"Una Atzagaiada:

I

El novembre de 1914 caminava a la fi. Jo era a Tarragona mig per obligació, mig per plaer. Coneixent els encisos de la vetusta ciutat al pic de l'hivern, havia ajornat fins aquesta època unes recerques que em calia fer en els seus arxius. Menava els treballs amb intencionada lentitud: hi dedicava només una estona havent dinat. Si feia bo tot el matí el despenia caminant muralles enfora o jaient en alguna platja deserta. Cap al tard solia tancar-me en el cafè del Centre.

Mai m'ha plagut de respirar l'ambient dels cafès; el del cafè del Centre, però, no em repel·lia. Em semblava més hospitalari que el de la cambra de l'hotel –aquella cambra tan minuciosament impresa en la meva memòria!

La reveig talment com si n'acabés de sortir. El seu paper antic, de ramatges greus i foscos; el seu llit de Viena groc i trontollant; el canapè folrat de vellut, sense pèl, d'una color pansida, amb un tros de serrell que penjava arran de terra; la tauleta fràgil, coberta amb un tapet de malla que tot sovint lliscava i queia silenciosament; el lavabo i el gran gerro de pisa, que volia ésser alçat amb totes dues mans; el penja-robes, clavat damunt la porta d'accés a l'habitació veïna… tot això sembla encara present, i molt sovint revé al meu olfacte la flaire de cambra resclosida que se'n desprenia tothora, a despit de les ventilacions que jo combinava per esvair-la.

No m'hi trobava bé, allà dins. A tot arreu creia descobrir el senyal de mil absències distintes. Si un instant posava el peu descalç damunt la catifa, m'esgarrifava com si acabés de sofrir el contacte d'una cosa vivent. No cessava de fer conjectures a propòsit dels hostes que abans que jo havien viscut entre aquelles parets, i la inquietud moral que aquest exercici em produïa era encara més forta que totes les petites repugnàncies físiques que cohibien els meus moviments.

L'indret que l'hostaler havia batejat amb el nom de Saló de lectura, tampoc m'agradava gaire. No tenia llum de dia; els mobles eren sòrdids i vells; damunt la taula, pintada de negre, jeien dos diaris locals, una guia de ferrocarrils de l'any 1910, un prospecte de vins escumosos, les publicacions de l'Atracció de Forasters de Barcelona i un Baedecker que, segons vaig esbrinar, havia pertangut a dues velles dames angleses que rodaven món, no parlant sinó llur idioma nadiu.

Així s'esdevenia que cada tarda anava a raure al Cafè del Centre. L'atmosfera, a aquella hora, no hi resultava gaire espessa ni gaire vibrant. A tot estirar, s'hi aplegaven una vintena de persones madures , que, bé jugaven al dominó, bé discutien sense massa vehemència. Hi havia, així mateix, un tercet femení que feia música.

Jo solia arrecerar-me darrera el piano per evitar que em descobrís alguna de les meves escasses coneixences si, per atzar, entrava al cafè. Volia, de totes passades, viure tot sol uns dies; després d'una tongada de treball excessiu, de veritable disbauxa mental, freturava repòs. Àdhuc la conversa m'havia esdevingut odiosa.

Duia un llibre, més aviat com a senyal de la meva vocació misantròpica que no pas com a objectes de solaç o d'estudi. Entre oir la música i escoltar la concurrència, el temps fugia aladament.

Les noies del tercet no es fatigaven gaire. Tocaven una peça cada hora. Hom endevinava que havien estat contractades per a les nits, llavors que el cafè s'omplia. El concert de la tarda no era sinó una torna. En els prolongats intermedis, les noies llegien, conversaven i feien crochet. Una d'elles, la del violoncel, era francesa. Parlava català amb les seves companyones; però l'accent, el gest, la color i la qualitat de la seva boniquesa traïen el seu origen. Com que la meva taula era tocant l'estrada on seien les concertistes, jo copsava fàcilment les paraules llurs. Així vaig constatar que la franceseta era una noia intel·ligent –d'esperit, per dir-ho amb el mot just. No sobtava que el cap i l'ànima del tercet era ella.

II

S'escolaven els dies. Jo havia finit les meves recerques, però allargava el sojorn a Tarragona per tal d'arribar-hi a fer una mesada sencera. El meu desenfeinament era absolut. Amb tot, jo seguia menant la mateixa vida, sense cercar-li altres objectes que les caminades pel camp, els banys de sol i aquell Five o'clock tea de flaire gairebé casolana. Només, per esmerçar el lleure que em deixava la meva investigació acomplida, vaig avesar-me a seure dins la Catedral a hora de Vespres. La claror que traspueven els finestrals policroms i la cantúria dels canonges m'infonien una llangor deliciosa.

