Maria Antònia Salvà neix a Palma el 1869. Filla d'una família de terratinents, passa els primers anys a les terres que la família posseeix a Llucmajor, amb les seves ties, a qui el pare l'ha confiada, ja que la mare mor quan Maria Antònia és molt menuda. Als sis anys torna a Palma al costat del seu pare, que hi exerceix d'advocat, i estudia al Col·legi de la Puresa. El contacte amb la Renaixença mallorquina i l'amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera potencien la vocació literària de la noia que ja escrivia des de ben petita. Un revulsiu molt important és la descoberta del poema Canigó de Verdaguer, obra que se sap de memòria i que es converteix en un joc poètic amb el seu pare. Vital i refinada, dedica la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l'interior de l'illa, sobretot a La Llapassa, la possessió pairal. Allí rep nombroses visites i escriu un epistolari molt extens i valuós amb els escriptors i intel·lectuals del seu temps. El seu contacte vital i quotidià amb la natura i el vocabulari de la ruralia, són determinants per entendre la seva poesia que inicia, a finals del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera.

Justament l'any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa i Llobera. La poeta plasma les impressions rebudes sobre els llocs que visita (Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma) en un quadern titulat Viatge a Orient, pioner en els llibres de viatges escrits per una dona, però que no es publica fins a l'any 1998.

Aviat estreny l'amistat amb els joves poetes Miquel Ferrà o Josep Carner, que esdevenen els seus amics i mentors literaris. L'any 1910 publica el primer llibre, Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera.

Josep Carner és un gran admirador de l'obra de Maria Antònia Salvà i la dona a conèixer a Catalunya, sobretot amb la publicació de Mireia, l'obra emblemàtica de Frederic Mistral i el felibritge occità. Segons Carner, Salvà representa, dins l'Escola Mallorquina —escola que s'inspira en els models clàssics horacians, i suscita una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans—: "l'endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient".

Els llibres més representatius de la poeta són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), sens dubte la seva obra més important, i Lluneta del pagès (1952). Destaquen també, les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, