Els antecedents històrics del conte es remunten als orígens de la humanitat. En la seva forma més o menys embrionària, des del punt de vista literari, els contes tal com els coneixem avui dia són descendents dels mites, de les llegendes, de les paràboles, dels contes de fades, de les faules, de les anècdotes, dels exemples, dels assaigs pre-cristians, dels estudis de caràcters, del Märchen, dels lais, dels fabliaux, de les balades, etc.

Moltes de les històries bíbliques poden ser considerades contes: per exemple, la de Caïm i Abel, la del Fill Pròdig, la de Judith i la casta Susanna, etc.

L'origen de moltes d'aquestes històries que s'han transmès per via oral, primer, i en forma escrita, després, ha estat objecte sempre de discussió. Hi ha qui el situa a l'Índia, d'on procedeixen les més famoses col·leccions de contes (el Pantxatantra, l'Hitopadesa, etc.), la datació de les quals correspon al segle VI d.C. Els temes d'aquests contes que constitueixen el patrimoni de la cultura humana universal es poden agrupar en famílies. Una cosa que d'entrada crida l'atenció és el fet que els trobem en zones molt allunyades entre si i del tot incomunicades, la qual cosa demostra que hi ha d'haver un fons comú que cal situar en els orígens mateixos de l'home.

Dins de la literatura clàssica i postclàssica gregues i romanes trobem mostres de narrativa curta en l'obra d'autors com Fedre, Babrius i Isop —dins el gènere de la faula—, a les narracions Milèsies, a Petroni (dins el Satiricó, segle I d. C.), a Apuleu (a les Metamorfosis o L'Ase d'or, del s. II d.C.). Els contes milesis grecs (dels segles I-II a.C.), traduïts al llatí, van ser posteriorment incorporats o recontats per John de Salisbury en el segle XII, per La Fontaine en el XVII, per Voltaire en el XVIII i per Christopher Fry en el XX, la qual cosa demostra que es tracta d'una tradició que s'ha mantingut ininterrompuda al llarg de tota la història de la literatura occidental.

(Fragment del llibre Iniciació al conte literari. Barcelona: Laertes, 1988, p. 31-32)