Carles Sindreu i Pons neix a Barcelona el 6 de novembre de 1900. Fill gran del comerciant de cotó Joaquim Sindreu i d’Antònia Pons, comença a estudiar a l’escola dels Maristes i després als Escolapis, on estudia comerç i idiomes. Des de petit passa força temporades a l’Ametlla del Vallès, on el seu pare havia comprat l’antic mas Xammar.

Als 16 anys publica la seva primera narració, “En Jordi i la Nuri”, al setmanari El Patufet. Malgrat la voluntat paterna de continuar amb el negoci familiar, Sindreu es decanta per la literatura empès pel seu oncle avi, l’escriptor costumista Joan Pons i Massaveu. El 1924 es casa amb Rosa Matheu amb qui té dos fills.

Fa de periodista a la premsa esportiva, al setmanari L’Esport Català, on firma amb el pseudònim de “Fivaller”. A més de cròniques esportives centrades sobretot en el tenis, publica cal·ligrames dedicats a reconeguts noms del futbol i el tenis. Col·labora amb diversos pseudònims al diari La Publicitat i a revistes i setmanaris com La Rambla, Papitu, Mirador, El Be negre i D’Ací d’Allà.  

El 1928 publica, amb èxit, el seu primer llibre de poesies, Radiacions i poemes, on és notable la influència de Jules Renard i Ramón Gómez de la Serna i les seves gregueries. El 1931 apareix el llibre de narracions La klaxon i el camí. Diari d’un humorista prologat per Josep Maria de Sagarra i, el 1933, Darrera el vidre, un recull de poemes de caire surrealista prologat per Carles Riba amb il·lustracions de Joan Miró i un epíleg de J. V. Foix. Carles Sindreu és un dels impulsors de l’ADLAN ( Amics de l’Art Nou) que funda el 1932 amb Joan Prats, Sebastià Gasch, J. V. Foix i Josep Lluís Sert, entre altres. L’any següent creen el grup dels “Amics del Circ”.

Passa la guerra del 36-39 a l’Ametlla del Vallès i en la immediata postguerra augmenta la seva desolació per l’assassinat del seu pare a Montmany i per la diàspora dels seus amics a l’exili. En aquesta època escriu a La Vanguardia i a El Noticiero Universal on fa servir pseudònims com “Cunning” i “Flag”.

El 1952 publica La singular història d’un club de tenis sobre el seu club de tenis de la Salut. És una edició il·lustrada que compta amb la col·laboració de l’escriptor i pintor Josep Maria de Sucre. Dos anys més tard s’edita la seva única novel·la, amb tocs humorístics i surrealistes, El senyor Joanet del Guinardó (1954), i el 1960 apareix l’evocació poètica de les figures del pessebre de l’ametlla del vallès. 

Alterna les seves estades estiuenques a l’Ametlla del Vallès, on col·labora en la vida cultural i les publicacions locals, amb la seva activitat de publicista i d’antiquari a Barcelona. El 1962 abandona el poble de l’Ametlla del Vallès a causa de les reaccions virulentes d’un sector franquista de la població arran d’un article sobre la festa major publicat a La Vanguardia. Amb la seva companya Filomena de Paz es traslladen a la Garriga, on el 1970 rep un homenatge pel seu aniversari i el 1972, a la Fundació Maurí, s’inaugura l’exposició “Aportació a l’obra literària de Carles Sindreu”, amb dibuixos realitzats per Amador Garrell per a la il·lustració d’alguns dels seus llibres.

Carles Sindreu mor a la Garriga el 6 de juliol de 1974 i el 1975 s’edita la seva Obra Poètica I. Posteriorment, el 1996, el Museu d’Art de Girona exposa, A Mitja Veu, els retrats infantils de personatges que s’havien dedicat a activitats diverses i que Sindreu col·leccionava des dels anys trenta. Aquest mateix any es publica el llibre de poemes Si veus que neva, desperta’m. Dones de la meva vida.