—I del realisme crític, què me'n dius?
—A mi em sembla que els nois i les noies volen llibres, bàsicament, per passar-s'ho bé. Experiències sobre la realitat de la vida, potser dramàtica i moltes vegades localitzada a països que no són el nostre, que les llegeixen els grans, però els nens, no... vaja, jo com a nen no ho acceptaria. I parlo de nens de nou a dotze anys... A finals dels anys cinquanta, o potser principis dels seixanta es va comentar molt un llibre d'un autor francès que es titulava Nos livres d'enfants ont menti i parlava de la falta de realisme dels llibres per a nens, que els nens no se'ls ha de mentir, que se'ls ha d'ensenyar la veritat per crua que sigui... Mira, jo no hi combrego, amb això. Vaig passar-ho molt bé llegint Les aventures de Tom Sawyer tot i les reserves pedagògiques prou conegudes. Hi ha hagut sempre una tendència contra el llibre infantil blanc. Del Zoo també es va considerar que, alguns passatges, podien ferir la sensibilitat del nen. És clar que fa trenta anys!

[...]

—T'agrada que al final dels teus llibres hi hagi propostes didàctiques?
—De fet, m'és igual. Ara, amb l'escola catalana, els mestres saben prou bé les propostes que es poden desprendre d'una lectura. Però havien estat una bona ajuda sobretot quan, anys enrere, amb l'escola en castellà, es feien només tres hores a la setmana de català i ho feien professors o professores de català, sovint molt joves, que entraven per la porta falsa. Moltes vegades veien molt negre com utilitzar les lectures per a ensenyar l'idioma, perquè no eren mestres. I, a alguns, els feien la vida impossible.

[...]

—No podríem acabar aquesta entrevista, Sebastià, sense una pregunta obligada: cal estimular la lectura dels escolars? Com?
—Ja he dit abans que llegir, llegir, allò que se'n diu llegir, es llegeix poc i se segueix llegint poc. Els nois i les noies poden ser contemplatius, enjogassats, "manetes", llegidors... I llegir no té perquè agradar a tothom. Una altra cosa és posar en contacte el llibre, la lectura, amb els escolars. En aquest cas, és molt estrany que l'actitud sigui negativa. Si ho és, la culpa és del mestre.

(Martí Olaya. Fragment de l'entrevista "Sebastià Sorribas. Trenta anys d'El zoo d'en Pitus i més coses", Faristol, núm. 2, setembre 1995, p. 23-27)