[A joc de daus] Una prosa exquisida, àgil, amb matisades descripcions de ciutats i paratges, que esdevenen l'escenari on l'amor amb plenitud, tendre i idealitzat retroba el dret a gaudir de la pròpia existència, confereix al relat aquell punt d'equilibri, d'harmonia entre el fons i la forma, que cerquen els propis personatges quan semblava que la vida ja no tenia cap més paraula d'amor a dir, des d'una postura poc usual: la sinceritat a despit del que diran, en oposició a la hipocresia còmoda i fàcil.

(Núria Abad: "L'amor", Diari de Tarragona, 26 de febrer de 1994)
 

* * *
 

Inusualment ben escrita, amb una cadència sintàctica rica i harmoniosa que ja voldrien algunes patums multipremiades, la novel·la de Magí Sunyer [A joc de daus] beu també de la tradició medieval en el seu vessant de tractat sobre l'amor: apologia de la llibertat i gratuïtat del desig, opuscle indisimulat contra la gelosia, potser peca només d'ingenuïtat en la concessió en la primera part del crèdit de ficció realista i en la segona el de ficció utòpica o ideal. Fet i fet, la primera part, més sòlida en termes novel·lescos, posseeix tots els trets d'un amor romàntic bigger than life i uns diàlegs tan estupends com els de Bogart i Bergman a Casablanca, mentre que en la segona les rèpliques són menys espectaculars i més realistes —fins i tot en la carrincloneria—, no tan llunyanes de l'experiència sentimental ordinària.

(Francesc Xavier Dilla: "Paraules d'amor", El Temps, 20 de juny de 1994)
 

* * *
 

Ara, però, la prosa de Sunyer guanya profunditat. Si, en la primera novel·la, el pes era dut per la relació dels dos personatges principals, en Cactus la trama és fa més complexa. No només els personatges secundaris hi tenen més vida, sinó que, a més, formen part d'un espai simbòlic superior a qualsevol protagonista. Cal dir ja sense embuts, doncs, quina és l'obsessió literària de Sunyer: l'amor. O millor dit: l'aposta per un amor lliure, sense contractes socials ni prejudicis. És precisament quan els personatges cauen en la xarxa de la moral pública, conservadora i opressiva, que l'amor pereix. Aleshores només cal esperar el cactus de la mort penetrant l'ésser humà, assentant-se al seu si com un caos que l'anihila. Tanmateix, l'amor necessita la presència del cactus, el perill continu, com una ombra que l'alerta i el renova a tota hora.

(Ramon Ramon: "El perill del cactus", El Temps, 14 d'agost de 1995)
 

* * *
 

[Conté un secret] Val a dir que en molts aspectes Magí Sunyer aconsegueix ultrapassar les fronteres de l'estricte recull. En realitat, hi ha una intenció estructural en el conjunt —i també poema a poema— travada i ben conduïda. Per exemple: en l'adequació a les peces artístiques respectives cada poema conté un treball de cuina lenta individualitzat. I ben segur que aquesta circumstància atorga al volum uns atributs generals de cohesió tant en les progressions temàtiques —ben amples, per cert— com en la concreció d'un llenguatge i d'uns registres calculats (i no gens gratuïts) en el si d'aquests diferents espais de percepció —poètica i artística, juntes— que van succeint-se.

(Roger Costa-Pau. "Del vernís al vidre", Avui, 3 d'abril de 2003)
 

* * *
 

[Lucrècia] El text no es queda en una simple recreació de la tragèdia de la dama romana, sinó que incorpora un clar sentit de denúncia politicosocial de la nostra societat, en què els poderosos abusen de la seva posició privilegiada, com ho va fer també el romà Sext Tarquini. [...] la Lucrècia de Magí Sunyer està plenament adaptada al nostre món: la protagonista no esdevé un símbol de l’honor que l'impedeix de continuar vivint després de ser violada, sinó que es constitueix en una defensora de la llibertat individual, capaç d'enfrontar-se a l'orgull del poderós.

(Josep Maria Escolà: El Punt, 2006)
 

* * *
 

[Lucrècia] Sunyer ens ofereix, doncs, una "tragèdia contemporània" en la qual el despotisme s'exerceix des del món laboral i sobre aquells que són més febles: les dones. Però alhora, com adverteix el personatge de Cecília en l'epíleg: "I ara imagina que Lucrècia sigui negra, o que no tingui papers, o que depengui de Tarquí per mantenir els fills", ens proposa una reescriptura i reactualització de la vella història romana, gens aliena al temps que vivim, en el qual l'arbitrarietat i la violència dels més forts és exercida cada dia sobre els més febles. Pensem per exemple en això que se'n diu la violència masclista, la història de Lucrècia no ens serà gens aliena.

(Biel Sansano: Caràcters, 2007)