(el dia que destruïren el safareig de casa
per fer-hi una rotonda)
S’assecaren i moriren els cabots del safareig
després que l’excavadora llepàs amb l’urpa
el meu petit oceà. Un mar de fresca a l’estiu
on es perpetuava la tendror de les galtes
d’un jovençà nascut just abans del desastre de Txernòbil,
i que ens esquità a tots amb radiació.
S’acabaren aquell dia les paràboles
i vaig perdre l’última dent de llet
abans que em sortís a la boca.

La innocència emprengué amunt,
com el diable i una dansa eterna
em va créixer. Entre tots els forats
que de la terra hem llavorat
no ens hem premut amb prou força el coll
per escanyar-nos.

Udolen ara també els perduts
que de matinada fan la rotonda dreta
i s’estavellen a la paret seca i a la figuera
que s’aconseguí aferrar a les profunditats
i bada figa quan pot.

Uralita. Barcelona: Labreu Edicions, 2024.

* * *

X

Si has d’escriure l’olor de la bellesa,
que sigui anestèsica i que esperoni alhora.
Que m’envesteixi a la parla un crit profètic,
i que vessi als ulls grans auguris,
que desperti els crèduls a la llibertat.
Encara més! Que ordre i desordre es desfacin
en un sol mot esquiu.
Ciment a la roba per vestir amb fermesa
la luxúria o la grolleria. Davant la mar
la creació és multitud.
La por a créixer em perplexa.

Cremen desordres. Calonge: AdiA Edicions, 2023.

* * *

entre genives
no s’hi posen límits.
vàrem endinsar-nos en una espècie
de lèxic grotesc; artèries seques.
ara en consumim l’esquelet
i llançam els ossos.

Terra llarga. Barcelona: Labreu Edicions, 2019.

* * *

Jo sóc l’escorball que canta cada dia a les altives ànimes
del mar adolescent.

Com vistós és caminar damunt les cendres
de les ciutats conquerides!        He obrat com un ca
amb el barram per bandera.
M’he esmolat amb la tosca dansa,
amb l’humor desconsolat, amb l’aram refós.

He estret el món amb les mans per abocar-te’l
mentre cardam sense compassió.

Esquenes vinclades. Barcelona: Edicions 1984, 2017.

* * *

ets una antiga nafra
que em persegueix.

un corc que s’afica.

ets el ganivet, la destral
fil prim
tall gruixut.

com una llendera
que pega ben crua
als escarrassos que deixa,

esterreja encara les venes
i ens desfà la boca
d’un roig encès.

Traït. València: Edicions 3i4, 2015.

* * *

19

símil
alquímic
pervers prestatge:
fusió de còrpora
encabida dins matèria.

Sang cremada. Palma: Moll, 2014.

* * *

«vibrant, com una cosa viva?»
Andreu Vidal

4

Escric
per
no sentir
com
s’estremeixen
els grums
d’un mateix.
Cruix la carn.

Carnatge. Palma: Lleonard Muntaner, 2012.

* * *

POETA

Ésser atractiu que és ben capaç de pelar mongetes i executar amb èxit altres activitats imbècils i supèrflues. Habitualment conrea versos compaginant paraules sense to ni so. Algunes varietats d’aquesta espècie desenvolupen tasques humanitàries envers el seu país i un cert "compromís" espontani amb la cultura. De totes maneres, aquests individus, cada vegada més camaleònics, s’inventen quotes de poder per tal d’expressar una existència erràtica dins el món real i competitiu on es troben en contrast amb altres éssers que, a diferència dels poetes, tenen raó tot i no fer-ne gairebé mai ús.

El seu hàbitat natural és el bar o la caverna de beuratges. Les grans ciutats troben conhort deixant viure aquests petits éssers paràsits de la demència. En un temps llunyà gaudien de prestigi i eren finançats per elits oligàrquiques i nobleses vàries. La seva decadència real començà a ser efectiva amb l’accés generalitzat, igual que la del públic sàdic, a les begudes alcohòliques d’alta traïció.

