Em va despertar el parrupeig dels coloms a l'ampit de la meva finestra. Els coloms venien dos cops al dia a reposar, aparellar-se i embrutar-se abundantment, amb tota llibertat, a la finestra del meu dormitori. I a mi em duia feina netejar tota aquella colomassa (amb una rasqueta de pintor) i enviar-la amb punteria al test de la marquesa del pati de sota, que la veïna veia créixer ufana i orgullosa gràcies als esforços combinats dels coloms i meus.

Em vaig llevar una mica angoixat, enmig d'un somni, a tancar bé la finestra. Era migdia, els ocells m'havien despertat i això em va recordar l'inici d'una novel·la d'en García Márquez o d'en Ross McDonald. Només calia substituir els coloms per voltors o per gralles, segons el cas. Davant meu, a poca distància de la casa, les copes dels pins del parc Güell omplien tot el turó del Cargol d'una sensació d'irrealitat, com si et trobessis al camp, fora ciutat. Però si em girava una mica cap a la dreta, més enllà de la cúpula modernista que constituïa el refugi nocturn dels coloms, Barcelona s'estenia als meus peus, bruta i sorollosa sota aquell sostre llardós, gris i depriment que alguns seguien anomenant cel.

(Fragment de La Vall dels Forcats, p. 7)