Mon oncle és també una escala de cargol, i no només per la sensació que transmet que, encara que ens sembli que girem en cercle, no deixem d'ascendir. Els cent trenta capítols que formen la novel·la (igual com cent trenta ingredients formen el Chartreuse) són blocs de paraules d'una arquitectura sòlida, d'una sobrietat a escala humana. D'una banda, l'autor ha optat per un lèxic comú enllaçat amb frases curtes; de l'altra, ha decidit prescindir dels punts i a part i ha presentat els capítols com masses de text d'una austeritat cartoixana: carreus romànics. Ara bé, igual que el diàleg continu i els paràgrafs curts no garanteixen l'absència de tedi, els carreus de Serra tenen la virtut de donar forma a un llarg tub d'aire fresc i vertical com el que formen els esglaons de les escales de cargol romàniques. Cada capítol, en fi, presenta el punt de vista d'un personatge diferent de l'anterior, tot i que la veu del narrador extern acaba imposant-se. Les limitacions que s'imposa l'autor (i que alguns comentaristes designen amb el nom d’estil) mereixen també una expressió en la llengua veïna: tour de force.

(Vicenç Pagès: "Màrius Serra: la constància de l'excés", El Punt, 13 d'abril de 1996)

* * *

En uno de los artículos de "Sobre casi nada2 Julio Camba proponía la creación de un nuevo oficio: el de modelo para literatos. Pongamos que el novelista quiere describir los sentimientos de una chica rubia, hija de un jefe de negociado. Careciendo de modelo, supone que él en persona es la chica rubia. Desde la ventana, el escritor, convertido en hija de funcionario, contempla la calle como el viejo trapero que recorre la calle solicitando a gritos trajes usados y botas inservibles. Esta transfiguración es lo que Màrius Serra (Barcelona, 1963) denomina escribir "por persona interpuesta", y lo que en La vida normal se evita escrupulosamente. Frente al entusiasmo por la ficción pura que reinaba hace unos años, contra el peligro de la impostura, Serra propone el retorno a la vida de todos los días, a la vida normal, de la que toda literatura proviene, aunque acabe después en cualquier otro lado. [...]

Bajo la apariencia de la confesión, La vida normal contiene ejercicios dalinianos, intrigas casi detectivescas, epifanías y revelaciones. El libro habla de secretos, de historias privadas, de la dificultad de pentrar en la verdadera naturaleza de las cosas. En algunas ocasiones debemos hurgar entre la hojarasca de lo corriente para encontrar el enigma. Otras veces, el propio autor nos lo resuelve paternalmente, aunque sin renunciar a crear una atmósfera expecatante.

(Julià Guillamon: "Extraña forma de vida", La Vanguardia, 15 de maig de 1998)

* * *

"Mon oncle representa la fallida d'un model de representació i d'introspecció. Com en el conte de "Línia", la xarxa de versemblances es va autojustificant i els personatges queden atrapats sota la veritat de les seves mentides. Però en el transcurs de l’operació el narrador perd la fe i no hi ha epifania. La crisi troba resposta en els contes de La vida normal (1998). Fins a aquell moment, en els llibres de Màrius Serra la lògica del mecanisme constructiu s'acabava imposant sempre a la necessitat íntima d'explicar-se. [...]

Ablanatanalba (1999) la novel·la que ve després de La vida normal és el llibre d'un escriptor que se situa en una cruïlla de camins que domina en altura. Ara el conflicte té uns límits precisos: dos bessons, un pare fugitiu, un secret, una herència perduda que els bessons fan seva. Serra desgrana els diferents motius el mateix que si escrivís un assaig, i de fet, el llibre té una dimensió assagística innegable, que en molts aspectes anuncia el món de Verbàlia. El pas següent és incert. Per una banda, ha trobat la sortida del laberint que convertia novel·les com L'home del sac o Mon oncle en construccions barroques, que es multiplicaven en un joc de miralls, i que feien desaparèixer el narrador. Ara, els bessons que protagonitzen Ablanatanalba aconsegueixen superar la crisi i —significativament— fan seva l'herència del pare. Però en aquesta aventura reeixida es troba a faltar la intensitat del conflicte que feia que les primeres novel·les de Serra, per sobre del seu desordre intern, magnetitzessin el lector amb la gravetat d'un conflicte psicològic insondable. Ara que ha escrit d'ell mateix d’una manera tan directa, potser ha arribat el moment de tornar a començar i afrontar sense embuts, amb honestedat i rigor, la ficció pura."

(Julià Guillamon: "Amnèsia, mentida i ficció en l'obra de Màrius Serra", Caràcters, 1 de gener de 2003)

* * *

Des del seu primer llibre, Màrius Serra (Barcelona, 1963) s'ha dedicat a localitzar les connexions ocultes entre els factors que condicionen les seves circumstàncies, i els lectors hi han trobat els misteris que s'amaguen en els somnis, les casualitats verbals dels jocs de paraules, els perills de les línies urbanes, i les conxorxes que es poden gestar rere els murs d'una cartoixa.[...]

Més enllà de l'enginy de les peripècies que crea Màrius Serra, el primer que nota el lector és que les frases sempre estan en una plenitud privada i festiva que només elles coneixen: "La vida sexual de las palabras", en deia Julián Ríos. I el lector, certament, experimenta la sensació d'haver penetrat en un espai particular on el que hi domina és la sexualitat verbal.[...]

El lector surt content i feliç de l'aventura de Farsa per la passió per la inventiva que hi ha vist arreu, per la confiança de Màrius Serra en la literatura com a territori lúdic on es pot parlar del pitjor de la vida sense cap rictus d'amargor, com si tot fos una festa possible gràcies al valor de les paraules i la veu de l'escriptura.

(Ponç Puigdevall: "Passió per la inventiva", El País, 9 de març de 2006)