—¿Quins són els vostres criteris a l'hora d'emprendre la traducció d'una obra? ¿Com penseu que ha de ser una bona traducció?
—Jo, de teories, no en tinc. El que pugui dir és el que es desprèn del meu caràcter. I potser em ve dels meus anys d'estudiant a la Universitat, de la pràctica del llatí i del grec. Teníem l'obligació de fer la traducció al millor possible, dient, sempre, el que ja deia el text. No ens podíem inventar res perquè era l'autor qui s'ho havia inventat. Tot això, que ho teníem claríssim, ho porto encara dins meu i no puc treure del damunt. Em penso que potser tinc una mentalitat de mestra d'escola, vés a saber... Sempre procuro que una traducció s'assembli, al màxim, al que diu el text original. Això mentre el català ho permeti, és clar; que no resulti forçat. [...] D'altra banda, una de les meves constants en emprendre una traducció és traslladar la cantarella, el so d'una llengua a l'altra, a la pròpia. Unes vegades ho aconsegueixo i d'altres no.

—¿Penseu que tot és traduïble?
—Mira, a mi em sembla que res no és traduïble. [...] cada cosa té una única manera de dir-se, i és el que jo penso de la traducció. En cada llengua les paraules tenen un so diferent i tu no saps el que em pesa que una paraula d'una síl·laba l'hagi de traduir per una que en té quatre, per exemple; això em desmunta tota la frase i el ritme. Jo no sóc una persona de llenguatge escrit: em planten una falta d'ortografia i ni m'adono que hi és; en canvi, quan sento parlar a la gent, no se me n'escapa ni una. El llenguatge jo el sento com una cosa parlada, i l'escriptura ve molt darrere. [...] Per tant, una traducció no és sols la part semàntica, allò que vol dir el mot, sinó que un mot té sons i connotacions diferents de cada llengua. I per a mi la traducció vol dir tot això. Agafes un llibre, el llegeixes, et sona d'una manera, les frases tenen un ritme, una cadència, una manera de portar el compàs... Quan tradueixo, procuro incorporar al català tots aquests matisos, gairebé sense adonar-me'n, i sense que això signifiqui forçar la llengua. Quan alguna d'aquestes coses em falla em quedo desorientada i no sé com fer-m'ho. El so d'una paraula és importantíssim. Per això penso que traduir, traduir, potser es pot traduir un telegrama o una gasetilla d'un diari, però una obra literària!...
Si tradueixo és per les ganes que tinc de llegir. Em diverteixo llegint i, escrivint-ho després, hi arribo més a fons. Encara que m'hi dediqui des d'un aspecte més professional, la traducció per mi continua essent essencialment una manera de llegir.

—¿Traducció o adaptació?
—Una adaptació és com fer variacions sobre un tema. Jo m'ho veuria molt difícil, de fer una adaptació, perquè és com tornar a fer l'obra, no? Jo no n'he feta mai cap. D'El dret a escollir en van dir una adaptació perquè ho va exigir la Societat d'Autors, atès els canvis que presentava; hi havia un personatge que es va desdoblar en dos, els noms anglesos els vam canviar per noms catalans, etc. Tret d'aquest cas, em sembla que no gosaria fer una adaptació perquè defuig el meu terreny.

—¿Considereu la traducció una obra de creació?
—Sí, és clar. Mira, penso que la traducció és, en part, com tocar un instrument. En el fons, l'interpretes. [...] En una traducció em sembla que el traductor no fa més que interpretar i intentar dir, de la manera més fidel que pugui, allò que l'autor ha volgut o ha intentat expressar. Això, d'altra banda, no ho dic amb la intenció de fer-ne una teoria, sinó que és, només, la meva manera de veure-ho. En aquest sentit, doncs, em penso que la traducció és una obra creativa perquè el que intentes fer és dir-ho com et penses que ho hauria dit l'autor si ho hagués escrit en català.

—¿Quina o quines llengües us ofereixen més dificultat a l'hora de traduir?
—Doncs encara que sembli que fa riure, les llengües que em costen més de traduir són el castellà i el francès, perquè, en ser tan pròximes, és difícil que no em deixin rastre. Les llengües que no coneixes tant, te les mires més objectivament. Per altra banda, del castellà no he traduït mai res perquè em penso que no cal. Tothom el sap, aquí, el castellà, i no per això farem més o menys pàtria. Penso jo, vaja!

—¿D'entre totes les obres que heu traduït, n'hi ha alguna de la qual estigueu especialment enamorada?
—No ho sé. Totes em fan patir molt. Quan tinc una traducció entre mans m'ho passo molt malament, però és com una mena de vici: no m'ho passo bé i, alhora, necessito fer-ho. De vegades no puc dormir buscant una paraula adequada [...]. M'hi passo moltes hores; quan tradueixo una obra la tinc al cap i no penso en res més. Esdevé una obsessió. Tot això se'm barreja amb una mena d'angúnia; angúnia de pensar que, sempre, maltractes una obra. Aquesta és la sensació que tinc.

—Això que dieu s'oposa totalment a l'opinió d'algunes persones en el sentit que creuen que una traducció pot superar, en algun cas, l'obra original...
—I tant! Això ho vaig sentir dir a un escriptor i li vaig perdre el respecte. [...] Considero que això és la bestiesa més gran del món. Si un senyor té un estil pla no tens per què convertir-lo en una obra que sembli de Valle-Inclán. Si una obra és pesada, la deixo pesada, procurant, això sí, que no ho sigui més; si l'obra té un llenguatge tronadet, el deixo tronadet. ¿Per què he d'esmenar la plana de l'autor? Si ell l'ha feta d'una determinada manera, ¿per què li he de pintar bigotis? Jo parteixo d'una sola cosa: un gran respecte per l'original. I, d'altra banda, sempre penso que, en traduir, estic fent una mala passada a l'autor, perquè l'obra resultant no serà mai com ell l'havia pensada. Sempre el fas baixar un graó. Això vol dir que el traductor s'ha de situar en una posició de gran humilitat. Com que jo no sóc escriptora, sinó lectora, tinc un gran respecte envers els que escriuen.


(Marta Nadal. Fragment de l'entrevista: "Carme Serrallonga: La traducció amb humilitat i rigor", Serra d'Or, núm. 354, maig 1989, p. 21-25)