Màrius Serra i Roig neix a Barcelona el 1963, tot i que la seva família procedeix, per via paterna, de les terres de ponent i, per via materna, de Vilanova i la Geltrú, ciutat a la qual se sent molt vinculat. En aquesta ciutat del Garraf, Màrius Serra, de petit, passa força estones al Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, el responsable del qual és un cosí-germà de la seva mare. És en aquest museu on trobem la famosa carpa Juanita, que menja amb cullera i beu amb porró, i que Màrius Serra fa aparèixer en la novel·la Mon oncle (Premi a la Creació de la Fundació Enciclopèdia Catalana 1994), obra en la qual s'afirma que "el museu de curiositats marineres [...] és el més semblant a una novel·la que el Canut ha vist mai". L'altre oncle que apareix en aquesta novel·la és també un parent real de Màrius Serra —el germà de la seva mare—, que és autènticament un cartoixà de Santa Maria de Montalegre, a Tiana, la cartoixa que el procurador de la Grande Chartreuse comprà el 1867.

La biografia de Màrius Serra ens permet de veure allò que serà una constant en la seva obra: com en són d'imprecisos els límits entre la realitat i la ficció. És, en definitiva, una biografia amb la qual l'autor juga literàriament: "l'espai biogràfic és una fal·làcia; perquè hi jugui un altre, hi jugues tu" —destaca el mateix Serra. Així, després de la publicació de Mon oncle, afirma que "he partit d'elements autobiogràfics; tot el que explico m'ha passat d'una manera o d'una altra. I he utilitzat tots aquests elements per posar-los al servei de la novel·la, i fer un trencaclosques absolutament fictici". Com a exemples d'aquest joc, només cal citar que l'autor es casa l'any 1990 a l'escenari del teatre Condal, en una representació titulada La cerimònia —com s'havia de dir, si no?—, tot aprofitant els decorats de l'espectacle Dancing; o que un dels indrets més entranyables per ell és el laberint d'Horta, un lloc que l'autor porta a les venes, un jardí romàntic, eclèctic.

Estudia Filologia Anglesa a la Universitat Central de Barcelona i fa classes d'anglès a Sarrià, una experiència que li serveix per escriure la novel·la juvenil Tres és massa (1991). Abans, però, el 1987, publica Amnèsia, amb la qual obté el Premi El Brot 1987, que l'editorial Pòrtic atorgava a autors inèdits, i Línia (1987).

Tradueix, entre d'altres, obres d'Edmund White, Tom Sharpe (Wilt, més que mai), Alexander Stuart (Zona de guerra i Tribus), els Germans Marx (Groucho i Chico, advocats) i Groucho Marx (Memòries d'un amant sarnós).

Tot i que Màrius Serra s'ha interessat per la música —ha tocat en grups de rock—, la seva gran passió, a més d'escriure, ha estat l'enigmística, la tècnica creativa que consisteix en la pràctica estètica de l'art de jugar amb els codis de signes, tal com el mateix autor la defineix. Ha dirigit la primera empresa catalana especialitzada en jocs de paraules, des d'on crea l'any 1989 la primera revista de jocs de paraules en català, Més. Manté una secció setmanal d'enigmística a l'Avui des de 1989 i, des de 1990, fa la secció diària de mots encreuats en català de La Vanguardia, a partir dels quals s'han publicat ja dos reculls en forma de llibre.

És també membre del consell editor de Verbàlia, web sobre literatura i enigmística feta en català, espanyol i italià. Ha col·laborat en revistes especialitzades com El Acertijo de Buenos Aires i és el primer estranger del grup d'escriptors italians Oplepo (Opificio di Letteratura Potenziale). El seu llibre Manual d'enigmística (1991), una obra totalment innovadora en aquest camp en català, ha estat parcialment traduït a l'anglès.

Aquesta doble obsessió, per la literatura i per la llengua, l'ha portat a afirmar que la seva pàtria és la literatura però que, tot i no ser un tema central en la seva obra, té la voluntat, a l'hora d'escriure, d'afirmar que l'estranger és tot allò que és aliè a una tradició lingüística, sense que això signifiqui que no li interessi allò que passa, per exemple, a Burgos o a Bordeus. Aquesta obsessió el portarà a buscar en les seves obres un model lingüístic català genuí i, alhora, prou modern per expressar tot allò que desitja. Una recerca constant que topa amb una realitat lingüística, especialment a les àrees urbanes dels Països Catalans, que fa que la majoria dels catalans tinguin un nivell de llengua molt més baix del que, per exemple, poden tenir els italians o els francesos (els quals tenen, per cert, una extraordinària tradició en jocs d'enigmística, pensada per als diversos nivells dels ciutadans).

A part d'escriure, ha fet i fa altres feines. De més jove havia treballat a la sabateria que els seus pares tenien a Nou Barris (Barcelona). Posteriorment, ha pogut treballar en feines paral·leles a la d'escriptor —ell no en defensa una professionalització absoluta. En l'àmbit radiofònic, per exemple, ha estat guionista al programa de RNE La Bisagra (1989-1990), conduït per Xavier Sardà, i col·labora a Catalunya Ràdio en els programes de Xavier Graset i d'Antoni Bassas, entre d'altres. En l'àmbit televisiu ha col·laborat en el programa d'àmbit estatal Peligrosamente juntas, d'Inka Martí i Marisol Galdón, que es va emetre el 1992, any especialment prolífic per a Màrius Serra, ja que publica L'home del sac, Contagi i El Conte màgic de Barcelona (un llibre on, a part del text, el lector pot jugar amb les imatges). Entre el 1996 i el 1999 té una secció diària sobre ludolingüística al programa Bon Dia de TV3 i entre el 2003 i el 2005 condueix el programa literari Alexandria del Canal 33 de Televisió de Catalunya.

D'entre les seves obres, també destaquen AblanatanalbA (1999) i el llibre de relats La vida normal, guardonat l'any 1999 amb el premi Ciutat de Barcelona de Literatura en català. El seu assaig Verbàlia ha estat guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or i Lletra d'Or (2001), l'any 2006 la seva novel·la Farsa guanya el Premi Ramon Llull, i el 2012 rep el Premi Sant Jordi de novel·la per Plans de futur.