L'argument [de La Vall dels Forcats] es basa en la desaparició a la muntanya d'un expacient d'un psicòleg i la posterior recerca d'aquest per part de l'especialista. Per completar la trama, hi ha una família de notaris, una presumpta comuna dedicada al contraban, un pare abat misteriós, un quadre a mig pintar, una noia bonica, un hostaler i una carta per entregar. Tots els personatges són ficticis però bona part de la situació que viuen «està extreta d'un estudi psicoanalític verídic al qual he tingut accés».

Com a persona relacionada amb els ambients estudiantils, Agustí Segarra es mostra partidari de la lectura dels llibre anomenats clàssics, als quals bona part del sector estudiantil es mostra, sovint, reticent. «Tot i que no és imprescindible llegir-los sí que ho és tenir-ne un coneixement substanciós, tant dels autors com de les principals obres que han escrit. Una de les llacunes que té l'ensenyament avui dia és no la informació, que n'hi ha molta, sinó la formació de qualitat. La literatura clàssica hi ajuda. A més, bona part de la història s'ha escrit a través de la novel·la i llegint-la pots entendre millor una època.

Per Segarra, «potser els joves no llegeixen prou, però cal comptar que la lectura sempre ha estat una activitat menor respecte d'altres gèneres, no ha estat mai una activitat de masses». El que els joves han de comprendre és «que és diferent el llenguatge de la televisió o el cinema del dels llibre. No són, però incompatibles ni reemplaçables». I el possible interès que pugui tenir el jove cap a la lectura « no es veu incentivat», afirma, «per les esferes que podrien potenciar-lo».

(H. X: «Columna publica una novel·la juvenil amb rerefons psicoanalític», Diari de Barcelona, 20 d'octubre de 1992)

* * *

—La situació plantejada a l'inici de la novel·la no dóna cap referència sobre el lloc. Per què l'amagueu?
—Per dos motius. Un, perquè no m'agrada situar les coses de forma identificable, massa fàcil. I perquè em va semblar que d'aquesta forma el lector pot pensar que el que explico pot passar a qualsevol ciutat. No m'interessava reflectir els detalls del lloc, sinó la història.

—La història inicial explica que en un pis hi ha uns trets, un mort, i que una parella que es troba al mateix pis decideix anar-se'n. Aquest misteri —quina és la relació de la víctima amb la parella, per què deixen el pis?— és volgut?
—Sí. No és més endavant que s'hi veu la vinculació.

—La primera frase diu: "Quan es va sentir el primer tret el primer violí havia arribat al seu punt àlgid i una nova melodia cobria tot l'entramat dels altres instruments, ara en to de la major." El lector no sap —sobretot quan llegeix la referència al primer violí— si és un concert o un disc. També és una estratègia volguda?
—Sí, però poc després es veu que és una gravació que escolten al pis.

—A què fa referència el títol [El bosc subterrani]?
—Fa referència al fet que hi ha un nivell de relació entre les persones, la més constatable, l'evident, que és la que es dóna quan es troben una colla d'amics. I a la vegada, n'hi ha una altra de subterrània, més densa. Que és on hi ha els sentiments, però no s'expressen. De vegades, aquest bosc subterrani surt a la superfície, aflora, a causa d'un fet. És un bosc de sentiments, sensacions, que a vegades estan amagades. És un nivell subconscient o amagat. Les coses hi creixen de forma salvatge, com un bosc, una jungla, amb ramificacions, arrels, fullam... En canvi, al nivell més exterior sembla que les coses són més planeres. A nivell subterrani tot és més complex. En la vida normal i corrent, ens portem de dorma convencional i no exterioritzem els nostres sentiments, un dels pilars del nostre món occidental. El que passa és que quan hi ha uns xocs, uns esdeveniments tràgics, els sentiments surten. Això és el que passa a la novel·la.

—Amb tres novel·les al carrer potser no sou encara gaire conegut. Podríeu presentar-vos o presentar la vostra obra?
—Jo diria que potser sóc un tipus d'escriptor molt afeccionat a escriure per retrobar-se a si mateix, per construir-se un món diferent del que tenim i posar-se a la pell d'altres persones, un dels motius de tot escriptor, tant si ho confessen o no. D'altra banda, sóc un escriptor vitalista que ha viscut o imaginat tot el que escric. No detall per detall, sinó els trets bàsics de fons de la història. Un cop viscuda la història, passo a una elaboració mental per explicar-me a mi mateix. Quan una història ja està molt explicada, començo a escriure-la. I torno a viure-la de forma intensa. Això fa que no em preocupi gaire l'èxit. Encara que sembli pedant, és així. Sí que m'agrada ser llegit, però el que m'agrada és que el lector m'ho comenti i la seva reflexió em faci reflexionar a mi.

—Què hi hauria en comú a les tres novel·les?
—La recerca de la dimensió més soterrada. L'autoanàlisi dels personatges. Això ve donat pels meus estudis, la meva formació i el meu interès per això. Això comporta que escrigui quan n'estigui disposat i que publiqui un llibre cada cert temps.

(Lluís Bonada: «Sóc un escriptor que viu de forma intensa el que escriu», El Temps, 26 d'octubre de 1998)

* * *

Amb La ciutat en flames l'autor barceloní ha canviat de registre: «era el primer cop que afrontava una novel·la històrica, que parlés dels moviments socials contemporanis». I el resultat ha estat «molt satisfactori. De fet, he tingut la sensació de projectar-me dins la novel·la». La ciutat en flames situa l'acció a Barcelona, entre la bomba al Liceu l'any 1893, i l'inici de la dictadura franquista, el 1939, i explica les vicissituds del jove i ambiciós Nil, que passa de ser un mosso a ocupar el despatx de l'amo de la fàbrica on treballa. Però la Guerra Civil s'ocuparà de deixar ben clar qui són els guanyadors i qui els vençuts. Per a Segarra, però, La ciutat en flames va més enllà d'una ciutat: «és la història d'un país» i com ell, el protagonista canviarà amb els esdeveniments polítics i socials.

(Susana Paz: «Canvi de registre amb l'obra La ciutat en flames», Regió 7, 22 de febrer de 2006)

* * *

A la seva quarta novel·la [La ciutat en flames], «l'experiència de Nil és la de la classe menestral, que té un paper important a pesar del seu silenci. Va ser una classe amb molta vitalitat», explica Segarra. «Fins ara, aquest període històric s'havia vist des de la classe proletària i la burgesia», comenta. El jove protagonista i Barcelona viuen «un procés paral·lel de fer-se gran», un fet que l'autor ha trobat «sorprenent». «A la vegada que la ciutat es va construint, també ho fan els seus personatges», diu. «Ha estat un experiència que no esperava. La feina de documentació històrica ha estat apassionant, és el període històric que més agradable em resulta», afegeix. La ciutat en flames és la primera part de dues entregues sobre la historia d'una mateixa família en aquest context històric a la ciutat de Barcelona. Segarra ja treballa en la segona novel·la, que tractarà la mateixa època i els seus fets però des d'una altra posició.

(s/a. "La ciutat en flames", L'independent de Gràcia, 7 d'abril de 2006, p. 11)