L’escriptor, crític literari i pedagog Joan Triadú ha reviscut el final de la seva adolescència durant la reelaboració d’un dietari que va encetar fa més de seixanta anys, en plena Guerra Civil, quan va començar a fer de mestre en una escola de Granollers. El resultat és el llibre Dies de memòria(1938-1940), publicat per Proa, que va merèixer el V Premi Fundació Ramon Trias Fargas 2001.

–Hem de llegir aquest dietari reelaborat com el primer volum de les seves memòries?
–Depèn de l’acceptació que tingui. Aquest és el meu primer llibre d’escriptor; fins ara havia fet llibres del gremi. Aquest llibre pot interessar a tothom. Si veig que realment interessa, potser sí que m’animaré a continuar. Ara el material documental que tinc són cartes, de dietari no en tinc cap més. Aquest el vaig trobar per casualitat: em va venir a veure una noia que estava fent un treball sobre l’ensenyament a Granollers durant la guerra i vaig recordar que jo en aquella època escrivia un dietari. El vaig buscar i van sortir els tres dietaris que m’han servit de material documental en brut per escriure Dies de memòria. M’ha agradat conservar l’estil dels setze, disset i divuit anys. Fins i tot he procurat mantenir algun error que no he volgut tocar.

–¿Li ha calgut fer un gran esforç per escriure del passat en present, per ficar-se de nou en la pell del noi de setze anys que va ser?
–No, no em va costar gens completar els dietaris per donar-los una projecció més gran. Des que m’he fet vell, aquest passat llunyà té més lloc a la meva memòria que no tenia abans. La memòria m’ha ajudat molt. Com més al començament del llibre, més objectivat ho veig tot.

[...]

–¿Pensava que aquelles pàgines trigarien més de seixanta anys a veure la llum?
–No, no. Ho hauria pogut publicar els últims temps del franquisme, o just després, però no hi vaig pensar més. I no tenia temps. Jo mai he fet un llibre d’escriptor perquè no he tingut temps. Si escriure hagués estat la meva primera dedicació, ho hauria deixat tot per fer un llibre. Però la meva primera dedicació ha estat l’ensenyament, i l’ensenyament és molt absorbent. Com que aviat vaig passar a ocupar càrrecs directius, entre l’ensenyament i la vida cultural no tenia temps per escriure. Només em quedaven lliures els dissabtes, els diumenges i les vacances. I així no es fa un llibre. Ara, jubilat, és quan tinc temps.

–En un altre context polític, vostè potser hauria escrit més.
–Probablement, sí. No hauria hagut de fer tantes coses. Aquí sempre t’estiren i t’estires i acabes fent molt més del que toca.

[...]

–¿Li ha recat mai no haver fet més literatura de creació?
–Jo he estripat molta poesia. Com que sóc crític de manera de ser, sóc també molt autocrític, i això fa difícil que accepti el que faig. Una cosa l’escric entusiasmat i l’endemà ja me la miro com si fos d’un altre i només hi veig problemes. Almenys en el meu cas es fa difícil ser crític i escriptor alhora.

(Eva Piquer: «Joan Triadú: "He estripat molta poesia"», Avui Cultura, 10 de gener del 2002, p. 1-3. En línia.)

* * *

–Com veu la situació actual de la cultura i la llengua catalanes?
–Si la comparem amb l'època d'aquest dietari, infinitament millor. No solament perquè llavors estàvem en un moment de persecució i pràcticament de genocidi cultural, sinó perquè també la literatura i la cultura en general estan avui molt més consolidades i esteses per totes les terres de parla catalana, i la seva projecció a l'exterior mai no ha estat tan marcada, encara que no és prou coneguda. Aleshores es reduïa molt al Principat, a Catalunya, però avui hi ha una literatura i una cultura al país Valencià, a Balears, fins i tot a la Catalunya Nord; hi ha tota una xarxa d'escriptors, d'institucions... Posem l'exemple del teatre català i en català: no havia existit mai un teatre d'aquesta amplitud, varietat i categoria com hi ha ara. Hi ha moltes mancances; però, de tota manera, és un període més bo que cap dels anteriors, encara que aleshores hi havia grans personalitats: els uns vivien a l'exili, els altres, aquí. Però faltava una xarxa, que és el que fa que una cultura sigui més normal. I aquestes personalitats probablement també hi són ara, però es veuran a mesura que es tingui més perspectiva.

