, esporuguits, no sortien mai i ploraven en el colomar.
L'aigua cantava en les canals degotants i la terra s'amarava amb els dolls nacarats, amb una joia sensual d'aimadora.
Si la noia alçava l'esguard l'encisava el clar esglaonament dels termes -envernissats de verd- fins a l'horitzó gris de pluja.
Sostenia llargues converses amb en Joan, o, més ben dit, l'escoltava parlar-li de la seva terra i del seu treball, amb un fervor amorós i una mena d'unció religiosa que embadalien l'enamorada. [···]
La Remei estava satisfeta d'aquesta vida. Tot el dia amb el Joan, un xic d'il·lusió d'intimitat, poder parlar-li i enfonsar l'esguard en aquells ulls brillants ja era prou. No volia res més, era feliç.
Des que amava, per primera volta tenia l'esperit en pau. Ni gelosies, ni revoltes, ni ànsies vehements.
No volia pensar que la pluja i el viure reclòs i pausat finirien. També per primera vegada, doncs, conegué la joia d'assaborir el present sense preocupar-se del temps a venir."

(Del llibre Amor silenciosa. Barcelona: Central Catalana de Publicacions, p. 135-139)

* * *

"Dia de pluja menuda. A casa, la qualitat de l'aire, i els espais i el ritme amb què hi llisco, són gairebé els mateixos de sempre. Com les remors, i les olors, i els volums i les ombres. Tot just la llum és un xic esblaimada, suau.
Però al defora tot és canviat. Ací, en la ratlla on fineix el recer de la casa i comença el paviment mullat del carrer, ací és on s'entra al país del feliç ensomni. Com llavors que, d'infant, una tarda ampla i remorosa d'estiu, el meu Pare em dugué a través del País misteriós, per uns carrers que semblaven molt lluny; carrers vorejats de muntanyes de terra esllavissada, i de grossos blocs de pedra, i plens de xicots d'una raça terrible i bulliciosa, que s'empaitaven a cops de roc i feien figuretes i rodolaven des dels cims d'aquelles temptadores muntanyes... I la sensació de misteri es va fer més profunda i m'ha restat gravada per sempre, perquè al capdavall de la ruta vàrem muntar a un piset menut i enlairat, on hi havia un senyor que ens ensenyà pedres de formes i colors meravellosos, i ens féu mirar en un microscopi tot de bestioletes que semblaven plantes, i plantes que bellugaven com bestioletes... Així és avui. Avui i sempre que el cel és baix i gris. Travesso la ratlla del somni. I ja aquesta Barcelona meva tan coneguda i estimada no em té. Sóc en el país dels records i dels enyoraments.
Granvia enllà, sóc indiferent a la fredor de la pluja. Aquest matí el cel era núvol, gris fosc i tumescent de bosses negres, i a claps esfilat i esgarrifat com amb calfreds de ventades rúfoles. Però després s'ha fet llis, tot prim, i blanc, d'una blancor porosa, igual que un vidre glaçat il·luminat per dintre. Les branques dels arbres despuntats s'hi perfilen sense cruesa, com banyades elles també en la seva llum misteriosa, que no vé d'enlloc, que impregna les coses i s'hi instal·la mateix si vingués d'ella.
Fa molt fred, però aquest cel baix evoca dolçors de convalescències, boires d'abrils enfredorits. A posta de sol es va aprimant. Sense esquinçar-se, i sense perdre enlloc la seva fina unitat de vel màgic, el núvol s'aprima: i el cel canvia lentament, com si ell fos igual -un vidre glaçat, de llum color llimona- i fos la llum darrera seu que es tornés brava, color de cel serè.
I llavors ve aquesta punyent meravella del blau pàl·lid esblanqueït de fred, amb uns estels diminuts com les estrelles de glaç, enganxades als vidres, que es van fonent a poc a poc.
Allí dalt, en el París de les meves enyorances, també sovint, després d'un dia encaputxat de boira closa, el ponent irradia un càlid rubor que la va fonent. O bé a quarts de quatre ja és fosc, sense posta, sense una ditada vermella en la grisor uniforme del cel dolç, íntim. Però no oprimeixen, aquelles boires. Ací, quan bufen els llevants llisos que fan passar ràpids els núvols a nivell del Putxet, si sortiu de casa amb el delit de caminar contra el vent, aviat se us seguen les cames, i la tèbia humitat us fa regalimar pel rostre les olors calentes d'una ciutat sencera i de mil suburbis mariners salinosos i sutzes. A París en canvi els vents de ponent, que duen els oratges de l'Atlàntic, són com els salvatges i forts, rentats en les amplàries d'ones verdes i en la molla desolació de les landes brumes.
Però avui no fa un alè d'aire. Gotes mig gelades periegen l'abric i el rostre. Vaig Granvia enllà, per camins coneguts i oblidats, pel passeig llis on res no em distreu de les visions que em van naixent. On tot, al contrari, les afavoreix.
Visions: no són visions, sinó sensacions que reneixen. És el cos que torna a viure, no allò que visqué, sinó com visqué. No són actes, sinó estats, Estats del cos, que provoquen estats de l'esperit. Ni em cal cloure els ulls tampoc. Allà, en un moment de la llum, tal perspectiva d'asfalt interminable, de palauets negrosos damunt el cel fred; adés, el tràfic accelerat en un bocí de Ronda de Sant Pere, amb els primers llums i les cases altes obscures; o bé un glop d'aire portant olors de tren i xiulets punyents d'invitació a la fuga m'esdevenen desconeguts, em transporten en ple somni, tot d'una, amb un tremolor d'espant dolcíssim.
No veig tal carrer, tal moment. Van passant petites sensacions."

