El virtuosisme fa semblar fàcil allò que, en realitat, no ho és gens. El zoo d'en Pitus figura que és un relat fàcil, una narració senzilla que, aparentment, tothom podia haver escrit, una història de colla que segueix un fil ben recte amb un propòsit argumental anunciat. Cap secret, doncs. O sí?
El zoo d'en Pitus continua tenint lectors i sobreviu al pas dels anys. Deu ser que aquesta obra té farcit. Que té ànima. Deu ser que tots som la colla d'en Pitus, de la gran colla humana que viu els llibres que llegeixen la vida. [...]

(Xavier Blanch, dins El zoo d'en Pitus, edició especial 40è aniversari. Barcelona: La Galera, 2006, p. 18)

* * *

Avui, al cap de quaranta anys, encara ens preguntem amb quins ingredients va cuinar Sebastià Sorribas El Zoo d'en Pitus perquè es llegeixi amb el mateix goig que al principi. Perquè aquest Zoo és, gairebé, el principi de tot. Partíem del no-res, de trenta anys de silenci, orfes de la possibilitat que els nostres infants llegissin textos del moment en català, i, de sobte, com si el toqués una vareta màgica, té la traça d'escriure la història que ens feia falta. El jurat del Premi Folch i Torres, que se n'adona, la premia; Pilarín Bayés, que tot just s'iniciava, dibuixa uns personatges tendres, inoblidables; La Galera s'honora publicant-la, i bona part de les llars i de les escoles d'aquells anys, que ho esperaven amb candeletes, se la fan seva per llegir-la i rellegir-la. Inspiració? Enginy? Precisió? Realisme? Imaginació? Justícia! Gràcies a en Sebastià Sorribas, que hi va posar de tot, i molt!, ara podem celebrar la sort que vam tenir després de tants anys de sequera.

(Joaquim Carbó, dins El zoo d'en Pitus, edició especial 40è aniversari. Barcelona: La Galera, 2006, p. 19)

* * *

Hi va haver uns anys en què semblava que això de la literatura infantil catalana s'havia acabat per sempre, després de les glòries obtingudes abans de la guerra per la revista En Patufet i per les novel·les i contes de les grans figures del noucentisme. I de cop i volta, com una brotada primaveral, un grapadet d'autors que es podrien comptar amb els dits de la mà van oferir-nos —als nois i noies de quaranta anys enrere— unes narracions que eren "noves" i "nostres" (i cal remarcar que això, quaranta anys després d'aquells fets, no és una cosa que sovintegi). D'entre aquells llibres, un va obtenir de seguida un lloc destacat que encara manté. És El zoo d'en Pitus de Sebastià Sorribas.
Què ens va aportar El zoo...? Jo posaria, en primer lloc, la concordança entre el llenguatge emprat per tots nosaltres i el que feia servir l'autor per escriure. En segon lloc, la temàtica (que humilment crec que ara ja no pot rutllar com rutllava): si allò no era cert, podia ser-ho perquè, aleshores, els nens dels barris barcelonins feien colles com les d'en Pitus, i aquestes colles s'embrancaven en peripècies similars a la que du a terme aquella colla. En tercer lloc, perquè el registre narratiu era clarament emotiu, feia aflorar els sentiments i els anhels dels lectors (i això sí que em sembla que encara ho fa ara). I en quart lloc, i ja des d'una perspectiva diferent, que no és la de la memòria lectora, em sembla que l'obra de Sebastià Sorribas va saber inserir —amb tanta senzillesa com dignitat— dins del nostre país, un corrent que llavors era molt estès a Europa: una narrativa antiheroica, que potser caldria definir més com a plausible que com a realista, que practicaven autors de tan bon record i reputació com Ottfried Preussler, Ursula Wölfel, Astrid Lindgren, René Goscinny... fruit de l'observació, de la tendresa i de la utopia. Em sembla que amb aquests tres darrers mots he arribat a definir, sense voler, la quinta essència d'un llibre del qual em sento orgullosa posseïdora d'un exemplar de la primera edició.

(Teresa Duran, dins El zoo d'en Pitus, edició especial 40è aniversari. Barcelona: La Galera, 2006, p. 22)

* * *

"El cas és que sembla que el temps no passa factura a la primera obra de Sorribas. Els infants d'ara no són com els de fa quaranta anys, ni juguen al carrer com en Tanet i companyia. Què té, doncs, aquest llibre que enllamineixi tant els infants?
El secret no és cap secret, sinó un valor universal que, precisament perquè ara i aquí s'està perdent entre tanta despersonalització, intentem esgarrapar-lo entre les pàgines literàries. El zoo d'en Pitus és una novel·la sobre l'amistat. [...]
Sorribas crea uns personatges reals als quals el lector s'hi arrapa de cop. I s'hi agafa perquè són nens i nenes sincers, i que responen al que tots els infants volen tenir: bons amics. I això es narra en un moment en què els valors altruistes i solidaris semblen poder vèncer una pèssima situació política i ideològica amb la qual es vol acabar.
Els amics d'en Pitus no fan cap facècia per ajudar-lo [...]. Els amics d'en Pitus decideixen ajudar-lo fent quelcom que està al seu abast: un zoo en un solar. I aquest estar a l'abast és una altra de les peces clau d'El zoo. És la senzillesa, el que atrapa al lector."

(Eugènia Morer i Serra. "Li diuen Pitus", Faristol, núm. 54, març 2006, p. 16-18)