Dues hores més tard alguns havien anat a dormir. Però ell no tenia son i es quedà xerrant amb e Miquele i el Llorenç a la vora del foc que es consumia. Només ells tres que parlaven en veu baixa i l'espetec de les brases sota flames petites que ballaven. El Miquele li preguntà si havia viscut la Setmana Gloriosa a Barcelona i ell es posà a explicar, com mai havia pogut explicar a ningú —tret d'una vegada a en Jacas perquè era l'únic que l'escoltava— tots els seus records. La sang, els canons, la por, els cossos que queien mutilats i les flames i la pudor dels incendis d'aquella Rosa de Foc que cremava sense crits ni desvaris, entre el silenci dels que li declaren el seu amor amagats darrera pulcres cortinetes amb farbalans.

—Te l'estimes molt la teva ciutat? La teva terra?
La pregunta l'agafava de sorpresa. Va quedar pensatiu una estona.

Mai ningú li havia parlat d'estimar una cosa que no fos seva. I la seva ciutat no sabia ben bé si ho era, de seva. Podia dir si li agradava, si s'hi vivia bé. Però estimar-la, com s'estima una mare, com s'estimen els diners, o els colors del teu equip o una dona? Sí, hi havia nascut i li agradaven els carrers estrets i sorollosos de la seva infantesa. I les olors i els colors de la Rambla, i la gent a la porta dels teatres i els cotxes amb dones boniques pujant pel passeig de Gràcia i el port i els sopars de duro a La Clara d'Ou. I les processons i les esglésies els diumenges de Ras. Però estimar... Allò feia referència a una paraula molt amagada que ell rarament permetia deixar sortir del seu cau: sentiments. Hi havia la Julita Terrats i allò que va sentir que li pujava a la cara aquell dia al salonet de música de la família Terrats. I ara també amb la Sol. Aquell pessigolleig, el bategar accelerat del cor, les mans suades...

—Sí —va dir finalment—, sí que me l'estimo perquè m'ha fet patir. És com la meva terra.
—Sí —va dir en Miquele. És natural. Te l'estimes com el primer amor. Aquell que sents per la noieta que vas conèixer quan éreu canalla i que sempre més conservaràs. Però després coneixes una altra dona i te n'enamores. És la pàtria. És distingida i rica, és diferent. El primer amor és com la terra, el poble o la ciutat on neixes. Parla la teva llengua i li agraden els teus jocs. L'altra és una dona bella, respectada i cobejada per tothom i a tu t'és igual que parli una altra llengua i que sigui orgullosa, tu quedes enlluernat pel seu prestigi i les seves riqueses, i fas tot el possible per seduir-la, per guanyar-te el seu reconeixement. I si et demana una prova d'amor i l'hi dones, i si et demana que et sacrifiquis per ella, ho fas pel seu amor. I t'hi uneixes i formes una família i renegues de tot per ella. Però després, al cap dels anys, quan ja has comprovat fins on arriba el seu orgull, la seva indiferència, la pobra consideració que et té pels teus orígens, pel teu parlar pagès o simplement per la ingenuïtat de la teva renúncia, llavors gires els ulls enrere i tornes a sospirar per aquell primer amor tan senzill, tan pur, tan autèntic, que no et demanava més que fossis tal com ets, tal com la teva terra t'ha parit.

Es va fer un silenci, ningú gosava afegir res. En Llorenç, que els havia escoltat rient entre dents, va fer:
—En Miquele es diu ciutadà del món però en el fons s'estima la seva Provença, oi?
—Sí, allà vaig néixer. Però ens van fer creure que tots els ciutadans de l'estat només havíem de tenir un amor, el de la pàtria, que ens estimava a tots per igual, per la qual havíem d'estar disposats a entregar la nostra vida. I molts van morir i moriran encara per defensar els colors d'una bandera. Però més tard vaig descobrir que aquell amor que ens ficaven al cap no era correspost i els que ensenyaven i defensaven aquestes idees eren els primers a robar i a saquejar l'estat en benefici de les pròpies butxaques, mentre els fills de la pàtria morien en la misèria si és que no havien mort abans a les trinxeres. El que ara veig és que hi ha dues menes d'amor. I quan has provat de no robar, de la manera que sigui, i et trobes amb la bossa buida i les mans calloses, llavors voldries tornar enrere i descobrir si el teu primer amor, humil i arraconat, t'espera encara amb els braços oberts i la mirada ardent de sempre.

