Sebastià Sorribas i Roig neix a Barcelona el 19 de novembre de 1928 i mor el 6 de desembre de 2007. La seva infantesa transcorre bàsicament en dos ambients oposats: el barri xinès de Barcelona (antic districte cinquè), barri que el veu néixer, i Sallent, poble del seu pare, on és criat. A Sallent, d'on és originària la família Sorribas, que regenta la fleca i el cinema del poble, es desenvolupa bona part de la vida de nen de Sebastià Sorribas. Els records d'aquesta època són excel·lents, especialment els de l'època en què cursa els estudis primaris a l'escola de la Generalitat republicana del poble. Els vincles que estableix amb aquesta localitat són importants i aquest fet serà un referent constant en la seva vida:

"Jo sempre en dic el meu poble, tot i que sóc de Barcelona. Pensa que als anys quaranta i cinquanta Barcelona era una ciutat ocupada per falangistes, militars, i als pobles això era diferent. Per mi, Sallent era un referent de la llibertat. Barcelona no em va començar a agradar fins als seixanta.

Cal considerar, però, un altre escenari que comparteix la infantesa de Sebastià Sorribas: el barri xinès de Barcelona. El retorn al seu barri natal es relaciona amb els moments finals de la Guerra Civil, tal com ens explica Ignasi Riera:

"Acabada la guerra, la família, trencada, se'n va a viure a l'antic districte cinquè, al barri xinès de la Barcelona vençuda. La fleca i el cinema continuen sent les referències del petit Sebastià: veu totes les pelis del món i descobreix els mecanismes que giren a l'entorn de la cartilla de racionament."

A partir d'aquest moment, Sebastià Sorribas experimenta la seva 'vida de nen' en aquest barri humil i "desagradable" —tal com ell el qualifica. Els records d'aquesta infantesa són ingenus, però la realitat del barri i del moment històric és molt dura:

"Jo vaig néixer al barri Xino de Barcelona i després de la guerra, al meu barri, sempre érem al carrer. Jo tenia l'edat ideal per disfrutar d'una guerra. No anàvem a l'escola i, això, per a un nen de 7 o 8 anys, era fantàstic. Els més grans, que eren més conscients del que passava, ho passaven malament. Ara, és clar, tenir un germà que era capità al front, per a mi era fantàstic i molt agradable. Quan vam perdre, però, va ser tremendo. Un desastre. Vaig plorar molt."

La visió de la societat i les vivències que experimenta en aquests dos ambients el condicionen i l'influeixen en bona manera en l'enfocament i en el tractament dels personatges i dels escenaris on ubica l'acció dels seus llibres.

A mitjan anys seixanta, Sebastià Sorribas s'incorpora al món del treball en diferents empreses. Primer, en un banc, i després a Motor Ibérica, al Poblenou, on és elegit jurat d'empresa. És precisament en aquesta època on cal situar els seus inicis literaris. Sebastià Sorribas treballa a Motor Ibèrica i guanya dos anys consecutius el concurs de contes que convoca l'empresa, presentant-hi un conte per a adults el primer any, i un conte infantil, el segon. L'autor vol conèixer l'opinió de Paco Candel —expert i amic— sobre la qualitat dels contes presentats. Candel mostra la seva preferència pel conte infantil i l'encoratja a escriure una novel·la per a infants per tal de presentar-la al premi Folch i Torres. L'any 1965 hi presenta, doncs, El zoo d'en Pitus, i guanya el premi, fet transcendental per a la trajectòria literària del nostre autor, que comenta: "Hauria deixat d'escriure si El zoo d'en Pitus no hagués guanyat el Folch i Torres".

La seva incursió en el món del llibre infantil i juvenil es decideix a partir de la novel·la El zoo d'en Pitus, amb la qual, l'any següent, s'inicia la col·lecció "Els grumets de La Galera" de literatura infantil i juvenil. Després de més de trenta anys, El zoo d'en Pitus continua essent un best seller, amb 30 edicions al seu darrere.

Paral·lelament, també desenvolupa tasques de monitor d'activitats per a joves i per a infants en suburbis de Barcelona com Can Tunis o el Polvorí, en un temps en què les onades immigratòries són veritablement importants a casa nostra.

Entre els anys 1969 i 1974, casat i amb tres fills en edat escolar, Sebastià Sorribas decideix estudiar la carrera d'Història a la Universitat de Barcelona (en aquells moments treballa en el món editorial de la mà de l'editorial Laia). L'any 1978 tasta el món de l'ensenyament en una escola privada durant tres cursos. Constata que treballar amb nens i nenes absorbeix moltes hores de dedicació i que no n'hi resten per a escriure, i finalment abandona el món de l'ensenyament. Més tard s'incorpora a l'Associació de Mestres Rosa Sensat com a cap de publicacions:

"Jo en aquells moments treballava a Motor Ibérica, al Poblenou, em llevava a les sis del matí i feia jornada intensiva. Tot i així, vaig escriure quatre llibres. Llavors em vaig embolicar a estudiar a la universitat, de gran, i al cap de dos anys s'hi va afegir la meva dona. Després també vaig escriure llibres d'història per a nois i noies."

Sebastià Sorribas ha publicat, a més, les següents novel·les: Viatge al país dels lacets (1969), Festival al barri d'en Pitus (1969), Els astronautes del «Mussol» (1972), La cinquena gràcia de Collpelat (1983), En Peret de Barcelona i la Mercè de Collpelat (1985) i La Vall del Paradís (1985).

És també autor de diverses obres que no podríem catalogar de literàries, com la vessant de divulgació de coneixements d'història de Catalunya amb la col·lecció de llibres il·lustrats "Visions d'història de Catalunya", editats per Barcanova (En temps de Guifré el Pelós, En temps de Ramon Berenguer IV, La Conquesta de Mallorca, Els almogàvers, Els Remences, Els Bandolers als segles XVI i XVII, El Corpus de sang, L'Onze de Setembre, Fer les Amèriques al segle XVIII, La Renaixença i Francesc Macià i la Generalitat republicana, entre d'altres).

La seva tasca com a escriptor de literatura infantil i com a divulgador de la història ha estat reconeguda i recompensada per diversos premis i guardons, alguns dels quals ja han estat esmentats: premi Folch i Torres 1965 per El zoo d'en Pitus, premi de Literatura Infantil de la Generalitat de Catalunya 1983 i el premi de la Crítica de Serra d'Or 1984 per La cinquena gràcia de Collpelat. Més tard tornarà a rebre el premi de la Crítica de Serra d'Or per la col·lecció "Visions d'història de Catalunya".