Si hagués de triar un adjectiu per qualificar Isabel-Clara Simó seria tenaç. L’adjectiu implica moltes coses: la capacitat de treball, la determinació, la claredat de les idees, la disciplina. Ens hem d’imaginar una dona amb una vocació i amb les eines necessàries per portar-la a terme. Però, quina és la vocació? Jo diria que és incidir sobre la societat, ficar-hi cullerada. Això, que sembla impertinent, no ho és pas si pensem que la Simó es mou per uns ideals de justícia i llibertat, de dignitat humana i nacional. Isabel-Clara Simó és una dona que vol un món millor, com tanta gent que eren joves durant la Transició, una època que ha acabat presonera de les pròpies pors. Isabel-Clara Simó, per contra, no té por. No coneix la por per més que la vida l’hagi colpit amb duresa.

A la dècada dels 70, Isabel-Clara Simó era directora del setmanari Canigó –creat pel seu marit, Xavier Dalfó–, una revista prima, de poques pàgines, on niava l’independentisme d’esquerres, aleshores minoritari. La revista repassava també el món cultural dels Països Catalans. Era una revista batallera, que aglutinava els joves cadells de la literatura i la política. Canigó representa la voluntat de construir un espai des d’on posar en joc idees radicals. Quan aquesta plataforma es va enfonsar, perquè la societat havia avalat els pactes del sistema, Isabel-Clara va traslladar les armes a la literatura. El 1979 va publicar És quan miro que hi veig clar. La correcció al vers de Foix és una declaració d’intencions i una picada d’ullet a la tradició. Isabel-Clara Simó tragina una cultura ben sòlida.

A partir d’aquí llaura una trajectòria torrencial, amb una quantitat ingent de títols. Ha decidit que es dedicarà només a escriure, però a estones accepta responsabilitats institucionals, a estones accepta militàncies, a estones fa conferències, a estones viatja. Com a escriptora enamora els lectors i els fa caure en la trampa de presentar-los històries que semblen convencionals i no ho són gens. En un estil directe i atractiu, potent, porta el lector cap a mons foscos, torçats, inclements; indaga, doncs, en la naturalesa humana. També juga amb l’humor i la ironia, també festeja amb personatges cèlebres que mira d’entendre més enllà del tòpic. Hi ha un punt de perversitat sempre present. La seva obra és immensa, ha col·leccionat tots els premis, ha tingut i té un públic fidel, és tan eficaç com inquietant.

Isabel-Clara Simó és un compendi de diverses pulsions: l’independentisme, els Països Catalans, el periodisme, el feminisme, la literatura, la política, els fills. Cal molta força i molt de talent per dur a terme una lluita tan global, tan profunda i tan fidel.

(Patricia Gabancho. "Una dona tenaç", Ara, 18 de gener de 2017)

* * *

La Isabel es mira la pell dels braços, de les mans, tan blanca.
D’aquelles que costa tant de fer morenes per molt que prenguis el sol. De jove m’amoïnava, diu. Tantes estones de platja o piscina per estar a la moda, un estiu darrere l’altre intentant trencar aquest color pàl·lid que com a molt arribava a tenir un matís daurat i, té, ara diuen que prendre massa el sol és dolent per a la pell.
Pell clara, cabells clars, ulls clars.
Roba còmoda.

Sembla que ens vulgui fer creure que no li preocupa la seva aparença però de seguida li descobrim un punt de coqueteria i un punt de gràcia naturals que la deuen haver acompanyat des de sempre. El seu aspecte és pulcre i agradable, amb aquella senzillesa que de vegades costa aconseguir. Espontani però no improvisat. Com el caràcter. Compacte, d’una peça.

La Isabel-Clara Simó és una dona que de seguida cau molt bé o entra de través, no hi ha terme mitjà, perquè és directa. I ho sap i hi juga.
Seductora. Irònica. Mordaç.
Toca de peus a terra i ho notem quan es mou, quan parla, quan riu.
De vegades la seva seguretat ens angunieja i ens fa trontollar.
Però al darrere d’aquesta persona en què l’ha convertit la vida encara hi podem veure traces d’aquella noia prima i àgil, de faccions ben marcades, bonica i alegre, culta, diu que tímida, que parlava valencià amb tothom quan encara deien que parlar valencià feia vulgar i feia de poble. Perquè, això, hi va haver un temps que ens ho van dir.