(Fragment de La ciutat en flames, p. 143)

* * *

[...] El cavall fou desenganxat i dut a l'ombra, van treure cistelles i fardells i en Nil volgué anar a veure l'aigua. Era un gorg gran, suau i calm, com una bassa a la superfície, obert sota el sallent de roca. Després, passada la resclosa, queia amb soroll al braç que penetrava la carcassa molinera, sota les pales de la roda encara visible a flor d'aigua. Distret, tirava palets al riu i mirava els cercles onejants i les granotes esverades que saltaven a protegir-se dins de l'aigua. Després sentí rialles i tornà enrere. Era poca la distància que els separava del lloc on havien deixat la tartana en vaga —en vaga de braços caiguts, havia dit en Miquele. Entremig, davant de l'aigua, creixien matolls i plantes altes abans del pendent sorrenc que duia al pedregar. Entre les mates li semblà entreveure unes formes blanques que contrastaven amb els tons foscos dels troncs i les arrels, i per un moment una sospita li va fer arrugar el front. Però la desterrava i gairebé s'hauria tapat els ulls amb la mà, encomanant-se a algun sant perquè no fos veritat. Però no podia deixar de mirar. Els membres d'aquella colla d'eixelebrats comunitaris es despullaven tranquil·lament entre el fullam, sense inquietar-se, sense mirar-se els uns als altres i sense prendre cap mena de precaució. Homes i dones, tan sols separats per una simple mata de fonoll o per un bri de farigola, s'anaven desprenent a poc a poc de cada peça de roba, que deixaven desordenadament sobre les branques. I després, saltironejant a causa de les pedres, sortien cap al riu i, tot rient, passaven al seu davant mostrant sense vergonya tota la riquesa dels seus béns vitals, que ara en Nil ja sabia del cert que eren propietat individual, però pensava si el seu gaudi i benefici no devien ser comunitaris. Volia girar la cara per no veure, però l'atracció era tan poderosa que no aconseguia desviar la mirada. De fet no hi havia res a veure que no hagués vist ja abans, tantes i tantes vegades. Però no en la plena joventut d'una persona. Era l'espectacle de la nuesa a l'aire lliure el que li venia completament de nou. La nuesa i a més la innocència juntes. Perquè anaven directament a banyar-se i nedar i en cap moment semblaven ocupar-se els uns dels altres, si no era per tirar-se algun grapat d'aigua a la cara. I era precisament aquesta llibertat de moviments, aquesta naturalitat sense vergonya, aquesta alegria espontània, sense seducció ni intencions, la que feria el seu pudor i la que el mantenia clavat al mateix lloc mentre sentia que el cridaven amb insistència: «Vine, vine a l'aigua! Vine a remullar-te! No tinguis por, que no et negaràs!!» Perquè el cos de la dona per a ell fins llavors havia estat només cosa reclosa en la foscor, mal dissimulada sota vestidures més provocatives que no pas cobertores, sempre a porta tancada, sempre de nit, sempre en carrers foscos i pudents, pagant el preu de la prohibició i el secret. El preu de la mentida. I també l'únic sac on abocar, entrellaçats, desenganys, desig i solitud.

—No! —va cridar a poc a poc i amb una veueta fina que no era la seva —. No! Jo guardaré la roba!

(Fragment de La ciutat en flames, p. 152)