A la fi, Déu meu!, m'abellia un seguit de sensacions que era per damunt dels segles, més enllà de les classificacions erudites. El mecanisme ordinari del meu esperit em feia l'efecte d'una desferra inútil i desueta. Mon cos, sota la solellada de les platges, sentia un férvid benestar que el penetrava fins al moll dels ossos. Cloïa els ulls: mos pensaments assolien una simplicitat suprema. Els obria: la imatge del mar lluent, del camp emporprat i de les runes daurades, em suggeria una tirallonga de vocatius inconnexos.

Els meus nervis s'assuaujaven. Reia a cor obert de les pronòstiques dels metges que m'havien adjudicat una neurastènia imminent. Ah, els imbècils! Uns dies, només uns dies, de vacança veritable bastaven per a refer les apteses de la joventut i, àdhuc, les de l'adolescència.

Corria per les dreceres, saltava els marges, etzibava rocs al cimal dels pins. A la posta cercava indrets espadats que m'obliguessin a extremar la meva traça i em fessin tastar l'esgarrifança del perill.

Ningú que m'hagués vist altre temps, inclinant hores i hores sobre el paperam groguís dels Arxius, m'hauria reconegut en aquesta època d'expansió muscular. Començant per la indumentària, francament esportiva, i acabant per la rojor violenta del meu rostre i la lluïssor infantívola dels meus ulls, res no s'adeia amb la gravetat dels meus títols. Mai no hauria sospitat que als trenta sis anys hom pogués reviure amb tanta de gerdor les emocions primerenques. N'estava admirat. Sovint em deia: –Veus? L'emperesament i la vagueria no són voluntats menyspreables. Cal que te'n recordis. –I estava segur que en reprendre el treball me'n recordaria. Difícilment tornaria a llançar-me en aquell remolí d'activitats que mica més em mata.

Llegia poc, i res del que llegia no arribava a filtrar dins de la meva ànima i a provocar reaccions trasbalsadores. Les idees d'altri relliscaven damunt del meu cervell amb un pessigolleig agradívol. Havia arribat a passar vint-i-quatre hores sense dir altres paraules que bon dia, bona tarda i bona nit. El minyó que em servia a l'hotel i el que em servia al cafè havien après les meves habituds i respectaven la meva esquerperia. Feia tres setmanes que estava a Tarragona. Cada migdia, passant per la Rambla de Sant Joan, em girava tot sorprès de sentir el crit d'un venedor de diaris que ressonava estranyament en la buidor dels carrers assoleiats. Per què cridava aquell bon home? A cap dels seus conciutadans no calia el crit per a saber qui era i quina cosa venia. Les campanades de la Catedral, els tocs de corneta del quarter de Sant Agustí o el trontoll d'una tartana em servien per a mesurar com era profunda la meva sensació de silenci, de pau i d'isolament. Nodria la il·lusió que encara podia prolongar el meu sojorn a la vella ciutat, sense que cap fet intern ni extern fos prou per a torbar-me la gustosa monotonia.

Una tarda, després d'haver canviat una muda salutació amb les noies del tercet, la franceseta, mirant-me de fit a fit, va fer:
–Pardon, monsieur, êtes-vous français?
Naturalment, li vaig respondre que no. De seguida, una pruïja galant m'obligà a afegir:
–I, tanmateix, em reca de no ésser compatriota d'una noia com vostè.

Ella excusà tot seguit la seva curiositat. M'havia vist portant obres franceses; i, sobretot, m'havia observat tan obstinadament callat que no imaginava que conegués massa bé l'idioma del país. Es delia per parlar amb algú que tingués noves directes de la França en guerra. La informació dels diaris era tan incompleta i tan incerta! La correspondència, a través de la censura, tampoc apaivagava les seves ànsies de veritat.

Aquella tarda no vàrem parar d'enraonar. Dels temes de la guerra, la conversa saltà als temes de la pau. Bescanviàrem bon nombre d'opinions sobre música i sobre literatura.

Un sol cop i enllitat, meditava amb una mena d'estupor l'aventura que acabava d'esdevenir-me. Em trobava talment com si hagués obert d'una revolada la porta –tan gelosament defesa!– de la meva intimitat.

La intrusa es deia Giselle."

(Fragment del conte "Una atzagaiada", en l'edició Obres completes. Barcelona: Selecta, 1967)