"Ens trobem, de fet, davant d'una obra breu –a penes cinc-centes pàgines repartides equitativament en volums de cent i escaig– apareguda al llarg de catorze anys en intervals de quatre, tres i sis. A través de les seves pàgines, pren cos un món peculiar, inconfusible, ben singularitzat dins del panorama narratiu català. Intuïtivament, gosaria dir que només li trobo un cert aire de família amb alguns autors i autores de l’anomenat "realisme brut" nord-americà. Parentiu, però no vol dir "influència". Recordo, poc després de la publicació de La dona errant, l'entusiasme amb què Helena Valentí va fer la descoberta d'aquest corrent literari. Allò era el que ella volia fer, em va dir. Jo li vaig respondre que, al meu parer, ella ja havia fet alguna cosa de ben semblant. Em va mirar amb un punt d'afalagada sorpresa, com si fins aquell moment aquesta idea no li hagués passat pel cap. Però no m'ho va negar i vaig veure que aquesta interpretació li feia veritable plaer. No sé per què, per un d'aquells estranys pudors que de vegades ens assalten de trascantó, no vaig dir-li que, pel que jo coneixia, la seva obra em semblava encara molt més suggeridora.

Entrar dins de l'obra d'Helena Valentí vol dir disposar-se a seguir una línia tibant, més densa o més fina segons els moments, però que no afluixa mai la seva tensió. Difícilment podem establir-hi una alternança de clímaxs i anticlímaxs o destriar-hi una estructura arquetípica del tipus plantejament-nus-desenllanç. La tensió no s'acumula en uns punts privilegiats del relat. Ni tampoc la intensitat està produïda per cap mena d'apassionament gaire perceptible ni en el to de veu que narra ni en el tipus de sentiments que descriu i que afecten els seus personatges. No hi ha, tampoc, en general, successos extraordinaris. Ben al contrari, tenim la impressió de sorprendre els personatges en un fragment poc definit de la seva quotidianitat. Cada moment, però, és tensió: la tensió de la narradora que copsa i vol entendre, lúcidament, cada detall d’un procés. I, en els personatges, la tensió del funàmbul que passa la maroma, en alguns casos –per fer referència a una imatge que trobem a D'esquena al mar, recuperada d'un conte de L’amor adult, "Els fills", on tenia un paper central. O bé la tensió que imprimeix la por de caure en un parany omnipresent i que impel·leix els personatges a una fugida constant –de vegades, a la cerca d'algun imprecís "tresor"– com si en aturar-se el terra esdevingués movedís i relliscós sota els seus peus. O la tensió de dues forces contraposades que es neutralitzen mútuament i, així, imposen una mena de blocatge. Aquesta quotidianitat, però, no és una quotidianitat qualsevol: els personatges d'Helena Valentí, ja des del primer llibre, des del punt de vista ideològic o en les seves formes de vida, es desenvolupen, per dir-ho d’alguna manera i si se'm permet l’expressió, a fora del "vell ordre": un ordre que senten decadent i buidat del seu sentit. Més que a fora, es mouen quotidianament allà on aquest vell ordre s’esfilagarsa, en els marges..."

(Maria-Mercè Marçal: "Introducció", D'esquena al mar. Barcelona: Edicions de l'Eixample, «Espai de dones», 1991, p. 8-10)

***

"Les personatges de les novel·les de Valentí, des d'Anna, passant per Agustina i Júlia, fins a Bàrbara i Raquel –els homes són també sempre presents en la narrativa de l'autora, però, d’una manera secundària– són en certa manera unes outsiders portadores d'una veu engolada anònima; uns personatges exiliats, que viuen en un territori fronterer dissimulat, i que s'allunyen volgudament o no, de les convencions socials a les quals semblava que estaven abrivades. De fet, des de finals dels seixanta, Valentí restà vinculada d'una manera molt activa al moviment feminista anglès. Quan retornà a Catalunya, la vinculació no serà sota la forma d'un protagonisme actiu o de primera línia, sinó que es resoldrà des de l’escriptura de les seves narracions i traduccions, on les dones assumeixen un vessant protagonista de primer ordre.

[...]

Els fragments narratius de Valentí són com trencaclosques compostos per llambordes llardoses i cansades, que suporten el pes feixuc dels dies. Són relats sòrdids, i al mateix temps nets de la vida quotidiana; les seves novel·les no comencen, aparentment, amb cap esdeveniment extraordinari, sinó que s'esdevenen en el passar dels dies, dintre de la quotidianitat més absoluta. Les seves accions, tant al començament com al final de la narració, semblen com si comencessin i s'acabessin de la mateixa manera. Perdudes en el sense sentit, o vés a saber si aquest aparent sense sentit és l’inici per on traspassen les nostres accions de vida. I això Helena Valentí ho reflecteix amb una aspror singular i particular, com molts pocs autors han fet a la literatura catalana.

[...]

Perquè la narrativa de Valentí està rerateixida pels silencis. Uns silencis immensos, reflexius i interpel·ladors; emmudiments que embolcallen amb una situació d'alerta les dones de les seves obres. Aquest silenci pren cos al llarg de tota la seva obra, ja des dels primers contes del seu Amor adult, quan aquella dona, després de fer l'amor mirava a dalt del sostre, mentre ell ja havia marxat. Per tant, la mudesa apareix com un lloc essencialíssim de la seva narrativa: és un espai, on els personatges, en certs moments, l'habiten de manera continuada. Bé per decisió pròpia, o bé perquè s'hi troben abrivats per les circumstàncies personals i de l’entorn. I això potser anava amb el caràcter d'Helena Valentí, que fou sempre una dona molt silenciosa, i allunyada dels batibulls dels cenacles literaris. El treball constant de traductora de l’anglès, al castellà i al català, en deuria, potser, tenir molt a veure.