(Del llibre Estampes de París. Barcelona: Biblioteca de la Rosa dels Vents, 1937, p. 5-7)

* * *

"Som al juny, i al defora fa fred. L'estany és immòbil i envernissat com un espill d'acer, i a les ribes la verdor negra dels avets i els castanyers li dóna profunditats molsudes de gorg geliu. Pels caminals perduts entre les grutes angleses i les ruïnes artificials vestides de negres heures, pelluquen volades de pardals a la vora dels bancs de marbre esquerdats i entelats de vellura. L'esplanada del jardí francès, enfrontada al canal i al bosc, té un aire de desolació, a sota el gran cel velat un poc ruborós allà a la posta. Les roses dels parterres són pàl·lides, i a les espatlles de les cariàtides dels brolladors pengen caramells de molsa.
El canal i el bosc han tornat a la llibertat caòtica. Els molls del canal s'han esllavissat, i de l'aigua, a les ribes, surten folles tiges de joncs, i plomalls i amples fulles de plantes d'aigua, grasses i verdíssimes. Asseguts, ajaçats, berenant amb l'ampolla al costat, hi ha dotzenes de pescadors de canya, i de xicots que juguen. Però són lluny de nosaltres, una mica agrisats per un tel finíssim de boira que es va aixecant: i no els sentim, només sentim algun xisclet agut d'infant, i unes merles que s'allunyen i es responen dins la profunditat de la brancada. Sobre el canal, les copes dels castanyers limiten el cel entelat com un altre fi canal d'hivernals aigües pures. Ací, damunt nostre, només hi ha la verdor absoluta d'uns arbres alts i fins que s'entrellacen molt amunt, més amunt dels cants dels ocells, i els clouen en llur ressonant concavitat.
I l'herba creix, ufanosa, alta, suquejant; ça i lla remolins de vent pluig l'ajeuen esvelta i remorosa. Els diumenges l'herba aquesta, espessa en el laberint de soques negres, deu ésser refugi d'enamorats i delícia d'infantons. Avui tot és desert. Els amples camins són plens de sots on dormita l'aigua negra; els tancs de fusta mig podrida serveixen de trampolí als menuts que surten d'escola i s'animen -tan sols un instant- la calma trista del bosc. Salten, es donen empentes, es barallen per beure en aquella fonteta molsuda, i se'n van al canal, a mirar els pescadors. La fonteta resta sola, a baix del seu hemicicle on duen tres graons franjats d'heura, on les moles posen al peu suaus catifes esparracades, on brunzen els eixams de mosquits i lluen els estiracabells, i on les merles troben aquelles erugues que estimen tant.
Pel camí del fons, ran els jardins de les vil·les, passen noies nòrdiques, braços nus i rostres pigats, dalt les bicicletes i cridant-se per llurs noms harmoniosos. Les nurses tornen a casa empenyent els cotxets on dormen els menuts fatigats. Però ací al bosc, l'ombra que davalla és grisa com fou grisa la llum; i el vent s'encalma i la humitat es fa més aguda, insistent, desesperada com aquest piular endormiscat dels pardals novells, com els crits de merles que es fonen molt lluny, en la profunditat de les verdors negres, en la tovor esponjosa dels herbeis folls que viuen del bosc en abandó."

