—Antoni Vidal Ferrando, poeta santanyiner i professor a l’institut de Santanyí, recordava que cada any guanyaves els concursos literaris a l’institut. Com comences a escriure? 
—No sé d’on ve, perquè a ca nostra no eren gaire de llegir, ni gaire de biblioteca, però va venir així. Crec que devia tenir 8 o 9 anys i ja vaig fer el primer relat que va guanyar un premi, i després he anat fent. És vera que a l’institut guanyava el de poesia, el de narrativa… totes les categories. Crec que era perquè no hi havia gaire gent que es presentàs.

Ho tenc com una cosa natural de tota la vida, no record no fer-ho i m’engresca molt i m’agrada molt escriure. També record a l’escola que es feia un programa que es deia Joves Periodistes que publicaven notícies breus locals al diari Balears. M’agrada estar ficat dins tots els embulls.

—Escrius i escrius poesia. Per què?
—Tampoc no ho he triat. La narrativa, no és que no m’hagi interessat, però has de tenir una persistència i uns horaris per poder anar construint una història. En el meu cas, com som molt dispers i faig tantes coses diferents, la poesia són aquelles petites càpsules que pots anar fent a diferents moments, me va molt millor. 

(...)

—Com a agitador cultural, amb el grup Pèl Capell vàreu publicar una revista, fèieu recitals i l’any 2008 editàreu, com deies, Pedra Foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans. També t’ha mogut aquesta necessitat de fer arribar la poesia a la gent.
—Sí, muntar coses sempre m’ha agradat. Record que als 14 anys ja vàrem organitzar un homenatge a Blai Bonet a l’ermita de la Consolació, a l’Alqueria Blanca. Amb Pèl Capell vàrem ser un grup de joves estudiants mallorquins a Barcelona que trobàvem que no ens feien cas, i vàrem fer aquesta revista, Pèl Capell, que estava dedicada cada número a un escriptor clàssic: Estellés, Blai Bonet, Brossa… I vàrem començar a fer presentacions que realment eren performances. Al grup hi havia na Glòria Julià, que és cantant, en Joan Fullana i en Joan Tomàs Martínez, que són de teatre, i vàrem muntar molts de saraus.

(Magda Cortès. "Entrevista a Pau Vadell", a Fora Vila, 17 de març de 2024). En línia.

***

—Estem educats per a la lectura de la poesia?
—No, no estem educats per a la poesia. I resulta paradoxal, perquè el fet és que consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonem. La trobem a les lletres de les cançons, als eslògans publicitaris, en moltes de les nostres expressions quotidianes, en les gloses… No en som conscients. El sistema educatiu prioritza saber escriure abans que comprendre. S’ha descuidat la comprensió lectora. Tothom sap llegir, però no comprendre. I la poesia s’ha explicat molt malament. Hi insisteixo, caldria fer entendre que estem envoltats de poesia.

—És coneguda la teva celebració de la poesia. T’alegra la vida?
—La poesia és una forma més alegre de viure, però no més còmoda. És la meva feina, el meu hobby, tot, i em fa feliç. Per a mi escriure no és patir. Escric quan vull, quan ho necessito, no em poso horari, a vegades he d’aturar el cotxe a la voravia per escriure uns versos, perquè no se m’escapin. La poesia no es pot forçar. Els poemes surten quan els tens madurats dins el cap.

—Ets del Migjorn de Mallorca, i en la teva poesia sempre hi ha els autors que han contribuït a fer més gran la literatura catalana: Blai Bonet, Miquel Bauçà, Damià Huguet, Antònia Vicens, Antoni Vidal…
—Sí, hi són sempre, no he escrit un llibre en què no hi hagi una citació, una referència, un petit homenatge a alguns d’aquests poetes. Com la de qualsevol, la meva poesia som jo i el que he llegit. Som de la mateixa terra, els he mamat i me’n consider hereu. Sempre m’ha interessat molt la generació dels poetes dels anys 70 a Mallorca. Com a santanyiner, m’és impossible desfer-me de la seva manera d’escriure, el seu llenguatge sincer, sense impostura, aquesta manera de sentir la terra. El fet és que si has tocat la carn capolada d’unes matances, no escriuràs igual que si, com a molt, només has cuinat unes pilotes als fogons del teu pis de ciutat.

—Com a editor del segell AdiA, diries que editar, i sobretot editar poesia, sí que ho és, de patir?
—Editar poesia és patir, però també he de dir que et dona grandíssimes satisfaccions, almanco tal com jo entenc la feina de l’editor. Vaig muntar l’editorial que voldria haver tingut per a mi. Intento mantenir un tracte molt personal amb els que escriuen, que en cap cas siguin un nom més dins un catàleg, acompanyar-los en l’escriptura, viure la poesia junts. Per això, quan publiquen el seu primer llibre amb AdiA, els regal una xapeta, un intent d’estimular-los perquè sembrin, que cultivin més versos. Cultivar la poesia s’assembla molt a cultivar la terra. Si en tens cura, sempre creix cosa.

—Ets el vicepresident de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana); com a gestor cultural, entre altres, coordines les activitats del futur Centre de Poesia Blai Bonet, i ets editor i poeta. Com es compagina tot plegat?
—Potser el meu és un cas únic de pertinença al col·lectiu obrer (escriptor), al sindical (AELC) i a la patronal (AdiA Edicions). D’això se’n diu passió, i d’aquesta passió en puc tenir totes les visions. Sigui com sigui, la veritat és que quan estic més estressat és quan escric més i millor. El cervell no desconnecta, és quan més bull.

(Cristina Ros. "Entrevista a Pau Vadell", a Ara, 17 de novembre de 2017). En línia.