“Sense ser comprimit com Mark Twain, Sindreu és comparable al genial escriptor i humorista britànic, sense que això vulgui dir que en sigui una imitació” (1). A part de M. Twain, nosaltres hi afegiríem altres autors anglesos, que Sindreu coneixia bé, i que també en part de la seva obra s’arrengleren a les files de l’humor, com Dickens, Sterne, Thackeray o Wilde. El cert és que Sindreu acompanya tota la seva obra d’un humor tenyit de fina ironia, no en va deia G. B. Shaw que l’humorisme organitzat intel·lectualment “no és altra cosa que l’equilibri irònic del mal humor amb el bon humor”, una ironia —diu el mateix Sindreu— “ben intencionada i mansoia”, la qual permet l’autor de crear una certa distància entre allò que ens descriu o conta, distància que és reblada per aquests pessics d’intel·ligència que tant havien promogut els escriptors noucentistes, amb Josep Carner al capdavant.

Sindreu, però, no es reconeix noucentista, per res vol acollir-se’n als postulats. Li agrada anar per lliure, beure de fonts diverses. En aquest sentit el situem dins l’herència post-noucentista, que aporta actituds més individuals respecte de l’art i la literatura, on ja no es persegueix “l’ideal col·lectiu” que tant havia promogut la generació noucentista, on el to deixa de ser didàctic i moralista. A Sindreu l’assisteix, per damunt de tot, “un visible desig de trencar motllos [sic] —en el possible—, i un afany de dir les coses d’una manera nova, viva i directa, una mica agressiva i sobretot breu i esquemàtica”, però d’alguna manera el veiem vinculat al llegat noucentista (el seu ús d’una llengua moderna i refinada, el to cosmopolita, els temes d’ambientació urbana, la seva visió del món, la importància que atorga a l’humor i a la ironia, el capteniment dels seus personatges, etc.) i festeja des del primer moment les tesis de l’avantguarda, les quals li permeten una major llibertat de moviments, tant en les formes com en els temes que tracta, una avantguarda que a Catalunya es caracteritza per la seva voluntat innovadora assistida per l’optimisme vitalista de l’avantguarda europea.

1. Valldeperes, Manuel: “La Klaxon i el camí” dins La Nau. Barcelona, 11 de juliol de 1931, p. 1.

(Carme Arenas: “Carles Sindreu i Pons. L’aposta per la modernitat” dins Carles Sindreu: La klaxon i el camí. Barcelona. Acontravent, 2009, p. 176-177)

 * * *

Enmig de l’activisme cultural i del protagonisme que aconsegueix per aquests anys, segons permeten constatar la premsa de l’època i documents conservats per l’autor dins del seu llegat, publica La singular història d’un club de tenis (1952) i El senyor Joanet del Guinardó (1954). Un any abans de la mort de Carles Sindreu, el seu amic i editor Garrell li publicà, com a obsequi nadalenc en un opuscle titulat Humor Sindreu, el conte La micció de l’amistat.

La primera de les obres esmentades és un volum miscel·lani que sobrepassa la previsible crònica d’una entitat tennística per part d’un experimentat columnista esportiu. Sota la seva naturalesa que no amaga la formació periodística per la qual passa la prosa de Carles Sindreu, l’escriptor no es desfà tampoc d’altres trets característics dels seus anys d’aprenentatge i, formant un conjunt fragmentat i coherent alhora, es troben des d’agosarats retrats fins associacions descriptives sorprenents, com també el llenç malenconiós damunt d’un temps i un món que han anat esvaint-se. Text perifèric quant als tòpics genèrics, Carles Sindreu puntualitza que el voldria com un film a l’estil de René Clair i es reafirma en l’admiració ja expressada per Jules Renard, que considera el seu autor favorit, reconeixement que no és incompatible amb el professat per Ramón. Mantenint-se al marge de la controvèrsia que se suscità entre Renard i Gómez de la Serna a propòsit de la paternitat de la greguería, sembla que Carles Sindreu pot viure en una llar literària on els pares es barallen, sempre que ell, bon deixeble de bons mestres,en pugui aprendre.

(M. Dolors Madrenas - Joan M. Ribera: “Carles Sindreu, prosista” dins Centenari Carles Sindreu. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2001, p. 33) 

* * *

Carles Sindreu va ser un poeta de fina sensibilitat i un prosador excel·lent. Humorista excepcional, psicòleg penetrant, home dotat d’un bon gust i d’un sentit crític infal·libles. Malgrat la noblesa amb què sempre exercí els seus dots alguna vegada havia ferit la susceptibilitat obtusa de certs filisteus.

Les seves dissertacions o la seva mera conversa eren una festa per als oients. Ciutadà amb ple discerniment, estimava el seu país amb una passió conscient i responsable. Barcelona i els barcelonins i aqueixes belles terres del Vallès i la seva gent, foren el seu camp d’observació i la font d’aquell encant poètic i d’aquell sabor d’humanitat que emanava de la seva ploma.

Carles Sindreu va ser un suscitador d’amistats autèntiques i un amador fidel i genuí. Un home civilitzat, en suma, d’aquells que honoren i decoren un país. Fou també un enamorat i un expert gustador de les belles arts i un peoner de la nostra avantguarda cultural. La seva personalitat encara es completava senyorívolament amb la seva afecció a l’esport.

(Joan Oliver: “Als organitzadors de l’homenatge a Carles Sindreu (La Garriga)” dins Obra poètica I. Barcelona: Llibres del Mall, 1975, p. 11-12)

* * *

De Guillaume Apollinaire a Jules Renard o a l’inrevés, o barrejant-los, trobareu també les possibles, per bé que circumstancials, fonts estrangeres de les quals raja aquest estil i aquesta manera minuciosa que, a estones, recorda, però sense malícies ni misticismes, les miniatures policromades dels vells infòlios benedictinament il·luminats i pacientment sobredaurats. Modernisme “up to date”, però amb candideses gairebé de pintor primitiu i amb ingenuïtats de brivall que fa campana sense adonar-se’n.

Cal esmentar, encara, la derivació germanívola del castellà Ramón Gómez de la Serna, fonamental en la prosa catalana de Carles Sindreu i Pons. Allò que en el castellà són greguerías, en el català són radiacions, i, més exactament i personalment abaloris. No hi ha cap més prosista català que hagi aconseguit recrear i catalanitzar tan hàbilment la subtilesa analíticament retalladora, de saurí cerebral, del cèlebre Ramón del “Café de Pombo”. I finalment, reducció ultramoderna del matís personalíssim que interpreta la manera de dos grans poetes nostres (Maragall i Sagarra). La poesia de Carles Sindreu recorda, com un reflex transformat, la manera de dir d’ambdós per a fer-ne quelcom de molt seu, de molt nostre, de molt pur i molt d’avui.

L’humorisme i el barcelonisme són les dues ales imprescindibles del vol líric d’En Sindreu. I ara parlarem, també, del seu avantguardisme, tan discutit, afirmat pels uns, negat pels altres. L’avantguardisme de Carles Sindreu, al meu entendre, dóna el tercer matís autòcton del nostre sobrerealisme, més o menys rebaixat en l’esclat del to, i adaptat serenament a casa nostra.

(Agustí Esclasans: “Pròleg” a El senyor Joanet del Guinardó. Barcelona: Selecta, 1954, p. 18-19)