"Escenari: paisatge oceànic. Una cabana rústega feta de branques, fullaraca i romanalles de naufragi. Una estucada a mig fer. Una olla que fumeja damunt d'una fogaina. Un parell de rems, un salvavides circular amb aquesta llegenda: 'California'. Al fons, la ratlla del mar.

ESCENA I

EDUARD, ROSINA i ORIOL

(En alçar-se la cortina, hom veu EDUARD que treballoteja, preparant pals per a la tanca. Immediatament surten de la cabana ORIOL, amb posat d'expedicionari, i ROSINA, col·locant-li bé el salacof i arranjant-li diversos detalls d'indumentària.)

ROSINA: Ja portes mocador?
ORIOL (comprovant-ho): Sí.
ROSINA (A Eduard): Miri, com és el meu marit. No se'n recordava que avui fa un any del naufragi i del salvament.
EDUARD: Sembla mentida!
ROSINA: Per tot el que no sigui la seva dèria, resulta l'home més distret del món. Ah, però a l'hora de dinar tindrà una sorpresa!
ORIOL: Una sorpresa? Ja sé, ja sé! Aquesta nit dues o tres vegades m'ha passat pel cap aquesta idea: no podem trigar gaire a menjar mongetes.
ROSINA (Amb desil·lusió): Oh! Ho has endevinat...
(Es dedica a preparar el dinar; entra i surt de la cabana. Només de tant en tant, para una mica d'atenció a la conversa.)

ORIOL: Ho he pressentit. L'única flaquesa física que he experimentat d'ençà del naufragi és aquesta mena de passió per les mongetes. Ho confesso. Al voltant d'aquesta menja modesta, s'han aplegat totes les meves enyorances d'home civilitzat.
EDUARD: Ets admirable, Oriol. Et basta el tast d'un petit llegum per refer la sabor de tota una cultura.
ORIOL: Us en rieu! No hi fa res. De tota manera, estic content. Entre totes les tasques que heu acomplit en pro de la comunitat cap com aquesta de treure d'una sola llavor tota una collita. Vàreu inscriure això en el dietari, oi? Em sembla que la solemnitat de l'esdeveniment exigeix una lectura... Ens hem d'afanyar a crear una tradició litúrgica.
EDUARD: Teniu raó! (To lleument oratori.) La litúrgia canalitza les penes i endega les alegries. Un ritual, per salvatge que sigui, és un començ d'ordre... Les religions...
ORIOL (Sempre amb bon humor): Prou! Aneu a cercar el dietari. (A Rosina.) Rosina, suspèn un instant el teu tràfec. Anem a llegir una pàgina il·lustre, anem a recordar una efemèride gloriosa.
EDUARD (Que ha tornat amb un diminut carnet de notes, es posa a llegir): 'Avui, 3 de juny de 1930, vuitè dia del nostre naufragi, hem fet una troballa transcendental. En una butxaca del vestit de Mr. Smith, la maleta del qual fou capturada abans-d'ahir, hi havia una capsa. Dins la capsa, pastilles de menta. Entre les pastilles, una mongeta, aparentment en bones condicions. Hem aprovat de provar el conreu de la mongeta.'
ORIOL: Molt concís, molt precís, molt exacte.
EDUARD (excusant-se): El carnet és tant petit! Si m'estenc una mica...
ORIOL (Pren del costat de la cabana una mena de magall rudimentari): No us excuseu, home. Aquest és l'estil que pertany a uns nàufrags conscients.
EDUARD: Cap a fer de minaire?
ORIOL: I doncs! (Amb gravetat.) Estic convençut que ens trobem davant d'uns jaciments de coure més importants que els de Río Tinto, i encara que els de Cuba.
EDUARD: Quina llàstima que no puguem exportar!
ORIOL: Ah, mira-te'l! Té instint comercial.
EDUARD: Com ho faríem els advocats, si no en tinguéssim!
ORIOL: Bé!... Jo me'n vaig. Deixeu-me fer, deixeu-me fer... Rosina; pensa en el meu plat favorit! (Desapareix.)

