Carles Soldevila i Zubiburu neix a Barcelona el 26 de març de 1892, en el si d'una família de la burgesia liberal. Estudia a les millors escoles de la ciutat, i el 1913 es llicencia en dret. El 1915 obté per oposició una plaça a la Mancomunitat, on desenvolupa diversos càrrecs. El 1917 es casa amb Rosario Escandón Guzmán i tenen la primera filla. L'any 1926 és obligat a renunciar a la seva plaça a l'Administració perquè es nega a signar un document d'adhesió al règim del general Primo de Rivera.

Inicia la carrera literària amb el recull de poemes Lletanies profanes (1913), que Eugeni d'Ors comenta positivament en la seva secció a La Veu de Catalunya. Malgrat l'èxit d'aquest primer recull, decideix abandonar la poesia i dedicar els esforços a arribar al màxim de públic possible. Continua, així, amb Plasenteries (1915), un recull d'articles i reflexions sobre Barcelona, la ciutat que emmarca tota la seva vida i obra. L'any 1917 publica la novel·la breu L'abrandament, que conté un pròleg de Josep Carner, en el qual considera l'obra "d'acord amb la més aguda sensibilitat moderna". Continua la producció de narrativa amb Una atzagaiada i altres contes (1921), Vida amorosa d'un home (1924), El senyoret Lluís (1926) i l'obra de narrativa infantil Lau, o Les aventures d'un aprenent de pilot (1926). Lentament, però, es va decantant pels gèneres en voga: la novel·la i el teatre.

Al mateix temps inicia la carrera periodística, que el porta a col·laborar en els principals mitjans de premsa escrita de la ciutat sota el pseudònim de Myself. El 1922 enceta la secció "Fulls de dietari" al diari La Publicitat, que li dona una gran popularitat i prestigi. També col·labora als rotatius La Rambla, Mirador, La Vanguardia, a la Revista de Catalunya i dirigeix el magazín D'Ací i d'Allà (1924-1936), la col·lecció de biografies Quaderns Blaus (1924-1933), i la col·lecció de la llibreria Catalònia Biblioteca Univers (1927-1928). El 1928 publica un recull dels seus articles més celebrats sota el títol Fulls de dietari.

El 1930 és oficialment restituït al cos de funcionaris i participa en la reestructuració d'Acció Catalana, un moviment polític nacionalista. És nomenat cronista de la Generalitat i el 1932 és designat oficial major del Parlament de Catalunya.

En teatre, es proposa reconquerir el públic burgès i dinamitzar l'escena catalana amb comèdies burgeses innovadores, ciutadanes, de diàlegs àgils i intel·ligents. El 1921 estrena Civilitzats, tanmateix!, segurament la seva obra més representativa, que produeix un gran efecte en l'escena catalana i que té ressò internacional. També tenen un gran èxit les obres Els milions de l'oncle (1927), que es representa a Barcelona i a París, i Un pare de família (1932), segurament la seva obra més ambiciosa. Altres obres gaudeixen d'una gran popularitat i reconeixement, com Vacances reials (1923), Déu hi fa més que nosaltres (1925), Bola de neu (1928), Escola de senyores (1930), Leonor o el problema domèstic (1931) i Necessitem senyoreta (1935), entre d'altres.

Als trenta-set anys, en plena maduresa personal i literària, i quan ja tenia un paper rellevant dins la dinàmica cultural de l'època, s'estrena com a novel·lista amb Fanny (1929), la primera novel·la d'una trilogia formada per Eva (1931) i Valentina (1933), guanyadora del Premi Crexells de narrativa del mateix any. Fanny, la més coneguda de totes, representa un punt d'inflexió en la narrativa en català de l'època, tant per les característiques de la protagonista, una noia sense prejudicis i autosuficient, com per la innovació que suposa la utilització del monòleg interior; tècnica que utilitza sovint en la seva narrativa, i amb la que mostra un gran domini a la novel·la Valentina, adaptada també al teatre.

Tota la seva producció literària té el propòsit d'educar, modernitzar i catalanitzar la burgesia barcelonina, i per aquesta raó els seus personatges són una idealització d'aquesta classe social: personatges refinats, amb educació i civisme, cosmopolites i amb sensibilitat; personatges estrangers, escenaris exòtics, viatges llunyans. Amb aquest mateix propòsit es poden entendre els llibres de divulgació que pretenen incidir en el comportament social, com L'home ben educat (1926), La dona ben educada (1927), Què cal llegir? (1928) i L'art d'ensenyar Barcelona (1929), entre d'altres. També duu a terme una sèrie de cursets de literatura i d'escriptura, dirigeix el "Barcelona Film Club" i és un dels fundadors i pilars del "Conferentia Club", que organitza conferències a l'Hotel Ritz de Barcelona amb els principals intel·lectuals europeus del moment. Tradueix al català obres de Voltaire, Charles Vildrac, Anatole France i Owen Johnson, entre d'altres.

Durant la Guerra Civil rep amenaces de mort, i el 1936 es trasllada a París amb la seva família. Les filles i la dona tornen a Catalunya el 1940, i el fill, Octavi, és reclòs en un camp de concentració a Sant Sebastià. Retorna a Barcelona el 1942, però l'adveniment de la dictadura franquista estronca la seva brillant carrera. La desaparició del medi cultural que li era propi li dificulta molt l'adequació a la nova situació política i social, i mai torna a assolir la rellevància que havia obtingut durant el període de preguerra. Tanmateix, enllesteix la trilogia novel·lesca que havia començat amb Moment musical (1936), amb la publicació de Bob és a París (1952), i Papers de família (1960), i publica el llibre de memòries de la seva infància i joventut Del llum de gas al llum elèctric (1951). També treballa com a assessor editorial i publica algunes obres d'encàrrec en castellà, com Veinticinco años de librería (apuntes de un dependiente) (1949), Guía de Barcelona (1951), Cataluña: sus hombres y sus obras (1955) entre d'altres, estrena un parell d'obres i col·labora a Destino, Distinción i La Vanguardia.

Carles Soldevila mor el 10 de gener de 1967, a l'edat de setanta-quatre anys. Pocs mesos després, l'editorial Selecta li publica les Obres completes, amb un pròleg de Domènec Guansé i una cloenda del seu germà Ferran.