(Del llibre Estampes de París. Barcelona: Biblioteca de la Rosa dels Vents, 1937, p. 19-20)

* * *

"Poc temps de complir jo els sis anys vam deixar el pis del carrer de Ponent. A penes si vaig endur-me'n cap record fora de la seva topografia exacta. És sorprenent com m'he recordat sempre de la situació de les cambres, de la fesomia especial de cada una d'elles. Avui mateix podria fer-ne un plànol exacte, amb la indicació dels balcons, i de la direcció d'obertura de les portes. Però no m'hi veig a dintre. Això és degut al fet que la meva memòria és més que res memòria d'estats d'esperits, d'aventures de sentiment i d'imaginació. I al pis del carrer de Ponent no tenia temps de viure en la imaginació perquè tot el dia jugava amb d'altres infants. A l'altre pis les condicions canviaren radicalment. De les tres escoles, la de nens i la de nenes foren graduades i traslladades en locals separats. Les famílies foren així mateix separades; vaig perdre la companyia permanent d'aquells cinc amiguets i a més la de tres escoles senceres, perquè malgrat viure nosaltres a la mateixa casa de l'escola nova, ja no vaig baixar-hi tant, potser perquè la presència dels altres mestres m'intimidava un poc. Als set anys comencí d'anar a col·legi, però a casa sempre jugava sola. I és per això que del pis d'Escudellers Blancs en tinc profusió de records, i enyorament de jocs deliciosos. El de Ponent, en canvi, és quasi buit per a mi. [···]
I aquella mateixa nit fou com si sortís de la meva infantesa per entrar en un estadi gairebé de pre-adolescència. Em vaig sentir ja "dona gran". Ja no vaig dormir en el llitet de baranes! Em fou muntat un llit de persona gran, un llit de monja que em semblava immens, en una cambra al costat del dormitori dels Pares. Tenia gran llit meu i cambra meva.
Aquella nit començà també el deliciós misteri de la cambra de les joguines, i la meva ànima pressentí les voluptats dels jocs solitaris en ple vol d'imaginació. Al cor del pis hi havia una estança fosca emparedada severament, que havia estat oratori dels estadants anteriors, propietaris de la casa. Aquesta cambra era vasta, i comunicava amb el menjador per grans portes amb vidres glaçats, i amb el meu dormitori per una altra vidriera glaçada però menuda com una porta secreta. Fou destinada a mals endreços, i dipòsit de joguines. Caixes i baguls foren apilats contra la porteta excusada la qual a penes si es podia obrir dos dits, i no s'obria mai.
A mi que he estat poc poruga i em passejava als sis anys per tot el pis a les fosques, aquella cambra em féu de seguida una mica de basarda. No era basarda. Era el sentiment -i la curiositat- del misteri. En la fosca de l'empaperat mal il·luminat, també en el record imaginatiu de vagues olors d'encens i clarors vacil·lants de ciris, jo endevinava coses misterioses. Endevinava un "més enllà" a peu pla del món de cada dia. Concretament, la curioistat cristal·litzava entorn el gran cove on foren tirades en desordre capses de jocs i nines i retalls de robes. Aquell cove no tenia fons, estava segura que en un moment de tedi, si tenia paciència de ben furgar, sortiria una joguina nova, alguna cosa vinguda directament del misteri. I mai no m'enganyava. Postals velles anteriors a mi, ferros i fustes provinents de mobles desapareguts, boixets esparsos; una cosa o altra venia a mi, infal·liblement, màgicament.
No em feien por els dimonis; i a penes si creia en les fades. Però cada nit abans d'adormir-me veia els vidres glaçats de la porteta com lluïen feblement a la claror que venia de l'espona dels Pares. I de saber que allí darrera hi havia totes aquelles coses ignorades, tots aquells recons d'ombra on esperaven que jo les cridés tantes d'il·lusions realitzables, -només de saber això em donava un calfred de joia i alhora un estremiment de por. I sovint cridava el Pare per fer-li una pregunta qualsevol, ja amb la veu ensunyada, per tal d'assegurar-me que era encara ben bé jo, que no havia començat aquella davallada vertiginosa vers el pou de les meravelles.
Més tard he trobat en dos llibres l'expressió gairebé exacta del meu sentiment màgic. En "Alícia al País de les Meravelles", la caiguda de la nena perseguint el Conill, pou misteriós avall; i uns records d'infantesa d'Anatole France, quan explica el seu pressentiment d'un món misteriós al costat del món visible, i la seva fulgurant certesa que allí, darrera un esquinç de l'empaperat, començava el camí que hi duia. Però jo el tenia més a la vora que Alícia i que el petit Pierre. Era allí mateix, darrera els vidres glaçats que lluïen feblement al reflex de l'espona dels meus Pares."

