Era un home tan afable amb els altres i tan terriblement exigent amb ell mateix i amb la literatura com deseixit en qüestions econòmiques. Va traduir Gérard de Nerval, T. S. Eliot, Pierre-Jean Jouve, Saint-John Perse, William Faulkner, Marguerite Yourcenar, Albert Cohen, Alfred Jarry, Henry James... per a diverses editorials i revistes. Li costava molt publicar obra pròpia atesa l'exigència a què la sotmetia. "Per què dir el que algú ja ha dit millor que tu?", et deia. Servidor li responia sempre el que havia après de jove: "Si faltés al món una de les obres de Mozart, faltaria alguna cosa. Salvades les distàncies, també ens fa falta el que tu puguis crear".

(Lluís Busquets i Grabulosa. "Alfred Sargatal o l'exigència", La Comarca d'Olot, núm. 1763, novembre del 2014, p. 4)

* * *

Potser un primer fet a observar sobre la poesia d'e.e. cummings és que la literalitat absoluta de la traducció no esvaeix el poètic o allò que té de més poètic l'original anglès. El traductor, Alfred Sargatal (traiem-nos el barret si en portem) arriba a una fixació al català d'aquesta mena, respecte del que diu el poema, com aquest vers de Portraits (p. 97): "de lluny massa blanc un parell d' / ulls que...", per a aparellar-se a l'anglès: "too white forehead a pair of / eyes which". Ah! Les normes i els codis de l'apòstrof se les heuen amb el més inusitat acabament d'un vers català fidel fins a la mort als moviments visuals del vers anglès! És un testimoni potser únic de fidelitat a una disposició que per al poeta, com tot el que fa, és l'essencial. Aquí, per a ell, cummings, a pair of, final d'un vers intens, calia que esperés l'inici de l'altra ratlla (perdó, l'altre vers) per continuar amb uns eyes que...

cummings, així, es pot llegir mot a mot. Encara més: a trossos de mot. És el que vol la seva poesia, el seu esforç sense precedents, em penso, per trencar no el poema amb el món, com pretengué uns anys abans el dadà, una mica massa seriosament (i amb ell els nostres Junoy, Salvat-Papasseit i fins i tot Llacuna, l'Auca de Rosselló-Pòrcel; i Viladot) sinó trencar amb ell mateix (ei! com a poeta). [...]

El misteri de la poesia resta intacte, però el poeta del llenguatge en fa el que vol. Potser només es pot fer en anglès (i en neo-grec). El fet és que l'expert Alfred Sargatal s'enfronta amb un cas d'alt voltatge lingüístic i conceptual, encarat amb l'anglès. Una aportació, tot plegat amb l'acurada i bella edició, que cal agrair a peu dret.

(Joan Triadú. "Més enllà de l'avantguarda", Avui Cultura, 28 de febrer del 2008, p. 14)

* * *

La traducció d'una obra així, doncs —i més encara si hi afegim el gust de cummings per jugar amb els recursos fonètics—, pot resultar endimoniada. Alfred Sargatal opta per transmetre el sentit amb la màxima fidelitat possible, sense entrampar-se a reproduir mètrica i rima o altres recurrències que exigirien veritables malabarismes lingüístics de resultats incerts.

En aquest sentit, l'edició d’El Gall, modèlica, reprodueix els originals acarats amb les versions catalanes i permet recuperar el so i la música d'un dels grans poetes del segle XX. Un poeta que, més enllà de balls de lletres, té una arrel profundament romàntica: «ser un boig del tot / mentre la primavera és al món // la meva sang aprova, / i els besos són un millor destí / que la saviesa / [...] / perquè la vida no és un paràgraf // I crec que la mort no és cap parèntesi».

(Jordi Rourera. "La mort no és cap parèntesi", Caràcters, núm. 44, juliol del 2008, p. 33)

* * *

Un llibre que respon plenament a l'enunciat, amb moments de desigual intensitat lírica, com correspon a la vida viscuda; a vegades, paradoxalment, allò que viscut té una gran intenció, en literaturitzar-ho perd força. És potser aquesta paradoxa el que cal vigilar, perquè en llibres poètics, lírics o no, però al capdavall llibres, a la base de tot hi ha la literatura. El llibre presenta dos vessants: la poesia d'introspecció, molt notable: "Dedicatòria", "Records"; i la resta, que vénen a ésser uns quadrets de costums intencionats però poc consistents: "Sardanes al parc", "El ball dels gegants". Tot, però, amarat d'un fort lirisme, que de cap manera no exclou la possibilitat d'una poesia sociopolítica, que el prologuista redueix en limitar-la al camp concret del realisme històric. Cal esperar que Sargatal continuï la "seva" lírica, en aquest primer tast prou destacada.

(Joan Colomines. "Alfred Sargatal, Retalls del diari d'un adolescent", Serra d'Or, núm. 107, agost del 1968, p. 58)