—En el seu cas, es pot dir que vostè és una persona que viu de les paraules. No només escriu, sinó que també hi juga. Quina és la seva relació amb els mots?
—Amb els anys, he arribat a tenir la satisfacció i la impressió que les úniques coses que sé fer sempre tenen a veure amb el llenguatge i, per tant, amb les paraules. Ara fa dotze anys que vaig començar a publicar i, en aquests anys, he anat notant un decantament molt acusat cap a l'ús literari d'uns recursos que sempre m'havien apassionat: els jocs de paraules, els sentits ocults i les construccions enigmàtiques. Tot això ho he anat posant al servei de la literatura, entesa com a relat i com a explicació i creació d'un món. Cada cop em sento molt més escriptor en el sentit literari del terme, més que no pas usuari del llenguatge o home de lletres, com em solia definir abans. Ara el joc només m'interessa si em condueix una mica més enllà, sense que, per això, hagi de ser res solemne. La solemnitat em desespera.

—A la novel·la Ablanatanalba són molt importants els jocs de paraules. Fins on es permet jugar en una obra literària?
—L'enginy és un llampec que pot ser molt atractiu. En els bons jocs i en les bones construccions, l'enginy és el component més important, però alhora és una mica com l'escuma de les onades. Et pot arribar a fascinar, però no el pots agafar amb les mans. La tradició més transgressora, tant del llenguatge com de les idees, no es pot analitzar ni sistematitzar, perquè sempre té un punt de gratuïtat. No hi ha uns cànons explicables. La gran lluita és saber com moure't dins d'aquesta gratuïtat sense que el llampec t'encegui i acabis del tot borratxo i excedit amb la qüestió del joc pel joc. Tant en La vida normal com a Ablanatanalba, he volgut posar una certa distància. M'interessa una literatura que tingui fondària. No m'interessa que sigui enginyosa però plana.

—¿El punt d'equilibri es situaria entre els dos germans protagonistes d'Ablanatanalba?
—Exacte. El plantejament d'Ablanatanalba és aquest plebiscit. Els protagonistes són dos germans bessons que responen a dos arquetips. Un dels germans és el seriós, aquell a qui la gent diu que arribarà lluny a la vida perquè és una persona metòdica i pragmàtica. Té una visió del món prudent i adulta i, sobretot, el molesta brutalment tot el que tingui a veure amb la comicitat gratuïta, amb el joc pel joc i amb les coses infantils, en definitiva. L'altre germà, en canvi, comet tots els excessos. Com a recurs, aquesta duplicitat permet una certa equidistància i treure tant el bo com el dolent de cadascun dels dos extrems.

—Un dels germans li diu a l'altre que el que cal en aquest món són enginyers i no pas enginyosos.
—Hi ha un assaig de José Antonio Marina, Elogio y refutación del ingenio, que va ser premi Anagrama i que a mi em va fascinar, que explica la història etimològica de les paraules genio i ingenio al llarg de la història de les diverses edicions del diccionari de la Real Academia de la Lengua Española. A finals del segle XIX, es produeix una mena d'esquerda i sorgeixen els ingenieros, mentre que la cosa enginyosa va perdent prestigi social. Aquí el que convé és el progrés, l'home cofoi que mira cap al futur i et diu que tecnològicament estem avançant molt i que l'economia va bé. No sóc pessimista, però penso que en aquest bàndol hi ha molta gent acrítica. Entre els enginyers hi ha molts acrítics que diuen: "Fem carreteres perquè les sabem fer millor que ningú". Però no es preocupen ni de qui les farà sevir, ni tan sols es pregunten si calen.

—Tant en aquesta novel·la com a La vida normal, sempre que pot recupera els espais de la seva infantesa: el barri d'Horta, l'escola... Li queda molt de nen?
—Suposo que sí. I m'agradaria que l'infant que se suposa que porto dins no morís mai. L'exercici de l'escriptura permet recuperar veus antigues que et circumdaven en el passat. Vaig notar un canvi molt important en la meva escriptura quan vaig recuperar la veu de la meva àvia per escriure la novel·la Mon oncle. Des d'aleshores, intento recuperar etapes de la infància per reconstruir la ingenuïtat. Per a algú que ja està desvirgat és molt difícil tornar a imaginar-se verge. És gairebé impossible. En un món en què l'única manera de sobreviure és ser molt escèptic i no creure's res, és molt difícil intentar recuperar els moments durant els quals creies en força coses. El camí no es pot recórrer enrere. Però l'exercici d'intentar invocar una ingenuïtat llunyana, com la de la infantesa, permet una mirada diferent i reconstruir el camí de la descoberta. El fet de no quedar-se en la cosa plana de l'ara i l'aquí dóna fondària als textos.[...]

