Hi ha maneres jovenívoles d'expressar-se on veiem d'antuvi, raríssimes, una vitalitat feliç, una joiosa animació d'inspiració autèntica, una riquesa espiritual i una experiència no adquirides de la vida i del món; uns encerts d'expressió nova i triomfant -signes infal·libles. La resta és qüestió de maturitat qui anirà venint, i estudi ben guiat, sense desviacions.

Però, el do és fonamental; el do rar i diví d'una excepcional naturalesa, on les més belles qualitats psicològiques i fisiològiques s'acorden a produir una personalitat superior a les altres personalitats; un esperit més clar i més ric, més vastament comprensiu que els altres, una sensibilitat més afinada i penetradora, una ànima qui sap més de cantar, una intel·ligència qui sap més d'ordenar. I la virtut d'expressar-se més directament, clarament i bella que els altres: Maria-Teresa Vernet.

Com no escriure el nom sense una mena de tremolor sagrada? Maria-Teresa Vernet. La seva obra restaria com és; els atzars de la vida la podrien interrompre; res ja no marciria en el seu front l'aureola; restaria d'ella només el sonet Pluja de clavells o les pàgines de Maria-Dolors, i ja no serien completes sense elles les nostres antologies. Però el futur és d'ella i la Victòria és d'ella, i no ens cal la profecia ni la predicció quan les obres d'avui ens en donen fermança. [...]

Oh, goig, aquelles qualitats d'intel·ligència, de mesura i ordenada elegància que tant preem i trobem a mancar, hi ha una escriptora, una desconeguda, qui les posseeix en un grau tan fi. No importa la insignificança de l'assumpte, les inexperiències. Escriptora tenim i gran escriptora. I seguim llegint amb confiança, ja segurs d'anar trobant, joiosos de trobar a cada punt, fines penetracions en les ànimes, imatges belles, sòbries evocacions on s'agermanen veritat i poesia; i la paraula, enèrgica i delicada; el gust, pel mot familiar i elegant alhora, exacte i líric; la dicció grega de beutat i serena gràcia, llatina de resplendent justesa. I ja no ens podem contenir i prenem la ploma i escampem la nova des del diari a tots els lectors i la diem a tots els amics.

Però, abans encara, havia de lluitar l'avinentesa amb un obstacle més perillós: una bella descripció de paisatge que nosaltres reproduíem, mal interpretada, feia retallar l'article amb una roja X enorme, d'alt a baix. La intervenció més casual feia revocar la prohibició i l'article podia finalment publicar-se.

Ja veus, amic lector, que pocs motius hi ha en tot això per a enorgullir-nos. [...]

No és aquest lloc per a crítica minuciosa. No la farem tampoc d'aquesta novel·la qui neix avui a la fama. Deixa lector, en detalls, inexperiències de l'art i de la vida, en gràcia a les penetracions estupendes en l'essència de la vida i de l'art. Observa, lector, l'estudi minuciós de tots els moments i tots els matisos d'una passió creixent i reclosa que una gran tragèdia sublima. Considera aquests personatges que Maria-Teresa fa viure, sòbriament i vigorosament expressats; i els paisatges d'una lírica netedat i una sintètica representació com eren rars en la nostra literatura; i aquelles admirables consonàncies o dissonàncies entre paisatge i persona. I el bon gust i la mesura per tot arreu, qui no afebleixen, ans augmenten la intensitat de la evocació; mira, si no, el tràgic capítol de la primera i única nit d'amor de la protagonista, com li dóna relleu i grandesa l'absència d'emocionalisme i de sentimentalisme, l'estil greu i serè que sembla presidir un front de la més pura nissaga llatina; aquell estil amb totes les qualitats afinades ja i fortificades, i el seu moviment clàssic, l'andante àgil i sever alhora, que Nietzsche amava tant.

(J. Farran i Mayoral, del Pròleg a Amor silenciosa: novel·la. Barcelona: Central Catalana de Publicacions, 1927, p. 7-17)
 

* * *
 

Mai no he compartit el prejudici tan extens que atribueix forçosament a la literatura femenina unes característiques d'ensucrament embafador i de covardia davant dels conflictes més punyents de la vida. Un prejudici que, potser basant-se damunt d'un percentatge exacte i elevadíssim de lectores que prefereixen a tota altra la literatura blanca o d'altres colors estantissos, creu que les dones que escriuen no poden moure's d'aquests límits artificials i encongits de la novel·la fadament sentimental. Si fora de casa no trobessin actualment les excepcions d'una Colette, agudíssima i audaç novel·lista, de Rosamond Lehman, la jove escriptora anglesa tan prometedora, i de tantes altres dones que il·lustren la literatura contemporània, el conjunt de l'obra de la nostra Víctor Català, hauria estat ja un precedent i una veu de coratge per a aquell to de veu inèdit en les lletres femenines catalanes que tenia Eulàlia, la segona novel·la que publicà Maria-Teresa Vernet. [...]

