Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958) és la primera poeta moderna en català. Formada en l'ambient culte de la Renaixença mallorquina, es dona a conèixer a la darrera dècada del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. La seva obra, doncs, s'insereix, d'entrada, en la temàtica rural de l'anomenada Escola mallorquina, amb poemes emblemàtics sobre la casa pairal de la Llapassa (Llucmajor), sobre els treballs i la gent del camp que tenen com a rerefons les cançons i les cobles populars, molt vives a la Mallorca del seu temps i expressió d'un món rural ancestral.

Ben aviat, però, contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o Josep Carner que la dona a conèixer a Barcelona, sobretot amb la traducció de Mireia (1917) de Frederic Mistral.

De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952). La seva veu, basada en la contemplació de la natura, s'essencialitza, passa de la descripció a una interiorització bella i subtil, capaç d'evocar diversos estats d'ànim, i la pròpia subjectivitat.

També destaca com a traductora, així com en el conreu de la prosa. Entre els autors traduïts, s'hi compten Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes. Pel que fa a la prosa, cal citar Viatge a Orient (1907), no publicat fins al 1998 i, sobretot, els textos aplegats a Entre el record i l'enyorança (1955).

Com ha passat amb altres escriptores històriques, l'obra de Maria-Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern.


Pàgina elaborada per David Ventura per a l'AELC.
Actualització: Lluïsa Julià.
Fotografies: Obra Cultural Balear.