Ben de debò que, passats els trenta anys, m'havia trobat que era prou conegut i fins i tot apreciat per un cert nombre de persones de sentiments afins, és a dir, de lluny o de prop catalanistes. En la meva professió, l'ensenyament, i entres els col·legues de la meva dedicació, la literatura, tenia ja un acolliment distingit. No m'havia costat gaire trobar feina en diverses escoles com a professor de grec i de llatí i, al cap de poc, de literatura o del que jo anomenava «criteri literari» (a tocar de l'exercici de la crítica literària). A poc a poc, a més, la pedagogia i la dedicació literària es complementaven i sovint esdevenien fins a un cert punt la mateixa activitat, amb el pas marcat per aquells sotracs que fan dues vies de tren quan s'ajunten.

Trenta anys! I una rebel·lió permanent. Per a què? Per a qui? D'una banda, m'havia posat al marge de la indiferència general. Ara sé que això de sentir-me revoltat em ve de molt petit, des que tenia cinc o sis anys. Les monges paüles del col·legi on vaig començar l'escolarització em parlaven una altra llengua i jo no les entenia. La primera vegada que vaig dir, en català, que havia d'anar a orinar, la monja de la classe va enviar-me al fons de l'aula de cara a la paret, fins que el pipí va lliscar cames avall i les llàgrimes de ràbia, calentes també, baixaven per les galtes.

(Fragment de Memòries d'un segle d'or. Barcelona: Proa, 2008, p. 15-16)

* * *

La personalitat de Joan Fuster és avui indiscutible. La seva idea de nació en el sentit que se sintetitza en el terme de Països Catalans no ha passat de cap manera a la història, malgrat que ara mateix no sigui admesa per qui sap quants i quants destinataris. Joan Fuster n'era tan conscient aleshores com ho fóra si ara, sortosament per a tots, encara visqués. Per això havia plantejat de cara aquella idea, sense reserves verbals, i l'havia exposat amb la clara i contundent dialèctica que li era pròpia. Ho feia des de casa mateix, des del País Valencià, que era el seu i que coneixia tan bé, el lloc de la seva passió i mort.

Predicà amb l'exemple escrivint en català també sense reserves. Per a ell, el català era valencià, cosa ben natural i senzilla. Les Normes de Castelló no li feren cap nosa (ni, per tant, l'ordenació fabriana) per a escriure els milers de pàgines que el fan un dels grans escriptors catalans de la història. I bé, des d'almenys Nosaltres els valencians ençà, que n'ha sortit d'aquella idea i del seu guiatge? Doncs que, per exemple, si donem un cop d'ull a la Notícia dels escriptors valencians (de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) ens trobem, per a l'any 2004, no sols amb més d'un centenar d'autors sinó, a més -fet molt positiu-, amb un predomini, entre els títols publicats, de l'assaig i del llibre infantil i juvenil. Val més no dir noms, malgrat que el de Joan Francesc Mira, ara de poc Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, s'imposa tot sol, com ho fan en difusió més oberta Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó.

(“Crònica d’una amistat: Joan Fuster i Joaquim Maluquer”, Avui Cultura, 26 de maig del 2005, dins Atentament. Lectures crítiques. Barcelona: Proa: 2011, p. 149-150)