Quan fa una estona que estàs amb la Isabel, notes que t’observa. Si no us coneixeu d’abans, et deixa parlar fins que et té confiança. Llavors no et dóna treva. Li veus els ulls esmolats i clars darrere les ulleres de mirar de lluny o de prop, mai no ho sé, provant d’endevinar cap on aniran les coses. Se les ajusta, les ulleres, es nota que són sobrevingudes, d’aquella mena de peces amb què et va cobrint l’edat sense adonar-te’n. Ulleres grosses i pràctiques, fines, aparentment impersonals, però només aparentment, perquè harmonitzen d’una manera perfecta amb la claredat del rostre i el dibuix marcat dels pòmuls.
Li han donat un aire interessant, les ulleres, un recurs de camuflatge per a la seva mirada aguda, despullada, que parla quasi d’una manera tan clara com la seva veu.
Ara hi juga, amb la mirada. Jo diria sense por d’equivocar-me que et veu a venir. Tot i així, també diria que sempre aposta per la part bona de les persones i que encara posa molt bona fe en les relacions humanes, tant amb coneguts com amb desconeguts. Potser massa i tot per als temps que corren.

La Isabel-Clara Simó té l’agudesa de visió pròpia del periodisme, la concisió, la precisió i la recerca de la paraula exacta de qui domina les claus i els registres dels discursos humans, l’efervescència imaginativa que deuen donar les llums mediterrànies, la capacitat fabuladora d’una mentalitat de novel·lista que l’ha acompanyada, reconeix, des de sempre.
Se li nota el costum de treballar intensament, sense pausa, tota la vida, la seguretat que et van instal·lant a la mirada, al gest, els anys viscuts i les conviccions. Els hàbits.
I encara que em digui que és caòtica, no ho sé veure. És una persona afable i propera, els lectors en diuen assequible, d’afectes profunds.
Se li nota que ha estimat, que estima i ha estat estimada. I també se li nota que s’ha hagut de guanyar a pols tot el que ha tingut.

(Margarida Aritzeta. Fragment del llibre Isabel-Clara Simó. Barcelona: AELC, col. Retrats, 2014)

* * *

Si cada dia, en arribar a la pàgina tres de l'Avui, els ulls se us claven al titular de la columna de la dreta –ai, les bromes del destí!– celebrareu l'aparició del llibre que conté una tria dels articles d'Isabel-Clara Simó a la secció «De fil de vint», una expressió d'Alcoi.

Defensora de la independència dels Països Catalans i de la llengua catalana, del feminisme i de la política d'esquerres, Isabel-Clara Simó, que és tot al contrari d'una escriptora distant i extemporània, sap generar empatia i complicitat. I, exposant les seves opinions compromeses, sempre es mulla. Per exemple, a l'article Ibarretxe, escriu: «El seu argument és impecable: que els bascos decideixin el seu destí [...]. No sé si Ibarretxe avançarà o retrocedirà, si serà víctima d'algun joc brut o si se'n sortirà, si farà del País Basc el capdavanter d'Europa i de la democràcia o si serà humiliat [...]. El que sí que sé és que [...] té unes responsabilitats amb el poble basc que està decidit a complir, ensems que està contra qualsevol forma de violència [...]. Per això, dic fort, alt i lluny que estic amb Ibarretxe. I que és un polític decent, en un món ple d'indecències.». I és que Isabel-Clara Simó, lluny de tota truculència dialèctica, de les manifestacions políticament correctes, de l'apatia, de l'asèpsia o del pessimisme típics de certs àmbits politicoculturals, podria ser qualificada de «desvetlladora de consciències», expressió manllevada de Manuel Vázquez Montalbán.