(Montserrat Corretger: "Entrevista a Màrius Serra", Avui, 18 de febrer de 1999)
 

* * *

—El triangle de la literatura, la comunicació i el joc és segurament allò que millor defineix Màrius Serra. Hi ha una diferència clara entre els tres camps?
—Hi ha diferències. Hi ha un intersecció que les uneix: els usos diferents del llenguatge verbal, però el que passa és que el llenguatge és un instrument molt ampli, molt potent, i com a tot instrument, pot ser usat per a finalitats diverses. El joc és una activitat que reflexiona sobre la pròpia eina, lúdica i hedonisme, i amb sensació clara d’inutilitat i ganes de passar-s’ho bé. La comunicació treballa amb el mateix mecanisme amb un concepte diametralment oposat al joc que és l’eficàcia. Una comunicació és fallida si no aconsegueix fer tot el seu recorregut i arribar al receptor. La literatura és una barreja dels dos elements perquè tots escrivim pensant en un lector, encara que sigui un mateix. Per tant, l’eficàcia és un element a tenir en compte. Però, alhora, és molt diferent a la comunicació perquè no ha de fer arribar un missatge clar i diàfan. Per tant, els tres camps són trajectes que parteixen d’un mateix punt però que van a parar a estacions diferents.

—Com a novel·lista, el 2006 publiques Farsa, que guanya el premi Ramon Llull. On hem de situar aquesta novel·la en el conjunt de la teva obra?
—Farsa està en la mateixa línia que altres novel·les anteriors, que són artefactes amb moltes històries amb la voluntat d’explorar els territoris de la creença. En aquest cas, la creença sobre l’atzar, en el cas de Mon oncle la creença religiosa i sobre la fe, a L’home del sac la creença en la màgia. Per tant, hi ha temes recurrents que formen part, vulguis o no vulguis, del teu propi univers. Però potser a Farsa hi ha una cosa que no hi havia a les altres novel·les, i és que hi ha una mirada més externa a la societat i, per això, parlo de la nova immigració.[...]

—Col·laborador de ràdio, premsa i televisió, molta gent et coneix pel programa de canal 33 Alexandria. Trobes a faltar aquella època televisiva?
—Radicalment, no. Va ser una gran experiència, amb contacte directe amb autors que admirava, i va ser emocionant. Però no, no ho trobo a faltar gens perquè no em vaig trobar mai vocacionalment integrat. No tinc la vocació de fer programes de televisió, tinc la vocació d’escriure. Sóc polifacètic, sempre m’ha interessat explorar tots els camps, però penso que la televisió requereix una disponibilitat plena.

—Des del 1989 mantens una secció d’enigmística (joc de paraules) al diari Avui, i des del 1990 ets el responsable de la secció diària de mots encreuats de La Vanguardia. Com sorgeix aquesta afició?
—A mi m’agradaven molts els mots encreuats, i feia una revista a la Universitat, i en Tísner quan es va jubilar va decidir passar-me la seva secció diària. Això em va donar estabilitat econòmica i plena llibertat. Pel que fa als articles, va ser descobrint un palíndrom en un conte del Cortàzar. Vaig consultar una enciclopèdia i vaig quedar fascinat. Vaig estirar el fil i vaig fer el primer article. Pensava que el tema duraria deu o dotze articles, i ara en porto vuit-cents.

—I què és Verbàlia?
—El defineixo com a un país de verbívors. O sigui, de gent que ens interessa jugar amb el verbs, les llengües, de manera desmitificadora i més sarcàstica que sagrada. Va ser la meva via, més enllà dels articles, de parlar de tot aquest món de l’univers verbal a través d’un assaig. Però vaig veure que no tenia sentit que el llibre quedés com a tractat, perquè precisament era el contrari a un tractat, i vam crear el portal a Internet, que és una cosa viva. Avui, i des del 2002, funciona en català, castellà i italià, i s’actualitza diàriament. Tothom pot accedir-hi i ho fa moltíssima gent, des de nens a adults, que s’autoanomenen verbívors.

—Internet ha transformat la manera de comunicar i, per tant, el món literari. Creus que el paper està en perill d’extinció?
—En absolut. Internet resitua la informació en àmbits diversos. Allò que està en perill d’extinció són les enciclopèdies de paper, les guies, els llibres de referència… però el llibre com a disseny és un objecte imbatible.

—I com veus la literatura catalana actual?
—La veig com una paradoxa. És molt potent com a talent, hi ha molta gent amb moltes coses per dir, però alhora hi ha un perill massa amplificat pel discurs polític. És un perill de desconnexió amb l’ús social de la llengua i, per tant, amb la realitat immediata del dia a dia.[...]

(Albert Lladó: "Allò que hem de cercar és transmetre passió” [entrevista], albertllado.com, 6 de març de 2007)