ESCENA II

ROSINA i EDUARD

ROSINA (atansant-se a Eduard): Avui encara no m'has dat el bon dia.
EDUARD (abraçant-la): Ara te'l donaré tan llarg com vulguis...
ROSINA: Prou, que he de fer el dinar.
(Fuig dels braços d'Eduard i torna a la feina)
EDUARD: I jo he d'enllestir la tanca.
ROSINA: No trigarem gaire a tenir un galliner formal.
EDUARD: I moltes coses més. Ja sents el teu marit...
ROSINA: No es pot negar que val totes les pessetes.
EDUARD (amb entusiasme): Es veu amb cor de transformar aquesta illa inhospitalària en una mena de paradís oceànic. El crec capaç de tot. Quin home! No és un enginyer, és tota una escola d'enginyers i de pràctics! Admira imaginar el nombre de problemes que ha resolt amb els quatre estris i les quatre desferres que hem recollit del naufragi. ¿Què hauríem esdevingut si per atzar arribem a salvar-nos tu i jo sols?
ROSINA: Val més no pensar-ho.
EDUARD: Un advocat no serveix per a res. Maleïda l'hora en què vaig triar aquesta carrera absurda! Al vostre costat em trobo convertit en un paràsit. No puc inventar res, no puc resoldre res, no posseeixo cap tècnica...
ROSINA: Exageres, Eduard, i et carregues amb culpes imaginàries. En primer lloc, els homes no trien la carrera per anar-se'n a naufragar enmig del Pacífic. Tu, fent d'advocat a Barcelona, no eres cap cosa absurda. I això que ets un paràsit no ho tornis a dir...
¿Qui ha caçat la primera gallina? Tu! Qui ha sembrat els primers llegums? Qui ha destriat les fruites bones de les dolentes? Tu, tu home de Déu, tu! ¿Qui porta cada dia una faldada de marisc?
EDUARD: Bé, sí. Sóc el pagès, el caçador, el pescador... ¿Però tot plegat què representa al costat de les creacions del teu marit? A tot estirar, sóc un manobre intel·ligent.
ROSINA (somrient, provocativa): I res més?... Res més?
EDUARD (Abraçant-la vivament ROSINA: Prou, si no no dinarem.
(Torna cadascú a la seva feina)
EDUARD: Veus? Precisament perquè t'estimo i perquè m'estimes, em dol tant la meva inutilitat. Visc avergonyit. Fet i fet, més valia que us haguéssiu salvat tu i ell... sols!
ROSINA: No; per l'amor de Déu! No diguis disbarats. Ens moriríem de tedi.
EDUARD: Per què? Adam i Eva...
ROSINA (interrompent): Adam i Eva no enyoraven res, perquè no coneixien res. Però jo he conegut tantes coses! Les amistats, les visites, els passeigs, els espectacles, les modistes, les festes benèfiques... Tot em fa falta... i tu, Eduard, m'ajudes a recordar-ho. Mira. Alguna estona havia pensat de proposar-te que visquessis en una cabana una mica separada de la nostra, comprens?
EDUARD (amb estranyesa ROSINA (enjogassada, acostant-se de nou a Eduard): Sí, home. Podries venir a visitar-nos: et convidaríem molt sovint a dinar. Jo t'aniria a veure a casa teva... Què sé jo! (Melancoliosa.) Semblaria que retrobo alguna cosa de les que he perdut.
EDUARD: Que n'ets de criatura!
ROSINA: Et sap greu?
EDUARD: No, al contrari. T'envejo. Si fos com tu em sentiria feliç.
ROSINA: Ah, és que t'adverteixo una cosa. Si he cedit a les teves sol·licituds, ha estat per mor d'aquestes circumstàncies tan tràgiques i tan imprevistes. A Barcelona m'hauries trobat absolutament inexpugnable.
EDUARD (somrient, incrèdul): De debó?
ROSINA (amb gravetat exagerada): No ho dubtis, perquè m'ofendries.
EDUARD: Sí, indiscutiblement el nostre amor en aquesta solitud, té unes excuses que no tindria enmig d'una ciutat. Ho comprenc. Però si vols que et sigui franc, jo més m'estimaria enganyar el teu marit allà que no aquí... qüestió de temperament...
(Hom sent un gran esbatec d'ales.)

ROSINA (esporuguida): Ai, el meu marit que torna!
(És separada bruscament d'Eduard i corre vers la cabana.)
EDUARD (després d'una ràpida ullada): No, dona. És una avutarda.
ROSINA (sortint amb precaució): N'estàs segur? Ai, haver de viure així, sempre amb l'ai al cor. Té. (Li dóna la mà.) Mira quin pols. Estic glaçada.
EDUARD: (Entendrit): Pobra Rosina! Creu-me que tot el dia penso la manera de sortir d'aquesta situació equívoca. No tenim dret a fer-te patir! Jo et voldria veure serena i majestuosa com una reina...
ROSINA: Ja m'ha passat. Com que no té remei, no en parlem més... Quina hora deu ésser ara, a Barcelona?
EDUARD: Mira, aquí, si fa no fa, són les onze del matí; doncs, segons els càlculs de l'Oriol, allà són quarts d'una de la nit.
ROSINA (lentament, com embadalida): Deuen estar sortint dels teatres! D'aquí poca estons, les taules del Ritz i de Can Llibre seran plenes de gent. Quante cares coengudes... Quantes veus familiars barrejades en la música... I aquella animació, aquell brogit... si vols, una mica poca-solta, una mica fals, però dolcíssim, dolcíssim. Acluco els ulls i sembla que m'hi trobo... Eduard, si nosaltres hi fóssim!
EDUARD (Amb còmica gravetat): Tu esdevindries impassible, esquerpa i inexpugnable; no fa gaire que m'ho has anunciat solemnement.
ROSINA: Oh!, si ara, de cop, ens trobéssim allà, estaria tan contenta, tan contenta, que potser no sabria negar-te res.
EDUARD: Lloat siga Déu!
ROSINA: T'he d'estar tan agraïda! M'has estimat així... feta un carnestoltes... vestida amb aquests pellingots... ¿Te'n recordes de l'últim vestit que vaig estrenar en la temporada del Liceu?
EDUARD: Vagament. Ens fèiem tan poc aleshores!
ROSINA: Tot de pailletes: negre i clar de lluna. M'afavoria molt. Quina llàstima! El portava en el meu equipatge, per lluir-lo a Sant Francisco de California... Si haguéssim pescat els nostres baguls en lloc de les maletes d'aquella família anglesa!
EDUARD: Vols dir? La seva indumentària d'excursionistes ens ha fet molt més servei que els nostres vestits d'etiqueta. Aquell salacof que porta el teu marit és un tresor inapreciable. Li dóna caràcter. Pot sortir em qualsevol novel·la de Juli Verne.
(L'esbategar d'ales i, si pot, ésser, el crit d'oques)

ROSINA (altre cop esporuguida): Ara sí que és ell!
(Fuig vers la cabana.)
EDUARD (tot sol): Això no pot anar! Aquesta pobra dona acabarà malalta... I jo porto un feix massa gros damunt la meva consciència... M'ofego... Eduard: si conserves una espurna de sentit jurídic, cal que cuitis a cercar una fórmula! Sí! Cal que intentis una conciliació heroica."

(Fragment de Civilitzats, tanmateix!, en l'edició Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1982)