(Del llibre Estampes de París. Barcelona: Biblioteca de la Rosa dels Vents, 1937, p. 52-54)

"I després vingué un temps en què tot es féu esborradís, com desencisat, en què només el somni podia treure'm del meu ensopiment. El somni era una cosa molt vaga, era el pressentiment de tantes coses inconegudes que feien lluir els ulls de les companyes més grans; i aviat el somni es precisà, fou amor, i estigué a punt de convertir-se en obsessió inquieta.
Jo era menuda encara, les companyes de la meva classe totes tenien quatre o cinc anys més que jo, i si jo em moria de ganes de parlar de "xicots" amb elles, alguna d'elles encara tenia més delit d'iniciar-me, d'obrir-me els ulls, i de fe-rme dentetes tot escandalitzant-me. Però no vaig reaccionar com elles -millor dit, ella, car era una de sola qui avalotava tota la classe- pensaven. No vaig prendre gust a la lectura pornogràfica o a la conversa plena de frases de doble sentit ni tampoc vaig córrer a denunciar o a apartar-me fent escarafalls. Tranquil·lament vaig allunyar-me del seu ambient; només un xic vaig intentar de treure'n una que jo estimava molt i a qui em dolia de veure enfonsada en tal sutzura. Ella se'n va riure i jo em vaig arronçar d'espatlles. Mai no poguí creure positivament que allò que tant les avalotava fos la realitat. Més real era el somni, per a mi.
Un llibre vingué a ajudar-me llavors, i els seus excessos romàntics foren un contraverí eficaç. Era el "Jocelyn" de Lamartine. I a més potser fou ell qui definitivament em desvetllà el gust de la poesia, ja latent dintre meu.
Llavors foren arreconades les joguines i a totes hores, mentre menjava, al llit, anant al col·legi, se'm veia amb el Jocelyn a les mans. Quan em cansava de llegir, prenia el llapis i em posava a dibuixar coves fantàstiques, xalets de muntanya, cabanes perdudes on havia de viure jo, en un futur no gaire llunyà, amb un estimat com Jocelyn, sols de cara als estels immarcesibles.
I després vaig deixar l'escola. Vingué el primer amor, o, almenys, allò que jo creia ésser-ho. I no era sinó un vol d'imaginació, un altre joc d'infant...

