"Maria Antònia Salvà, l'exquisida poetessa mallorquina, s'emprengué la tasca d'anostrar els poemes de Illes d'or dels quals donà fa anys, una mostra. I avui ens ofereix la totalitat del llibre, en una traducció en vers, fidel i acurada, amb aquella innata elegància del ben dir característica de Maria Antònia Salvà; una traducció que no fa enyorar la versió original, sinó que dóna la sensació d'una creació directa."

(Solapa del llibre Les illes d'or. Barcelona: Selecta, 1955)

* * *

"Hi ha hagut en la història religiosa severes santedats que els mundans trobaven d'aire esquerp: la fe de Maria Antònia és expansiva, familiar com la de la Santa d'Àvila i la d'algunes memorables santes italianes. El seu sentit de la naturalesa acull, pels voltants, si molt convé, de casa seva, la gràcia d'un ocellic, d'una modesta flor, però no hauria pas sabut refusar-se els grans espais, les tresques difícils i, quan s'esqueia, encuriosida de tot, sensibles a tot, els viatges llunyans. Un exemple seu de decisió irrevocable és el seu fervorós unilingüisme; un altre el seu entenent i apreciació d'una adhesió divina més pura en els desposseïts. I exemple, encara, de la seva sanitat moral és el seu humor, en l'anglesíssim sentit de la paraula (vegeu El meu estat d'ara, detalls dels seus records d'infantesa, etcètera): aquesta benigna, somrient apreciació de la incongruència equilibra el sentiment i, en equilibrant-lo, el preserva."

(Josep Carner. Pròleg a Antologia poètica. Barcelona: Selecta, 1957).

* * *

"Dona de lletres com poques n'hi ha hagut, Maria Antònia Salvà se serví del coneixement d'altres llengües per enriquir la pròpia, que aconseguí d'usar amb agilitat, amb aparença d'espontaneïtat dels grans mestres. Cal dir, en honor dels més il·lustres dels seus contemporanis, que no van dubtar ni un moment de la categoria de la seva veu poètica, Alcover, Costa, el mateix Carner sabien que es trobaven enfront d'un clar poeta, tocat per aquell do diví, que diuen que no s'aprèn, però que sens dubte el poeta exemplar usa, com l'artesà usa de la seva eina, per esdevenir un virtuós de l'ofici. Però rellegint els seus llibres, percaçant la lleu ironia que es desprèn de la seva mirada a les coses, en l'art de narrar Entre el record i l'enyorança la destresa i l'agudesa dels comentaris humans, quan rellegeixes les seves traduccions d'un rigor i d'una fidelitat i al mateix temps d'una creativitat extraordinària, descobreixes com aquella dona havia amagat en el seu petit regne de l'Allapassa, —petit regne del qual era conscient i se'n sentia orgullosa— totes aquelles virtuts de la intel·ligència, de la rectitud, de la voluntat, de la imaginació que hauria pogut exercir en la vida pública, i que ella guardava deliberadament en el clos casolà."

(Maria A. Capmany. "Maria Antònia Salvà o l'art de dissimular la saviesa", dins Maria Antònia Salvà, 25 anys després. Llucmajor: Obra Cultural Balear, 1983)

* * *

"Aquest llibre s'inclou en l'esforç d'omplir un buit important i ja de massa temps sentit entorn d'una figura literària cabdal en la literatura catalana moderna com és la poeta Maria-Antònia Salvà. Bé és cert que en realitzar les perioditzacions de la nostra història literària ha ocupat un lloc destacat en la descripció de la mal anomenada Escola Mallorquina, però la seva figura sempre ha estat analitzada des de la idea prèvia de poeta que rep la influència i l'impuls dels grans poetes i mentors seus, fossin més grans que ella, coetanis o de generacions posteriors. D'aquesta manera, tot i els diversos intents d'anàlisi de la seva obra, que han partit sens dubte del reconeixement i de l'admiració, la seva figura no s'ha pogut deslligar d'una sèrie de prejudicis que han esdevingut endèmics a l'hora de classificar-la entre els poetes del seu temps. Ens referim a les idees que qualificaria d'ingènues com la de creure que no té biografia, pel simple fet de desconèixer-la; d'afirmar que la seva poesia no evoluciona, perquè ens manca una edició crítica que situï cronològicament els seus poemes; o la de creure que escrivia de forma intuïtiva i per pur deler espiritual, quan ens trobem davant una intel·lectual de primer ordre o, més ben dit, de la primera poeta moderna amb plena consciència i vocació literària."

(Lluïsa Julià. Pròleg a Lectures de Maria-Antònia Salvà. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996).

* * *

"Salvà no traeix mai la literalitat, i a sobre aconsegueix traduir l'emoció estètica, aprofitant les nombroses afinitats entre la llengua d'origen i la de recepció: en resulten uns poemes catalans impecables."

(Jordi Llavina. "La poesia de Giovanni Pascoli", Avui, gener 2004)

* * *

"... tothom, absolutament tothom, va lloar la tasca de la traductora; però potser siguin els mots de Josep M. de Sagarra, escrits en aparèixer l'obra, els més expressius en aquest sentit: «Aquesta traducció és per a mi una de les més belles gestes de la nostra poesia. Mireia sortia de les mans de Maria-Antònia Salvà tan pura tan salvatge com el poema provençal».

[...]

"És una obra històrica, de fesomia bellíssima, rica en expressions i matisos de la llengua viva i popular de Mallorca de quasi fa cent anys, i reflex de tota una manera de viure i de pensar quasi oblidades."

(Lluïsa Julià. Pròleg a Mireia. Barcelona: Quaderns Crema, 2004)