–Han passat 25 anys des de la recuperació de la democràcia. Ha faltat un veritable projecte cultural en aquest període?
–No crec gaire en l'actuació de l'Administració pública sobre la cultura. En el cas de Catalunya, sí que s'ha d'exercir aquesta acció sobre l'ús de la llengua i la seva propagació, perquè aquesta llengua es troba en una situació de bilingüisme i de dificultat que arrossega des de l'època franquista. Però fora de la qüestió de la llengua, la cultura en general, com més pugui anar pel seu compte, millor.
No crec en la cultura oficial ni gaire dirigida. Només a aquells punts on la iniciativa privada no hi arribi, és bo que hi arribin les institucions públiques. Aleshores, el projecte cultural se'l fa la mateixa cultura. Surten els escriptors, els poetes, els dramaturgs; surten entitats diverses, escampades per tot el país, que són les que, en definitiva, donen un color i caràcter a una cultura.
Hi ha qui critica la Generalitat per haver concentrat els seus esforços en la política lingüística, tot deixant en un segon pla una política cultural d'abast més ample.
Bé, d'altres diuen el contrari: hi ha qui diu que no s'ha fet prou en política lingüística i que caldria fer-hi més, perquè l'ús del català actual continua sent inferior al que havia estat en altres èpoques. Crec que en política lingüística no es pot afluixar. Només s'ha de veure el que ha passat amb el doblatge de Harry Potter. Malgrat els reiterats esforços de la Direcció General de Política Lingüística per aconseguir que aquesta pel·lícula es doblés, com altres, ha calgut que hi hagués un moviment popular i que arribessin e-mails a la Warner a Amèrica perquè, finalment, en una petita proporció s'hagi acceptat de fer el doblatge. Totes aquestes accions volen dir que encara no s'ha aconseguit la normalitat, no s'ha aconseguit que des de l'exterior es reconegués.
Falta que els grans productors cinematogràfics entenguin i sàpiguen i vegin que hi ha una altra llengua que també té el dret de veure doblades les seves pel·lícules. Tot això només ho dic com a exemple de la feina que hi ha, encara ara, a fer a la política lingüística. Però la principal política lingüística, de tota manera, la fa el Departament d'Ensenyament, potser, al costat del Departament de Cultura, que és l'ensenyament a l'escola.

–Està prou consolidat l'ús del català?
–Un informe recent deia que l'ús concret del català estava en una situació d'equilibri i que depenia d'una generació que es tirés endavant o es tirés endarrere. I que això és el que s'ha de mirar de millorar; però és difícil, perquè l'ús és una decisió individual. I sembla que les generacions noves tendeixen –encara que els seus pares els hagin parlat en castellà– a parlar català amb els seus fills. I això pot ser un gran avantatge si continua amb una generació més. Per tant, la política lingüística és molt important.

–Quin lloc ocupa el castellà a la cultura catalana?
–Sempre he dit, i crec que és una qüestió pràcticament indiscutible, que els escriptors que escriuen en castellà pertanyen a la literatura castellana, com els escriptors que escriuen en francès a qualsevol país pertanyen a la literatura francesa. Aquest és un fet real, i no crec que això sigui dolent per a ningú, ni de bon tros. Hi ha una literatura en castellà a Catalunya, més que mai –en part és conseqüència de la situació del franquisme, de quaranta anys d'aquesta situació–, que pertany a la literatura espanyola o castellana, i al costat hi ha una literatura catalana. Hi ha molt bones relacions, i és bo que hi siguin, entre l'una i l'altra, personals i col·lectives. Hi ha bona convivència, en tots sentits, entre les dues llengües i, per tant, crec que també hi ha d'haver bona convivència de les cultures. Només això.

–I per a la cultura catalana, quin és el principal combat de futur?
–És aconseguir que totes les capes, tots els sectors de la societat, la tinguin com a pròpia i se la facin seva. Que no hi hagi sectors tancats en els quals la cultura catalana no entri. Per a mi, el principal repte és arribar a tots els sectors, encara que siguin de parla castellana, i que aquests sectors trobin natural el català i les formes de cultura catalana, siguin lingüístiques o plàstiques o musicals o el que sigui. Arribar a tot arreu i ser una cultura per a tothom, una cultura que tothom la senti com a pròpia.

(Felicia Esquinas. "Joan Triadú: No crec en la cultura oficial", Revista Breu [Barcelona], núm. 57, 2001)