Actualment l’espècie sobreviu de subvencions i mal interpretant el paper del treballador autònom. D’uns anys ençà ja cobra amb la Visa (i no admet devolucions –seria horrible tornar a menjar-se el vòmit!-).

Apèndix City. Palma: Documenta Balear, 2010.

* * *

Temps d’incertesa
M’esgarres la carn de l’os
i no queda llenca per xuclar.
Les magnituds del teu xai
ja no són aquella carnassa
que un dia ens atipava.

Ara ja som carn greixosa
i pútrida, ràbia supurada
d’escarràs capolat en carnisseria.
Som els adobats pèls de resclosa
i fems de supermercat.

Som amor per sempre.
 

«Com les ones del cervell
malgrat totes les aparences
sempre es mou i sempre es mou
el contrari és propaganda.»
Miquel Bauçà

Temple. Pollença: Salobre, 2009.

* * *

De l’exterior de la nit
el fred rebenta els meus nervis.
Els microbis vagaregen
com quatre murcians perduts a l’illa.
D’ençà que el vam enterrar
la banyera és plena de ganivets.

Convit al silenci. Barcelona: Viena, 2009.

* * *

El sarcòfag portava
airbags laterals de sèrie,
DJ sensible als satrots
i televisió per cable.

AKBAR. Palma: Documenta Balear, 2009.

* * *

Homenatge a Blai Bonet i Miquel Bauçà
Ja no s’engronsa la llibreta dins les roselles,
sou morts,
i sou tan morts...
que ja no vessa el seny de la vostra pica,
ja sou uns metres de llibre amb barba i humitat.

Trist o crit.
Crist amb fermellons de nova lletra.

Sadoll de seny. Palma: El Tall, 2008.

* * *

Dues vides són dues èpoques.

II
Obrim els balcons i trobam
de cara
un estrany allargat a la portalada.
Les aromes silencioses que desprèn
arrufat,
el cant vist pels nostres ulls,
encén el tedi i destorba el rampell
que un dia anomenam llibertat
i l’altre economia.
Conversa,
omple’t d’amics de correntia
i agafa, dels aromes del balcó
el teu ramell de veritat.
Ciutat de llet. Valls: Cossetània, 2007.

* * *

MALLORCA ÉS GRÈCIA
On hi havia el pedrís ran-ran la casa
hi van col·locar una coneixença de vesprança
on el jove mestre amarat de nit
encenia estels i bolics d’ombres.
Cada cop que l’alè diari de néixer
mereixia l’engany perfecte
de la sagrada matemàtica,
un nou estel escorxava,
amb el tràfec,
una batalla de llança i nusos.
No hi havia motiu per merèixer
una lenta formació sofrida.
Tots coneixien Knossos a Calonge,
tots coneixien Creta a la Costa dels Pins.
Un fibló ens esquitxà.

El cos que habitam. València: Imprenta Llorens, 2006.

* * *

De cos
Mirau-me, senyors!
Mirau-me per les balconeres negres
d’aquell cos.
Onsevulla vagis plorar és de necis, jo
tampoc no consider profund estirar l’ànima
fins a la calor del call.
Mirau-me, senyors!
Com de la boca em neixen les arrels de la barba
i el llavi es fa tou i em surten pigotes.
De com l’orella s’aferra al muscle del cervell i les celles
color farigola s’ajunten,
esclafant els ulls del teu interior.

Mirau ara, com les extremitats i la sang se’m coagulen
i trepitj enèrgic el fondal de l’edat
i faig de Cananeu que té la mare freda.
Perquè el nostre temps
és una síntesi de tots els temps
sempre ocupats per davallar de Grècia.

Mirau l’arbre de la vida
d’on neix la paraula
i són fets nous els tactes.

Quan salives. Palma: Moll, 2005.