Una part important de l'obra de Joan Triadú van ser les antologies. Especialment les dues que va fer a principi dels anys cinquanta: les antologies de poesia i de conte. Sobre la primera, gent autoritzada ja n'ha parlat i no només se n'ha destacat la polèmica que va suscitar en editar-se ("tria-dur", van dir a l'antòleg).

Certament encara no s'ha fet mai cap antologia que no hagi rebut una crítica o altra. Per a mi l'Antologia de contistes catalans (1850-1950) no mereix cap crítica. I és que estem parlant de –ras i curt– la millor antologia de contes en català. Una antologia que per cert, des del 1950, no s’ha tornat a reeditar. Potser perquè el gènere ha funcionat sol i no li ha calgut cap ajut. En tot cas, sembla difícil voler tenir un coneixement profund sobre el conte en català i no haver-hi donat un cop d'ull. O voler escriure contes i no haver-la tingut a les mans. Evidentment, més que en cap altre gènere, per a l'aficionat al conte és natural moure's en un àmbit universal. Sigui com sigui, qualsevol intent d'aproximació a aquest llibre ha topat amb la dificultat de trobar-lo. Què hi farem.

(Pere Guixà. "Anàlisi de la resistència i la lucidesa", Avui. Cultura [Barcelona], 4 de novembre de 2010, p. 4)

* * *

Em sembla que devia ser per tossuderia que, després de l'experiència traumàtica de la guerra i en ple drama de la dictadura, [Joan Triadú] va decidir tenir confiança en el futur del país i dedicar-se de ple, com a mestre i com a escriptor, a fer-lo possible. Aquesta confiança el va dur a professionalitzar-se com a lector fins a fer de la crítica literària un dels seus oficis. I segur que va ser per tossuderia que va exercir-la sempre en la nostra llengua, des de les publicacions més marginals o clandestines quan no n'hi havia d'altres, des de Serra d'Or i l'Avui principalment després.

Era sens dubte per sentit de la responsabilitat que la seva mirada exigent –que ho era, i molt– es traduïa sempre, en les seves intervencions públiques, en elogi i crítica constructiva. Triadú va posar en pràctica el principi que del que s'ha de parlar malament més val no parlar-ne. I això no per cofoisme o per cap mena de complex, sinó tot al contrari. Perquè l'espai és escàs i el temps és breu i més val no malbaratar-los. I perquè la crítica negativa potser dóna molta notorietat al crític però, en canvi, no aconsegueix fer gaires lectors. Més aviat els retreu de llegir, i això un mestre no s'ho pot permetre. I una cultura fragilitzada, com ho era i en tants aspectes encara ho és la catalana, tampoc.

(Oriol Izquierdo. "Mestre de lectors", El Periódico de Catalunya. iCult [Barcelona], 2 d'octubre de 2010)

* * *

Dietari íntim d'un mestre adolescent en temps difícils: confessió, obstinació, conflicte. El llibre ens permet de conèixer l'itinerari vital i d'autoformació d'un jove que el 1938 iniciava la seva carrera pedagògica a Granollers: un lloc privilegiat on l'impuls de la societat civil protagonitzava nombrosos projectes culturals, i del qual ja n'han deixat constància alguns creadors (cal mencionar l'opereta Abans del silenci [Crònica de la Unió Liberal de Granollers 1887-1936] del compositor Salvador Brotons). El jove Triadú començà aleshores un aprenentatge en molts sentits: a la consciència d'un origen humil no lletrat, s'hi afegia una obstinació fèrria per accedir al coneixement. I la gràcia del llibre és, precisament, la de poder assistir al naixement d'una vocació, fortament empeltada de dues devocions paral·leles: ser persona de cultura i ser catalanista de soca-rel.

Època poc escripturada del clima social del període 1938-1940, la memòria de Triadú permet d'aprofundir en els vincles de la classe obrera amb els moviments revolucionaris, d'observar la conservació de la llengua en la gent menestral, d'intuir la importància del teatre català en la Barcelona del 1938 i els films de l'època republicana, i de lamentar després les sessions tristes del cinema franquista. Home d'un "catolicisme britanitzat", tal com el qualificarà el seu biògraf Agustí Pons a Joan Triadú, l'impuls obstinat (1993), havia de lluitar amb l'escepticisme patern contra els capellans, i sentir ell mateix una fe que no sempre era compatible amb la imatge d'una Església repressora.

(Susanna Rafart. "La classe d'un mestre", Avui [Barcelona], 28 de febrer de 2002)

* * *

Triadú ens ensenya també que en el teatre on es desenvolupa la feina del crític hi ha una quarta paret molt important: la tradició literària. Res no és gratuït ni sorgeix per generació espontània. El present flueix perquè s'alimenta d'uns corrents del passat que l'ajuden a projectar-se cap al futur. I en el cas de la societat catalana, mancada –per doloroses raons prou conegudes– durant molt temps de vies per poder accedir al coneixement del seu passat cultural, la tasca d'homes com Joan Triadú i Font ha estat cabdal per establir ponts entre la tradició i el present. En aquest punt és, precisament, quan s'entén millor l'admiració de Triadú per la figura de Carles Riba.

Com ha escrit Albert Manent en el seu magnífic retrat literari de Joan Triadú: "El ribisme volia dir rigor moral, severitat literària, antifolklorisme, una lluita aclaparadora per la cultura, un viure modest, poc folgat, només de les lletres i sense escarafalls". Aquest rigor és el que fa que amb Joan Triadú passi una cosa que, per desgràcia, no és gaire habitual: a Triadú ens el creiem. "Què n'ha dit en Triadú" és una referència summament fiable per saber de quin peu calça un autor o un llibre.

(Joan Josep Isern. "80 anys i Medalla d'Honor", Avui [Barcelona], 15 de novembre de 2001)