Com que no espero tornar mai més
Com que no espero
Com que no espero tornar
A desitjar els dons d'aquest i les oportunitats d'aquell altre
Ja no m'empenyo en l'afany de tals coses
(Per què la vella àliga hauria d'estendre les ales?)
Per què lamentar
El poder esvanit del reialme habitual?

Com que no espero conèixer mai
La insegura glòria de l'hora positiva
Com que crec que no
Com que sé que no he de conèixer
L'únic veritable poder transitori
Com que no puc beure
Allà on floreixen els arbres i brollen les deus, car res no torna a ser

Com que sé que el temps és sempre el temps
I el lloc és sempre i només el lloc
I el que és real ho és només per un moment
I només en un sol lloc
M'alegro que les coses siguin com són i
Renuncio a la santa faç
I renuncio a la veu

Com que no espero tornar mai més
Per això m'alegro, perquè haig d'inventar quelcom
En què delectar-me
I prego a Déu que tingui pietat de nosaltres
I prego que pugui jo oblidar
Això que amb mi mateix discuteixo massa
I explico en excés

Com que no espero tornar mai més
Que aquestes paraules responguin
D'allò que és un fet, perquè no es repeteixi
Tant de bo el judici no sigui massa sever amb nosaltres

Com que aquestes ales ja incapaces de volar
No són sinó aspes per a batre l'aire
L'aire que ara és tan tènue i sec
Més tènue i sec que no pas la voluntat
Ensenyeu-nos a fer cas i a no fer cas
Ensenyeu-nos a estar tranquils.

Pregueu per nosaltres pecadors i a l'hora de la nostra mort
Pregueu per nosaltres ara i a l'hora de la nostra mort

(Del llibre Dimecres de Cendra i Poemes d'Ariel, de T.S. Eliot [trad. d'Alfred Sargatal]. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 7-9)

* * *

Encara que no espero tornar mai més
Encara que no espero
Encara que no espero tornar

A dubtar entre el guany i la pèrdua
En aquest breu trànsit on s'encreuen els somnis
Aquest foscant de somnis que s'encreuen entre la naixença i la mort
(Beneïu-me, pare) encara que no desitjo desitjar aquestes coses
Des de l'ampla finestra que dóna a la costa de granit
Les veles blanques volen encara mar endins, mar endins volen
Ales intactes

El cor malmès s'endureix i panteixa
Amb els lilàs perduts i les perdudes veus del mar
I l'esperit decaigut s'afanya a lluitar
Per conquerir la vinclada vara d'or i la perduda olor del mar
S'afanya a recuperar
El crit de la guatlla i del giravoltant corriol
I l'ull cec crea
Les formes buides entre les portes de vori
I l'olor renova el sabor salat de la terra arenosa

Aquesta és l'hora de tensió entre mort i naixença
El lloc de solitud on tres somnis s'encreuen
Entre roques blaves
Però quan les veus del teix sacsejat s'esvaeixin

Que l'altre teix sigui sondrollat i respongui.
Beneïda germana, mare santa, esperit de la font, esperit del jardí,
No tolereu que ens mofem de nosaltres mateixos amb falsedats
Ensenyeu-nos a fer cas i a no fer cas
Ensenyeu-nos a estar tranquils
Fins i tot entre aquestes roques
Germana, mare
I esperit del riu, esperit del mar,
No tolereu que em separin

I que el meu clam arribi fins a Vós.

(Del llibre Dimecres de Cendra i Poemes d'Ariel, de T.S. Eliot [trad. d'Alfred Sargatal]. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 29-31)