Aquesta columnista lúcida i irònica a l'hora de fer retrats de personatges, valenta i minuciosa quan examina situacions complexes, hàbil i vehement si defensa els drets dels oprimits i les llibertats personals i col·lectives que tant la preocupen, és una escriptora apassionada per la bellesa, per la música, per la creació artística en les seves diverses manifestacions. La salvatge, per exemple, està inspirada en la Flauta màgica, de Mozart. En una entrevista va dir: «Vaig tenir la primera idea d'aquesta novel·la veient l'òpera de Mozart al Liceu, i arran d'això vaig començar a estudiar maçoneria [...]. Però el meu músic de veritat, per damunt de qualsevol altre, és Bach. Jo escolto Bach contínuament.» Un dels articles d'En legítima defensa està dedicat a la mezzosoprano Anna Ricci i un altre a Toti Soler: «Jo crec que Toti Soler és un geni [...]. És també el guitarrista dels poetes [...] i, a més, aquell home que amb tant de talent va lligar la música flamenca i la catalana, amb uns resultats sorprenents. També és el músic de jazz i de música simfònica.» Són articles escrits amb sensibilitat i lirisme, sense cap excés retòric.

La publicació d'aquest llibre és una bona notícia: pel seu vigor encomanadís i pel llenguatge viu, pel coratge i l'honestedat, per la subtilesa i la claredat expressiva, per la capacitat de seduir i de commoure.

(Teresa Pous. "Amb sensibilitat i lirisme", Avui, 11 de desembre de 2003)

* * *

La majoria dels personatges i de les situacions, al començament de la ficció, pertanyen a la més absoluta normalitat: gent corrent, representativa de tots els grups socials, que viu una existència banal. Però és precisament el que interessa la novel·lista: d'una banda mostrat com l'imprevisible, l'excepcional pot sorgir, trastornar l'ordre establert i revelar personalitats i realitats impensables, d'una banda, i més encara, mostrat tot el que amaga l'aparent normalitat, el que oculten les relacions civilitzades. L'escriptura és com un escalpel que aixeca capes i més capes per escorxar de viu en viu fins a deixar ben visible el nucli de desraó de cadascú. Per això el tret essencial comú a tota l'obra de ficció d'I. C. Simó és la violència de les relacions humanes, violència analitzada en totes les seves modulacions: violència física, psicològica, moral; violència de la família, de la parella; violència que exerceix el que disposa d'un poder, fins i tot d'una engruna de poder; violència del desig, violència de la indiferència, de la incomprensió. No vol dir exaltació o justificació de la violència per part de l'autora sinó lucidesa, clarividència."

(Anne Charlon. "Un pont entre les consciències: les ficcions d'Isabel Clara Simó", L'Aiguadolç, núm. 25, tardor de 1999)

* * *

És del tot creïble que Raquel s'expressi amb coixins lingüístics, amb digressions, amb frases mig acabades i altres usos propis del llenguatge oral. De segur que, ben conscientment, l'autora ha manejat tots els tòpics que fan sensible i vulnerable l'adolescència: la no assumpció transitòria del propi cos, l'educació en els papers que fa etern el duel noi-noia, els problemes d'estudi, el primer amor que deixarà senyal, la sobrevaloració dels diners, la implicació en els conflictes familiars i els xantatges afectius, l'instint de llibertat i la necessitat de protecció. Els ha barrejat tots, és cert, i precisament per això el retrat d'aquesta Raquel que avui té disset anys és vigorós i palpable.

Hi ha encara un altre aspecte en la manipulació de tot plegat, i és la forma –i l'ofici– amb què projecta tot aquest material de base i aconsegueix transmetre la sensació de naturalitat des de la varietat d'uns mecanismes narratius que garanteixen la complicitat del lector des de la primera paraula.

(Andreu Sotorra. "Conèixer totes les claus de l'adolescència", Avui, 16 de maig de 1992)

* * *

La novel·la La veïna, a mig camí de la narrativa criminal i la detectivesca, aprofita els recursos que marca la tradició del gènere: situa protagonista i lector en un mateix pla de respecte al cas a resoldre; basa la trama en un engany; escampa un seguit de pistes falses que el protagonista haurà d'aclarir. Ara bé, en aquesta ocasió el protagonista no recau en els prototips mítics de la novel·la policíaca (policia o detectiu), sinó en un antiheroi. Simó es decanta pel personatge corrent, pel pobre diable manipulat per uns personatges que no són el que semblen, que acaba resolent el cas no per les seves qualitats sinó per la necessitat de subsistir. El toc personal de l'autora és l'estil, àgil i precís, i un ritme narratiu que no decau en cap moment i que fa passar bé un text sense gaires complicacions, l'èxit d'un passatemps fet amb ofici.

(Joan Oriol i Giralt. "La veïna", El Temps, 3 de juny de 1991)