Helena Valentí i Petit neix el 5 de maig de 1940 a Barcelona en una família de la burgesia catalana. Filla de la bibliotecària Roser Petit i del llatinista Eduard Valentí (professor universitari represaliat pel franquisme), viu en un ambient familiar envoltat d'escriptors com Vinyoli, Ferrater o Leveroni.

Es llicencia en Filologia a la Universitat de Barcelona i l'any 1962 s'instal·la a Anglaterra aprofitant una plaça de lectora. Estudia a les universitats de Durham i Cambridge, on es doctora amb una tesi sobre els germans Machado. Durant set anys desenvolupa la carrera acadèmica fins a finals de la dècada dels seixanta quan la participació en el moviment feminista britànic li fa replantejar moltes coses. Ella mateixa diu que comença a "fer coses estranyes: deixar el treball, fer una vida al meu aire, escriure…". El 1974 torna a Catalunya --viu entre Barcelona i Cadaqués-- on porta una vida independent. Es dedica a la traducció de literatura anglosaxona i escriu la seva pròpia obra de creació. Les novel·les L'amor adult (1977), La solitud d'Anna (1981), La dona errant (1986) i la novel·la pòstuma D'esquena al mar (1991) conformen la seva obra literària, conjuntament amb una gran tasca de traducció, al castellà i al català, d'autores com Virginia Woolf, Doris Lessing o Katherine Mansfield, entre d'altres.

Els pols de la seva escriptura són la consciència feminista i una certa tradició anglosaxona que havia adquirit de primera mà al Londres de tombant dels anys seixanta. Allí publica els primers escrits no acadèmics per a la revista feminista Shrew, però la influència més destacada és l'obra de Doris Lessing. El contacte amb l'escriptora sud-africana, a qui arriba a visitar mentre tradueix The Golden Notebook, és tan impactant que Valentí s'ha de plantejar la pròpia escriptura com a forçosament diferent de la de Lessing.

La tradició anglosaxona apareix en la tendència d'Helena Valentí vers un realisme brut, inèdit a les lletres catalanes del moment. Les seves quatre novel·les, que conformen un cicle tancat segons l'autora, depuren aquesta tendència fins arribar a un estil despullat, d'observació distant i punyent; aliè a les imatges subjectives, en alguns casos oníriques, dels dos primers llibres. Podem aplicar a la seva obra el que ella mateixa deia dels contes de Rosa Leveroni: "on els sentiments han estat esmicolats en un seguit d'incidents quotidians, el paisatge anímic ha estat substituït per paisatges més anecdòtics, la totalitat ha estat articulada en una sèrie de particularitats".

La recerca d'un estil propi, que l'allunya de modes i la converteix encara avui en una outsider, forma part també de l'acció feminista. El feminisme de Valentí és negació de les tradicions dominants i recerca d'altres maneres de viure. L'estil literari és una baula més d'aquesta lluita: cal cercar formes noves davant l'herència inacceptable de les velles. D'aquesta manera l’estil i els personatges descriuen un mateix moviment de rebuig: escapar d'un ordre vell a la recerca de marges on assajar modes futurs. Ja sigui D'esquena al mar o per mitjà de La solitud d'Anna, personatges i escriptura són, alhora, metamorfosis de La dona errant que va ser Helena Valentí.

Valentí també concep la literatura com a moviment, com a acte de transmissió de força que trena comunitat. En aquest sentit distingeix entre els efectes oposats que li provoquen —a ella i a moltes dones— Caterina Albert i Mercè Rodoreda. Tot i reconèixer els mèrits de Rodoreda, Valentí es decanta per l'obra de Caterina Albert, en destaca l'encert d'iniciar un moviment, una transmissió que uneix i que provoca canvi.

En les novel·les de Valentí destaquen dos motius: el mar i la funàmbula. El primer es refereix al paisatge de la infància i de la vida adulta a Cadaqués; en les seves obres és un interrogant obert. Els personatges hi giren l'esquena, hi ploren de cara o s'hi aïllen. Potser captivats en el que Valentí ha descrit —altre cop al fil de Rosa Leveroni— com "la por del mar lliure i la por de l’estretor del port". No és gratuït recordar que devem a Valentí la traducció catalana de To the lighthouse, per assenyalar així part de les ressonàncies que hi ha entre ella i Virginia Woolf. Per sobre del mar, que és tant horitzó com terra fràgil, hi ha la corda que creua la funàmbula. A la primera i a la darrera novel·la de Valentí, apareix aquesta figura, obligada a caminar quan el terra ha desaparegut de sota els peus. La tensió en el pas, el temor de caure cap a un costat o l'altre, el saber-se en un camí pel qual no ens han ensenyat a transitar i l'amplitud de mires són emblema i xifra dels personatges, l'escriptura i la vida d'Helena Valentí. L'escriptora va morir el 8 de desembre de 1990.