El Camí reprès acusava el perfeccionament de la tècnica novel·lística, l'acabat més ple d'episodis de l'argument, la traça a manejar una varietat de personatges, que en Eulàlia es trobaven en manca. Però en canvi la novel·la perdia força. El tema era ric de possibilitats, i tots aquells idil·lis d'adolescència eren descrits d'una manera deliciosa, però semblava que la novel·lista s'acovardís i no gosés arribar al fons del seu tema. Aquella mitja seducció de la protagonista resultava, per tant, falsa, i la novel·la es convertia, amb el "happy ending" tradicional, en un de tants exemplars de la literatura exsangüe de color de rosa, molt distret, això sí, ben escrit i amb uns apunts encertats de psicologia femenina. [...]

Amb Les algues roges, l'obra més considerable, fins ara, de Maria-Teresa Vernet, Premi Crexells 1934, ens trobem amb un tema audaciós i que només una noia podia envestir amb delicadesa i veritat psicològica: el de la influència de la pèrdua de la puresa damunt les vides femenines. Marina, una creació magnífica de noia dels baixos fons barcelonins, i Isabel, la protagonista forta i serena d'El Perill, que tornava a defensar, des de les planes d'una novel·la, i amb el mínim de sermons, la seva posició coratjosa, plantejaven, amb llur cas tan dissemblant i la reacció posterior a llur caiguda física, el problema de la sensualitat femenina, les algues roges que hi ha al fons de les corrents més clares i més quietes. La novel·la s'acaba amb un gran interrogant: reeixirà Marina, noia normal, sanament fisiològica, en la seva etapa de puresa? Aquesta serà la gran prova de l'excel·lència de les doctrines d'Isabel.

L'exemplar regularitat de Maria-Teresa Vernet i el seu talent de novel·lista li han creat merescudament un públic addicte. Cal confiar que les seves obres successives contribuiran encara a fer-lo més vast, per a honor de les lletres femenines.

(Rafael Tasis i Marca. Una Visió de conjunt de la novel·la catalana. Barcelona: La Revista, 1935, p. 100-104)

* * *
 

Maria Teresa Vernet (1907-1974) anava produint lentament novel·la darrera novel·la, en un procés de constant superació, fins a obtenir, l'any 1934, el Premi Crexells amb Algues roges. Una prosa nítida i diàfana, el sentiment poètic del paisatge, una mescla d'inefable candor i d'aguda sensibilitat feien les seves obres particularment atractives. La guerra, que l'escruixí d'horror, interrompé la seva producció, i qualsevol diria que la deixà sense esma de prosseguir-la. Absorbida després per les traduccions, no voldrà algun dia tornar a ser ella mateixa?

(Domènec Guansé. Abans d'ara. Retrats literaris. Tarragona: El Mèdol, 1994, p. 177)
 

* * *
 

La reedició de Les algues roges és una bona ocasió per abordar, ni que sigui amb les limitacions d'un pròleg, la figura i la significació d'una autora que tingué importància en el seu moment i que avui resta pràcticament oblidada. En efecte, Maria Teresa Vernet i Real (1907-1974) forma part, com Carme Montoriol o com Mercè Rodoreda a l'etapa de preguerra, d'una petita legió de professionals de la cultura que, en els anys trenta, s'esforçaven per creure en la definitiva normalitat de les lletres catalanes i intentaven servir un públic cada vegada més ampli i amb uns productes dignes, no exclusivament destinats a una minoria especialment cultivada. Els esforços per crear editorials i col·leccions, per traduir obres estrangeres de tot tipus i divulgar autors d'ací i de fora, s'inscriuen dintre un propòsit: el de fer de la literatura catalana un producte cultural "normal" que actuï, al seu torn, com a vehicle de normalització lingüística i d'elevació general del nivell de lectures mitjà. D'entre els diferents models narratius que es donen en aquesta època, el psicològic, en les seves diverses variants, és el més difós i el que evidencia de forma més clara una de les demandes principals del públic que llegeix ficció novel·lística: la recreació de la realitat i de la conducta humana a través d'un simulacre d'explicació analítica d'aquestes. Es tracta d'una tradició narrativa que compta, ja des del segle dinou, amb uns models sòlids que són seguits molt de prop perquè, en general, tota la novel·la catalana dels anys trenta -i també la nostra autora- s'aboca de ple a la consolidació del gènere, més que no pas a la seva renovació.

Dintre aquest panorama, Maria Teresa Vernet és una autora perfectament representativa: cultivà la poesia i la narrativa; es plantejà la seva formació i la seva tasca d'escriptora amb tota la professionalitat que suposa la dedicació conscient i continuada, en un esforç constant de superació; publicà amb regularitat -almenys mentre durà la normalitat cultural- i principalment a la prestigiosa "Biblioteca A Tot Vent", dirigida aleshores per Puig i Ferreter; i fou també traductora, del francès i de l'anglès.

Tot i que va ésser força llegida a la preguerra i que amb Les algues roges guanyà el Premi Crexells el 1934 (que havia estat atorgat, en anteriors edicions, a J. Puig i Ferreter, Miquel Llor, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra i Carles Soldevila), la seva obra creativa no tingué continuïtat després del 1937 i, fins avui, no ha estat objecte de cap reedició. A causa, en part, d'aquest silenci voluntari i de la discreció amb què s'envoltà i que la caracteritza, la seva figura ha quedat força desdibuixada per al públic lector actual, per al qual és poc més que un nom, probablement el de la traductora de Joyce.

(Maria Campillo, al pròleg de Les algues roges: Barcelona: Horsori, 2006)