—Se't reconeix una franca capacitat per connectar amb els més menuts a través de la teva obra; però, ¿com vas començar la teva vocació d'escriptor?
—Va ser una mica involuntàriament que em vaig presentar a un concurs literari de contes per a adults que van organitzar aleshores en una coneguda fàbrica d'automoció on treballava. Curiosament m'hi vaig presentar amb un conte infantil i el vaig guanyar.

—Els Astronautes del Mussol, la Cinquena Gràcia de Collpelat, Viatge al país dels Lacets i el Zoo d'en Pitus, entre d'altres, són alguns dels títols que has publicat, ¿d'on treus la imaginació per escriure'ls?
—La imaginació es conrea vivint molt, llegint més, i adonant-te o sent conscient de totes les sensacions que ens arriben constantment. L'escriptor es veu obligat a viure totes les seves circumstàncies com a espectador, encara que les pateixi. Però no es tracta pas de copiar la realitat, sinó de recrear-la. Quan escric explico situacions que podrien passar, però penso que no és bo «encotillar-se» en la realitat pura perquè coarta molt. La lectura també és una font d'inspiració. Llegint, et situes en mons molt diferents perquè cada història es centra en aspectes ben diversos. Dominar la lectura vol dir dominar l'idioma, tenir accés a qualsevol mena d'informació i la possibilitat de passar-s'ho molt bé. Per això coincideixo amb Vázquez Montalbán quan diu que «la principal activitat d'un escriptor hauria de ser llegir i viure».

[...]

—Em consta que durant uns anys et vas dedicar a fer d'ensenyant. Explica'm com et va anar aquesta experiència.
—Hi vaig ser molt poc temps. Des de sempre, quan era molt jove, ja feia classes als companys del barri i als amics que m'ho demanaven. Els professors deien que tenia talent matemàtic, i el cert és que d'aquesta assignatura sempre em van posar un excel·lent. M'agradaven les assignatures de lletres, però els ensenyava una mica de tot. Després, amb la meva dona, vaig treballar en allò que s'anomenava «grups de promoció de suburbis», que actuaven en barris marginats com els de Can Tunis o Montjuïc. Quan vaig acabar la carrera d'història vaig decidir que volia fer de mestre. En realitat només vaig estar en actiu tres anys, però va ser una experiència meravellosa i apassionant perquè vaig ser tutor dels mateixos nois durant tot aquest temps (des de sisè d'EGB fins a vuitè).
Em va agradar molt fer de mestre, tot i que vaig deixar-ho essent molt conscient que no en sabia gens. Aquest és un ofici que vol un aprenentatge d'anys i una dedicació molt gran. Per fer d'ensenyant, el principal és estimar la mainada, connectar amb els petits i valorar-los justament.

—¿Però et sembla que els conceptes pedagògics han evolucionat prou?
—Jo crec que els governs giren les espatlles als grans avenços que s'han fet en el camp pedagògic. I això no s'entén. Sembla com si els governants no tinguessin intenció d'educar els nens integralment, com a persones lliures, formades intel·lectualment, amb molta cultura i amb capacitat de poder aprendre encara molt més per saber adaptar-se a les circumstàncies del futur. Penso que més que formar ciutadans es té la intenció de formar consumidors i simples treballadors. Aquest és un dels grans «mals endèmics» del país.

(Enric Oller i Carbó. Fragment de l'entrevista "Sebastià Sorribas: espectador per als grans, escriptor per als petits", Crònica d'Ensenyament, núm. 5, juny de 1988, p. 36-37)