Com si es tractés d’una cançó de Joan Miquel Oliver o d’una pel·lícula de David Cronenberg en què s’invoca al cel que els turistes explotin en un espectacle de combustions espontànies, Uralita presenta solucions salvatges contra la maquinària turística, que aquí es presenta talment un virus, una plaga destructora, un engranatge d’esclavituds entrellaçades. La publicació del llibre coincideix amb la difusió del darrer film d’Hèctor Hernández, Beach House. Curiosament, aquestes dues creacions arriben a conclusions compartides: que ens trobam en una situació de desastre massiu, que calen mesures dràstiques, i que la fi del món ens enganxa dansant Bad Bunny en orgies patètiques.

En efecte, Uralita és un crit furient i furibund que malda per despertar una societat anestesiada per la roda del consum, una societat de consciència adormida, d’aquí el volgut impacte de les imatges, de les metàfores i de les reflexions d’aquesta obra crua i trasbalsadora. Però no podem caure en la nostàlgia dels cassetes que conserven les veus de les padrines i dels padrins que ja no hi són, i és així com, malgrat tot, Pau Vadell i Vallbona –que aquí torna a abandonar l’hermetisme que el caracteritzava per proposar una nova poesia de reflexió social a favor d’un urgent canvi de paradigma– no pot evitar sentir esperança, que sap que és difícil de llegir a través dels signes de la devastació.

Jaume C. Pons Alorda. "Som turistes del món i extraterrestres a casa", a Ara Llegim, 26 d’octubre del 2024. En línia.

***

Uralita és un llibre que, a través de versos escrits des d’una sensibilitat tocada pel dolor, l’escriptor clama a un cel que corre el risc de ser venut també a trossos com la mateixa illa de Mallorca, de la qual ja es diu que la meitat dels seus habitants no són nascuts a l’illa. En alguns llocs se sent a parlar només llengües foranes i provoca estranyesa, si bé això no seria tan greu si no fos que a ulls vistents Mallorca no és estimada ni respectada per tants d’ells, sinó usada. La seva bellesa és estimbada moltes nits en el buit espiritual de joves turistes que, beguts fins a perdre l’enteniment, es tiren a les piscines dels hotels des dels balcons. La festa, així viscuda, es barreja amb un nihilisme existencial que fa feredat, i només és un exemple dels que podem trobar en els versos de Pau Vadell.

(...)

Així, en la sèrie de poemes dedicats a Cala d’or (el llibre es compon de cinc parts), l’autor hi destil·la un plany per la ’mort’ de la bellesa d’aquella platja: "La intensa nit haurà de destriar/ si morim o vivim", exclama el poeta a la vista de la depredació que en cinquanta anys ha desforestat i ha fet irreconeixible aquest indret. La nit que ha engolit la seva serena bellesa fa esclatar la tragèdia i l’horror, tal com, sense eufemismes, amb duresa, escriu Pau Vadell en un paràgraf d’un imaginari panell publicitari a l’aeroport, que clou el llibre: "Uralita vol alenar en aquestes aigües de piscina. En les que hi ha cervell escampat i en la definició de la mallorquinitat per excel·lència: la uralita, els somiers de llit fent de barrera al camp i les banyeres metàl·liques fent d’abeurador pel bestiar". Com els "bocins" expressats en el dol de la meva amiga per la seva Mallorca natal, també aquest crit de Pau Vadell cal llegir-lo tant en sentit real com en sentit figurat. I no sé quin fa més mal al cor com el que sento per Barcelona, la meva ciutat de naixença i on vaig viure fins fa trenta anys: en alguns indrets, els més genuïns, també jo a penes puc reconèixer la seva venerable bellesa, ara expropiada.

Teresa Costa-Gramunt. "Uralita: un cant de dol per Mallorca", a Eix Diari, 21 d’octubre de 2024. En línia.

***

En una confusió en la qual "els animals que triomfen / es fan de pasta mal·leable", Esquenes vinclades suposa la realització d’un exercici de contraforça envers la realitat o, en paraules de l’autor, una "conversa viva" allà on "t’estimin quant et buides / i escups el temps". El poemari, recentment guardonat amb el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017, es balanceja entre dos conceptes, la desesperació i la denúncia, en posar en evidència com el jou del mal pretén arrelar dins les capes del bé. D’aquesta forma, un es troba "mig sonat amb tant marejol"; moviment provocat per atacar la malifeta i alhora sentir-s’hi engolit.

Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984), anhelant convertir de potència a acte el refrany de "qui la fa, la paga", assegura que "ens calen criminals que respirin el mateix oxigen". Humanitzat queda, per tant, el fet, com quan recorr a un fill, "posseït per l’ocell de foc", o quan evoca la cabra que necessita xuclar l’aire per poder suportar "el vertigen de les roques". 

L’autor, vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a les Illes (AELC), es rebel·la contra el "pòsit" cicatritzat, i valent l’oxímoron, a la sang. En favor de qui compon, artífex d’una dotzena de títols com Temple (2009, Premi Miquel Àngel Riera), Carnatge (2012) i Traït (2015, Premi Senyoriu Ausiàs March 2014), val a dir que és un fidel observador de la realitat que es postra davant d’ell, amb la qual s’atreveix a balar tot i el plor inevitable, fet que el situa en el límit de l’autodestrucció. Ho fa d’una forma nua i en ocasions amb el recurs de la sexualitat. En paraules del també poeta Guillem Gavaldà, qui signa l’epíleg d’Esquenes vinclades, les seixanta-dues pàgines de què es compon el poemari aterren dins "un cos indomesticable esventrat per la realitat". Així, el poeta corba l’esquena, refugiant-se de forma magistral en paraules que, essent doloroses, disseccionen l’envit existencial.

Alberto Lliteras Lezcano. "Diseccionant l’envit existencial", a Diario de Mallorca, 16 de novembre de 2017. En línia.