(Del llibre Estampes de París. Barcelona: Biblioteca de la Rosa dels Vents, 1937, pp. 62-63)

* * *

"Marina, cansada de rebolcar-se pel llit sense poder dormir, va incorporar-se i s'estirà badallant. Tenia mal gust a la boca i es sentia la testa feixuga, la nuca adolorida, els nervis desfets. Aleix dormia bocaobert, respirant sorollosament. Del menjador venia la claror somorta del dia. Marina saltà a terra, sense fer soroll es posà unes sabatilles i sortí de l'estança. Al menjador, on el balcó era ajustat, l'aire es respirava fresc i pur; no es sentia aquell baf d'home de l'alcova. Marina passà al tocador i va rentar-se un xic, sense xipollejar, procurant de no fer soroll, i tornà després vora el balcó, ja més eixorivida la testa.
Va asseure's darrera els vidres; aclulcà els ulls. Es sentia mortalment lassa, fastiguejada i desencisada de tot. Quan s'havia despertat i havia vist Aleix al costat seu, el primer impuls li hauria fet aixecar els punys i pegar-li brutalment, i fer-li mal, força mal. Ara no tenia ràbia;només fàstic, un fàstic horrible. Recordant les seves carícies, una repugnància la revoltà, li cobrí de suor el cos abandonat a la cadira. I pensar que, feia vuit anys, havia estimat aquest home fins al punt de fugir amb ell! Era cert que tenia setze anys -i tanta necessitat de fugir! I Aleix tenia vint anys, era prim de cos i càndid de rostre, i la seva força i la seva rudesa encara servaven un encís com d'adolescència.
I ella es sentia tan sola. No l'estimava ningú. El Lluís l'apallissava; la mare, en lloc de defensar-la, encara li feia retrets; l'ambient en què vivien era repugnant, odiós. Lluís treballava de nits; la mare tenia botiga de perfumeria, en aquest mateix barri: en ple Paral·lel, voltats de cabarets i timbes i "academias de canto y baile" i agències, i... Com ara; sinó que llavors, amb la botiga, hi tenien un contacte íntim i forçós. Marina encara no s'hi havia acostumat, i la idea que el "padrastre" acabaria per fer d'ella una "coupletista" o una "girl" la feia morir d'angoixa. Ella, del pare, no se'n recordava a penes; sabia només que vivien pels afores de la ciutat, en un barri quiet, talment un poble, amb gallines pels carrers i molta brivalla per jugar a pastar fang... I aquella vida i les brutalitats de Lluís i el desamor de la mare la dugueren a la revolta.
Després... després fou com un somni -ara li semblava un malson, però llavors arribà a ésser feliç. Un cop passada l'angoixa de veure's atrapats, i "regularitzades" llurs amors, el canvi fou total. Lluís no podia manar-la, ni la mare a penes: ella era independent, pagava la seva dispesa i era Aleix qui la vestia i qui la treia sovint a divertir-se, a dinar pels restaurants, qui fins un cop volgué dur-la dos dies a Montserrat. I a més, la promesa de casament, de la qual no havia tingut temps de dubtar. [···]
Mirà a l'entorn; escoltà el batec del rellotge. Aquesta casa no era seva, no s'hi sentia a casa. Estava posada al gust de l'Aleix: pis burgès de classe mitja, sense cap detall de gust personal d'ella. No hi tenia sinó mals records. El silenci era insuportable ací dintre. (En canvi, al niu, aquell matí lluminós amb Jaume;la mar, el sol llevant, el cant de l'ocellada: i les coses estimades, vivents de records, el niu.) Les coses li eren hostils. Al niu, tan bé com s'hi trobava, sola i en silenci!"

(Del llibre Les algues roges. Barcelona: Horsori, 2006, p. 44-46)