"La labor traductora la fascinava. Fa anys va traduir El jardí dels Finzi-Contini, de Giorgio Bassani, i vaig tenir l'ocasió de comparar la seva versió amb l'original, i amb traduccions a altres idiomes: cap no em va semblar més encertada i inspirada com la seva. El teatre era una de les seves passions, i Flotats, Ricard Salvat i altres personalitats van saber aprofitar aquesta facilitat amb què traduïa al català obres de diferents idiomes: la seva infatigable curiositat, encara ara, als vuitanta-vuit anys, la portava a estudiar rus. Les traduccions de l'alemany, com les de les obres del clàssic Georg Büchner, són melòdiques. Els textos podien ser profunds o lleugers, tràgics o lírics, Carme unia a la seva extensa cultura el do de la intuïció i trobava la paraula justa."

(Jaime Vándor. "Escola de respecte", Avui, 1 de desembre de 1997)

* * *

"Va ser l'any 1983, amb motiu d'haver obtingut els drets d'edició en català per a La Galera [...] del llibre de Michael Ende En Jim Botó i en Lluc el maquinista [...]. És un llibre important. És, sens dubte, un dels grans llibres de la literatura infantil universal [...]. Havia costat força aconseguir l'obra i si no havia desistit de l'intent és perquè n'estava enamorat. Ara calia traduir-la, i el llibre requeria una ploma experta, rica, sensible i bona coneixedora dels infants: I que sabés alemany, de més a més.

No m'ho vaig pensar gaire: la Carme Serrallonga o... qui? Ella! Reunia totes les condicions, però no li recordava ni una sola línia adreçada als infants. Per mi era sobretot la traductora de Brecht i d'altres obres, sempre de teatre. Com és que mai no havia fet res per a nois i noies? La resposta fou tan senzilla com les que solia donar: ningú mai li havia proposat res per als infants. Malgrat que era pedagoga, malgrat que havia fundat una escola, malgrat que feia anys que la dirigia... Era estrany i ella mateixa se n'estranyava, «ara que ho dius». [...]

[...] El repte era transmetre en català tota la màgia de l'obra, tota la poesia, tot el misteri que destil·la. El to just, el registre precís, el llenguatge àgil i ric i entenedor alhora, els jocs verbals perfectament ajustats: la meravella d'Ende ara també era un meravella en català."

(Francesc Boada. "Carme Serrallonga i la literatura infantil", Avui, 7 de desembre de 1997)

* * *

"En aquest punt, no se m'escapa que és difícil parlar del pensament d'una persona que, a desgrat de deixar obra copiosa, com és el cas de Carme Serrallonga, no ens llega uns volums concrets, amb veu pròpia, dels quals puguem citar aquesta o aquella pàgina. El llegat de Carme Serrallonga, l'han rebut i el rebran milers de lectors per mitjà de les seves belles traduccions; l'han rebut la plètora d'actors i actrius que, gràcies a ella, tenen una millor dicció; l'hem rebut aquells qui, amb més o menys assiduïtat, la visitàvem i ens admiràvem del seu vigor intel·lectual, que la va menar, fins al darrer moment, a aprendre, un tret intel·lectual indubtable. [...] Per tot plegat, no em sembla gens arriscat pensar que Catalunya, en general, té un deute, i està obligada a un exercici d'agraïment, envers ella: una universitària que Franco va foragitar de la universitat [...] i a qui la universitat catalana novament democràtica no va saber, no va voler, recuperar ni en els honors."

(Marta Pessarrodona. "A propòsit de Carme Serrallonga", Serra d'Or, any XL, núm. 461, maig 1998, p. 33-35)

* * *

"La vanitat de què parla Josep Pla és a les antípodes de la humilitat i del rigor, dues qualitats que haurien de presidir la tasca de qualsevol traductor. D'altra banda, traduir no és solament transcriure semànticament un text d'una llengua a una altra, sinó reproduir-ne alhora els sons i les connotacions, el ritme, la cadència, les diverses possibilitats de lectura. És a dir: «dir-ho com et penses que ho hauria dit l'autor si ho hagués escrit en català». El comentari és de Carme Serrallonga, que també reconeixia: «Les llengües que em costen més de traduir són el castellà i el francès, perquè, com que són tan pròximes, és difícil que no em deixin rastre. Les llengües que no coneixes tant, te les mires objectivament».

Desapareguda recentment, Carme Serrallonga ha estat una traductora modèlica i infatigable, amb un sentit de la llengua comparable amb el de la seva admirada Maria Aurèlia Capmany, de qui sempre remarcà aquell català àgil, ni massa literari ni massa d'estar per casa[...].

De tots els manuals de traducció que hom pot trobar al mercat, cap de tan útil com la novel·la de Luigi Pirandello El difunt Mattia Pascal, magistralment traduïda per la vispa Serrallonga."

(Jordi Estrada. "La vispa Teresa", El pou de lletres, núm. 8, hivern 1998, p. 48)

* * *

"Fou tan exigent amb si mateixa com amb els altres i ni la seva tasca pedagògica ni els seus pensaments no han quedat en cap llibre. Va guardar sempre la seva intimitat com un tresor intransferible. La seva biografia és l'exponent d'una personalitat lligada a la intel·lectualitat catalana dels anys vint i trenta i a la resistència del catalanisme de la postguerra. Va lluitar en solitari, però la seva tasca formarà part amb nom propi de dos fenòmens socials de la Catalunya d'abans de segle: la renovació pedagògica i l'eclosió del teatre català."

(Josep Playà Maset. "La Mestra irrepetible: Carme Serrallonga deixa un llegat de modernitat a la pedagogia catalana", dins: "Homenatge a Carme Serrallonga", Assaig de Teatre (Barcelona), núm. 15, març 1999, p. 73-77)

* * *

"Només conèixer-la, de seguida t'adonaves que la Carme era una dona excepcional: el seu sentit de la llengua ja no l'he tornat a veure, amb tanta claredat, en ningú més. Aquell català encarcarat que hom gastava per força, esdevenia fluid i flexible en la seva boca; i no per la seva generació, els qui havien tingut la sort de pertànyer al mític Institut Escola, sinó per la manera com integrava la llengua, per un d'aquells dons que tenen algunes, poquíssimes persones: una mena d'intel·ligència verbal, d'oïda atenta, de cervell ben moblat i estructurat."

(Isabel-Clara Simó."Et recordo, Carme Serrallonga", Assaig de Teatre (Barcelona), núm. 15, març 1999, p. 129-130)

* * *

"Carme Serrallonga va ser sempre una persona molt respectada, com a mestra, com a traductora, com a professora d'ortofonia. Com a mestra, però, i en la mesura dels meus coneixements, no va ser gens gremialista ni corporativista: va ser ella. Va rebre la consuetudinària Creu de Sant Jordi del govern del seu país. També un guardó teatral, que van trigar tant a adonar-se que li havien de donar, que ja no el va poder rebre personalment, perquè s'estava morint. La seva escola Isabel de Villena l'ha sobreviscut tant que poc s'assembla a aquella escola instal·lada a la torreta falangista a la Bonanova barcelonina dels anys quaranta. Les seves traduccions la sobreviuen i la sobreviuran. Si pensem que l'educació és bàsica, han estat tantes les promocions d'estudiants que van rebre el seu mestratge, que podríem concloure que ha estat una de les figures més importants de la Catalunya de la segona meitat del segle pasta. Personalment, però, em quedo amb la Dona de Lletres, conscient que, entre nosaltres, és una figura tan inèdita com ho és l'Home de Lletres."

(Marta Pessarrodona. Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna. Barcelona: Destino, 2006, p. 209-210)