Carles Sindreu
1900-1974
Narrativa
Vingueren dies molt tristos per al senyor Joanet. Dies en què no calia ésser gaire observador per a adonar-se que aquell bon home no tocava quarts ni hores.
La conversa amb ell era una mena de “joc dels disbarats”.
No entenia del tot el que li deien i amb prou feines deia res intel·ligible.
Només amb En Belmonte, que coneixia “certs detallets”, podia esplair-se una mica...
Si aquest bon company li tocava el botet acabava arrapant-se-li al braç i confessant:
–No sé pas si em creuràs, però sento una mena de rosec aquí dintre!... Ai, Belmonte! És un pensament que furga tan “fondo” que no goso ni dir-me’l a mi mateix!... Saps què em fa l’efecte que tinc?... Vols que t’ho digui?... Doncs... ganes de morir-me...
I els ulls se li negaven de llàgrimes, i tot el seu rostre feia una ganyota estranya, com aquella que fan les ostres vives en rebre el raig de la llimona.
En Belmonte, que malgrat un físic que no l’afavoria gaire tenia bon fons, s’apiadava del nostre heroi:
–Pobre Joanet! No et vull veure plorar... Mira, m’han portat de Riells uns gossets verdissers que són “canela fina”... Au! Si no plou, anirem a fer córrer algun “sastre”... Vindràs, Joanet? (...)
Al senyor Joanet li calia ara, com el pa que no menjava (perquè el primer que perdia el senyor Joanet, després del mocador, era la gana), quelcom que li fes sentir novament el goig de viure... Un estímul físic qualsevol, potser... i fatigar-se. Fatigar-se força per poder dormir i somniar...
Somniar Hortènsia. Poder veure-la més blanca i més resplandent encara que en vida, en una tribuneta potser més petita, però molt més rutilant que aquella en què la va conèixer. Una tribuna tota d’or, amb cristalls refulgents i plena de maragdes gegantines i topazis i perles veritables...
Una tribuna nova de trinca que havia bastit per a ella sola la fantasia del senyor Joanet.
(Fragment d’El senyor Joanet del Guinardó. Barcelona: Selecta, 1954, p. 159-161)
* * *
La vella Xela ho va enllestir de pressa.
En dos infantaments van originar cinc bateigs.
El primer part fou una bessonada.
El segon, un tríptic.
Aquell devessall prolífic esverà seriosament els bons garriguencs. Llavors fou quan es començà a parlar administrativament del poder miraculós de les aigües termals de La Garriga.
El vell Xela, no va insistir. L’home devia imaginar un tercer part com una mena de sortida de Missa Major...
(...)
Malgrat l'any que es portaven els de la primera tanda amb els de la segona, no s’hi coneixia res. Varen fer la primera infantesa –temperaments i estatures aproximades– tots junts com els dits d’una mà. Eren cinc germans inseparables i tallats pel mateix patró. Això durà fins a la mort...
Amb el cap pelat, tots cinc, quan es banyaven dins la bassa de can Plandiura, semblaven cinc boles de billar i el safareig mateix, un billar anglès amb aquella quantitat de boles de vori que hi corren... (...)
I els trobàveu cada matí davant un mur arrecerat, tots cinc, d’esquena a la paret, prenent beatíficament el bon sol de La Garriga...
(...)
Hi havia dies en què fins els recava de confegir una paraula. Per a ells, en el món sols hi havia una cosa capaç de desvetllar-los. La música. No es deixaven perdre cap ofici solemne ni cap ball de carrer o d’envelat. Tots cinc paraven l’orella dreta una mica decantats com els conills quan senten un sorollet sospitós.
I perquè la música no es vessés per altre cantó, es posaven un manyoc de cotó fluix a l’orella esquerra. Així, deien, la música se’ns queda a dintre...
De primer cantaven tonades a presses ça i enllà, més tard començaren a fer música salvatge per llur propi compte amb atuells domèstics, galledes, cassoles, la canya de l’escombra, la mà de morter i la fusta de picar la carn, etc.
(...)
Tot els era pàtria...
A còpia de fabricar notes i més notes amb una llibertat total d’iniciativa i expressió, de vegades assolien unes dissonàncies tan originals i tan agradables que els ocells s’aturaven en ple vol i descrivien cercles cada vegada més estrets entorn d’ells fins a posar-se damunt mateix dels instruments.
La natura amb tota la seva força creadora i amb tota la seva varietat expressiva no havia arribat a produir, ni amb el vent ni amb les aigües, aquelles notes i aquells acords miraculosos que eren fragments de la cançó viva de la terra... Quins magnífics precursors, els Xeles de La Garriga, de la música sàvia d’avui, pastada amb dissonàncies inèdites i impensades...
(Fragments del conte "Els Xeles de la Garriga", dins La klaxon i el camí. Barcelona: Acontravent, 2009, p. 48-54)