"L'endemà la Carla va sortir cap a la feina amb la sensació que anava acompanyada. La sensació li va durar tot el dia i quan va tornar a casa, a la tarda, i va trobar el pis buit, va comprendre que havia estat acompanyada per la forta impressió que li havia fet la mirada atenta d'en David.

I en no trobar-lo al pis va sentir, durant uns instants, que el terra li fugia de sota els peus i que tornava, com un avís, la coneguda necessitat de fer equilibris, com qui passa la maroma.
A la cambra on ell havia dormit, el llit estava fet i una camisa penjava del respatller.
Va anar al balcó, el va obrir i va seure al llindar, de cara als geranis, que havien florit. Vermells i blancs. A l'esparraguera li havien brotat dues boletes vermelles. A l'azalea, en canvi, li havia fallat la força per tornar-se a obrir.

Del carrer pujaven crits excitats. Va parar l'orella a un diàleg fragmentat de dos homes que feien esforços per convèncer-se mútuament de la seva bona fe. Va passar un grup de nois, també cridant, fent-se bromes. Des d'on era ella no es veien, però s'imaginà les empentes i els anoracs de niló. Un gos es posà a bordar i no va parar fins que no s'allunyaren els nois. Tot seguit, però, hi va tornar; un altre, amb veu més aguda, va contestar. El carrer era estret i els lladrucs ressonaven contra els nervis de la gent. Algú va fer un “calleu cony”. La Carla va tancar el balcó.
Va anar a la cuina a fer-se un te. Va omplir un pot amb aigua de la garrafa d'aigua bona, procurant no vessar-ne cap gota, va esclafar la tetera i va treure un platet i una tassa de l'armari. Amb molta cura, com si oficiés un ritu. Va agafar la safata i va tornar al balcó, va seure damunt un coixí, d'esquena al vidre. Va xarrupar el te a poc a poc, buscant-li el sabor, buscant aferrar-s'hi per saltar a un espai diferent. Els seus ulls no veien les parets, veien només el dibuix de l’estampat del sofà, els elefants i les figures amb para-sol que els muntaven. O bé els rombes de les rajoles que, segons com, esdevenien flors, o bé la delicada sanefa del voltant de les tasses. Eren detalls d'altres mons que es transformaven en veus que li deien coses.
Van trucar a la porta."

(D’esquena al mar. Barcelona: Edicions de l’Eixample, «Espai de dones», 1991, p. 49-50)

***

"El temps de l'Anna havia arribat a terme. El seu moment havia passat i la seva funció havia perdut sentit. Però no es decidia a marxar. Ella, tan propensa a abandonar els seus, romania com a espectadora dels altres. L'aventura d'aquella nit li havia reforçat el sentit de complicitat amb la Clara, la dona forta. Era una sensació nova de no estar sola."

(La solitud d’Anna. Barcelona: Edicions 62, «El Balancí», 1981, p. 56)

***

"Decebuda, va tornar a deixar-se atreure per la muntanya. Eren els primers dies l'hivern, bonics i assolellats. Les nits eren llargues i la feien dormir molt. De dia, la muntanya tenia un color preciós, de grisos i verds, blaus i roses.

Al principi només pujava els marges que faixaven la terra en pendent i s'entretenia olorant les herbes i descobrint flors minúscules. De tant en tant veia un vell pagès que treballava el seu tros i ella se n'amagava, amb consciència que la podia jutjar una mica estrafolària. No s'atrevia a anar més enllà dels oliverars i s'aturava al punt d'on partia l'espessor de mates i arbres retorçats que amagaven el sol. Li semblà que l'obligaven a caminar a cegues i l'espant li glaçava el cor.

Estava segura que mai no pujaria fins al cim. S'hi decidí, en canvi, sense reflexionar, entregant-s'hi amb el cos ajupit perquè no l'esgarrinxessin les branques, sense aturar-se a reflexionar sobre el tacte tou de la terra sota els peus. L'única manera de vèncer la basarda era no tornant enrera. Aconseguir travessar la part de bosc i tornar a sortir a la pedra, que a dalt era roca flonja, com si trepitgés el buit.

Quan hi arribava s'adonava que no havia parat de pujar, i que fins aleshores no havia estat segura de si es dirigia de dret vers el fons del mar o vers el cel, d'on els ocells es deixaven caure i només estenien les ales quan havien baixat a mitja altura. L'Anna els contemplava amb orgull d'haver gosat, ella també. A dalt de tot hi havia l'ermita, en un racó del qual sortia un terreny angular com la proa d'una nau, plantat de xiprers i que a ella li semblava l'únic element humà de la muntanya, una presència més benvolent. D'una gran serenitat que la inspirava i enlluernava.

Baixava corrent fregant els arbres i les mates. S'esgarrinxava mans i cames i tot de pensaments li sacsejaven el pit. Clavar-hi foc i quedar-se ella sola amb els ocells, pensava. Fer pujar l'Enric i fer-li veure que ella era la més forta."

(La solitud d'Anna. Barcelona: Edicions 62, «El Balancí», 1981, p. 46-48)

***

"Somni de Maria aquella nit.
Un part; ella paria un fill. Sentia una feixugor dins el ventre que li relliscava cap enfora, com si una mà li estirés el pes que l'ofegava. La criatura ja sortia i ella torçava el cos amb un gest que li semblà molt familiar. I aleshores s'adonà que el Marc i ella havien fet l'amor. El Marc s'aixecà molt serè per marxar. Ella es quedava sola entre els llençols. Ella, la mare; el Marc, el fill."

("Els fills" a L'amor adult. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 31)

***

"El fil una mica enganxifós que anava segregant l'embolicava a poc a poc com un cotó fluix rosa i ensucrat. S'embolicava amb preguntes que ella s'havia proposat no contestar, i de les mentides passava a la veritat, i es posava a riure repenjant-se contra els coixins del taxi. La llum blanca de la farola li ferí el front i els ulls, que tancà enlluernada, tot dient amb veu baixa: «deixeu-me, us explicaré tot més tard». Es disposa a pujar els esglaons que conduïen a la maroma, estengué els braços per no caure i trobà la corda poc tensada, o potser era la falta de pràctica, feia tants dies que no l’havia hagut de passar."

("Els fills" a L'amor adult. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 21)

***

"L'Anna va esperar que fos l'hora de sortida d'un altre cotxe cap a la ciutat. Allí, asseguda al costat de la Margarida, va descobrir que no tenien res a dir-se, elles dues, i va comprendre'n la raó. Elles havien decidit, des de feia temps, abandonar la ruta i trencar per un camí lateral, que no portava enlloc."

(La solitud d'Anna. Barcelona: Edicions 62, «El Balancí», 1981, p. 117)

***

"Tu parles com si donessis cops de destral –li deia ell amb una mica d'admiració o enveja"

(La solitud d'Anna. Barcelona: Edicions 62, «El Balancí», 1981, p.21)

***

"-Que em busquin –va dir movent els llavis silenciosament."

(D'esquena al mar. Barcelona: Edicions de l’Eixample, «Espai de dones», 1991, p. 164)