La situació dels personatges, els llocs i els moments d'Helena Valentí assenyalen unes vivències concretes, i inconcretes. Resoltes i no resoltes, perquè els seus personatges bruts, vomiten realitat. Aquest deu ser un dels motius pels quals les seves novel·les s'han oblidat tan fàcilment; Helena Valentí és una dona difícil per a la nostra literatura. Possiblement no tingui cap lloc, com l'Anna d'aquella solitud captivadora. Una outsider a l'altra riba, que se la jugava amb la seva manera d'escriure bruta, i aspra. I per aquest motiu, quan traspassà, se la recordà més per altres coses, i no tant pel que havia escrit i traduït, que en definitiva és el que ens interessava, o el que ens hauria de continuar interpel·lant; perquè a més a més el que ens deixà ho va fer bé, i ho féu d'una manera original i punyent, com molt pocs havien fet a la literatura catalana."

(Adrià Chavarria: "Els silencis d'Helena Valentí", dins Àlbum Helena Valentí [Mercè Otero i Teresa Pous, coordinadores]. Barcelona: Pen Club, 2005, p. 14-15)

***

"That life can sometimes be a balancing act is no surprise. But Helena Valentí's image of Maria in "Children" walking the tightrope of a tense relationship is one that strikes a chord as it underlines the various related opposing forces in this and other works. Man-woman, dream-reality develop into man-woman-friend-other; dream-reality-mist-clarity, while the protagonist constantly tries to keep her balance with increasingly difficult footwork.

Whether this footwork is worth the trouble becomes the inevitable question. Most of the author's protagonists are female, many of them trying to live with a man, but constantly depleting their psychic energy explaining, arguing, trying to communicate without success.

Valentí's feminism is not didactic or moralizing. She wants to show us alternatives to the norm, creating protagonists whose problems are existential questions, and in that sense universal. Perhaps the particular situations and the decisions that have to be made exist because the character is female in a patriarchal system, but basic choices between security and freedom form the bottom line.

Valentí writes about situations, ideas, and new possibilities rather than about characters or psychology. The male bonding she describes in "The Other" is much more everyday than in the hallucinatory Borges story on the same theme, "La intrusa". The exclusion of women from the masculine worlds, and some of the difficulties of female bonding result in the solitude which gives title to her first novel.

Writing as a way to give strength to people is very important to Helena Valentí. Just as she has received strength and inspiration from certain authors like Doris Lessing, she wants to continue that chain, breaking the isolation of women from each other, fighting against the solitude she has seen and described. She has been called pessimistic, and she does not mind that –it is so subjective, a matter of points of view. But she does not want to be depressing, for that would be debilitating –just the opposite of one of her raisons d'écrire.

Translating works into Catalan, and sometimes Castilian, has often paid Valentí's bills, and also had an effect on her style. She writes carefully, with a precision and an economy of language that sometimes approach starkness. When she was working on one of Doris Lessing's books, she almost felt overhelmed by the power of the other writer, and had to rethink her own writing. Translation has taught her to work the language; unfortunately, it also keeps her from writing as much as she would like."

(Kathleen McNerney: On Our Own Behalf. Women's Tales from Catalonia. Lincoln and London: University of Nebraska Press, 1988, p. 75-76)

***

Helena Valentí (1940-90) va llegir i rellegir Doris Lessing (1919). La va traduir, i traduir molt bé, cosa que no és gens fàcil de fer perquè l'autora d'arrels africanes té sovint una prosa deliberadament antiliterària, rebel i rebeca, impertinent. Traduir és un viatge: és llegir fins al moll de l'escriptura, davallar a les profunditats d'un altre jo i tornar a la superfície amb una revelació. En el cas d'Helena Valentí, el viatge va ser decisiu. El moviment, l'acció constant la caracteritzaven com a persona, i la tradició catalana no li bastava per trobar la seva veu narradora. Del viatge al món de Lessing va sortir amb un cabal que guiaria i orientaria el seu propi món, el món de Valentí, una escriptura i un imaginari que, sense l'influx directe de l'autora d'El quadern daurat, goso dir que potser no haurien arribat a existir, que potser no haurien gosat poder existir.

[...]

En unes conferències que Doris Lessing va donar el 1985 als Estats Units, diu que, per a ella, «la literatura és una branca de l'antropologia, una branca de la història», i, vistos des d'aquesta perspectiva, els llibres d'Helena Valentí són competents en tant que mirall i reflex d'aspectes estructurals del món contemporani que arrenquen dels anys setanta: la maternitat i les seves noves formes, la desaparició de la família convencional, els dilemes de les parelles formades per homes febles i dones fortes que ells alhora necessiten i temen, els adolescents criats en famílies monoparentals, els adults solitaris acompanyats d'animals, l'amor adult com a ironia i paradoxa, l'amistat com a refugi passatger i potser únic territori solidari, la dona en solitud. Temes que la narrativa d'instantànies que practica Helena Valentí, versió eixuta i minimalista del mirall trencat de Rodoreda, esdevenen el camí de coneixement per on fa via, errant i vagabunda, aquesta escriptora singular."

(Mercè Ibarz: "La dona errant. Helena Valentí a la llum de Doris Lessing (i Godard)" dins Memòria de l'aigua. Onze escriptores i el seu món. a cura de Lluïsa Julià. Barcelona: Proa, 1999, p. 67-69)