Maria Teresa Vernet i Real neix a Barcelona el dia 7 de març de l'any 1907, filla única de Blai Vernet i Francisca Real. Passa la infància a Vilanova d'Escornalbou, d'on era el seu pare, un mestre d'escola.

De ben petita, la família es trasllada al Cap i Casal i es veu obligada a abandonar els estudis superiors a causa d'una malaltia i a partir d'aleshores centra el seu interès en la literatura, la filosofia i la música. Ja de ben jove escriu versos i relats i els presenta a concursos literaris i revistes de l'època, com Art Novell o D'Ací i d'Allà. El 1925, per exemple, es publica el conte "Record agredolç" a la revista Art Novell, i el 1926, "Meceneta". Fou la segona edició del Concurs de Novel·les convocat per la col·lecció editorial "La Novel·la d'Ara", de fet, el que va suscitar la publicació de la seva primera novel·la, Maria Dolors, aquell mateix any 1926. El 1927 treu Amor silenciosa a la Central Catalana de Publicacions, amb pròleg de Josep Farran i Mayoral. Els anys 1929 i 1931 apareixen, respectivament, els volums que apleguen la seva creació poètica a les Publicacions de la Revista.

A mesura que el seu pols literari pren forma, segueix publicant contes als mitjans de l'època. Apareix, per exemple, l'any 1928, al Diari de Terrassa, el conte "Vigília de Corpus". L'any 1929 és decisiu per a la carrera novel·lística de l'escriptora, ja que Joan Puig i Ferreter, el director editorial de Proa, publica la seva novel·la Eulàlia. A partir d'aquí s'inicia una fèrtil associació amb l'editorial, d'on sorgiran El camí reprès i El perill (1930), Presó oberta (1931) i Final i preludi (1933).

El moment àlgid de la seva producció té lloc a finals del 1933, però, quan escriu la novel·la Les algues roges. Aquesta obra, guanyadora del Premi Joan Crexells l'any 1934 —la primera dona que guanya el premi— la fa coneguda més enllà dels cercles literaris i culturals de Barcelona. El 1935 publica el recull Elisenda a l'editorial Quaderns Literaris, i entre el mes de gener i juny de 1936 surten a La Revista les seves Estampes de París, posteriorment publicades com a llibre a la Biblioteca Rosa dels Vents, records de la seva estada a París l'any 1931.

Com explica Anna Vila, Maria Teresa Vernet, reservada i tímida, té poca activitat social, i és a través del Club Femení i d'Esports de Barcelona (CFEB) que canalitza l'escassa aparició pública. Enriqueta Sèculi i Anna Murià foren les seves introductores al CFEB i li ofereixen l'oportunitat d'organitzar diversos esdeveniments culturals que agilitzen la vida cultural de les dones de la ciutat a l'època. L'hivern del 1931 entra a formar part de la Comissió de Cultura i, al gener del 1932, és elegida vocal de la Junta Directiva i presidenta del Departament d'Actuació Social. En aquest sentit, des del CFEB, publica tres articles al butlletí Portanveu del Club Femení i d'Esports i dicta la conferència L'egoisme i les dones el 1931. Aquests textos mostren les inquietuds socials de l'autora.

La Guerra Civil estronca el procés creatiu de Maria Teresa Vernet. A partir del 1937, doncs, l'encara jove escriptora publica molt poca obra. El 1956 apareix el llibre Nit d'argent i altres narracions a l'editorial Arimany, on també hi ha relats de Rafael Tasis, Roser Grau, Lluís Jordà i Màrius Falcón. Algun relat apareix esporàdicament a les revistes El Pont i Tele-Estel. Centra la seva activitat literària en la traducció.

En aquest aspecte, havia iniciat ja, també, un camí fèrtil vinculat al projecte de l'editorial Proa de Joan Puig i Ferreter. L'any 1932 havia traduït el Nocturn de l'anglès Frank Swinnerton, i el 1934 les Dues o tres Gràcies d'Aldous Huxley. En premsa havia publicat traduccions de poemes de l'anglesa Rosseti, els anys 1929 i 1930. És, però, un cop passada la guerra, quan la traducció pren més protagonisme. Maria Teresa Vernet tradueix Rocs de Brighton de Graham Greene (1965), Per una ètica humanística d'Erich Fromm, Invitació al vals de Rosamond Lehmann (1966), Retrat de l'artista adolescent de James Joyce (1967) o Contrapunt d'Aldous Huxley, apareguda pòstumament l'any 1986, amb pròleg de Marta Pessarrodona.

Fins al final de la seva vida, doncs, es dedica exclusivament a traduir, i es nega a reeditar la seva obra. Com explica Anna Vila, "apreciava el treball constant, l'ordre i la vida discreta. Va esdevenir l'autora més popular abans de l'entrada de Mercè Rodoreda i la seva literatura fou elogiada pel públic i per la crítica, ja fos per la modernitat dels temes o l'estil acurat de llengua, com pel tractament del gènere novel·lístic o l'aprofundiment en la psicologia dels personatges. D'altra banda, Vernet va destacar per contribuir a la normalització de la literatura catalana i la defensa del paper que hi havia de jugar la dona."

El dia 16 de febrer del 1974 Maria Teresa Vernet mor d'una hemorràgia cerebral al seu pis del carrer Còrsega de Barcelona. Pocs són els diaris i les revistes que en publiquen la notícia. El progressiu oblit en què va caure la seva obra, així com la seva figura, gens menyspreable en els cercles culturals barcelonins de la preguerra, són un signe més del naufragi de la cultura catalana de la postguerra. No és fins a l'any 1986 que es reedita la seva obra més cèlebre, Les algues roges, a l'editorial La Sal, edicions de les dones. El 2007, contra la desmemòria, l'Institut de la Dona, en col·laboració de la Generalitat de Catalunya, li dedica una exposició itinerant.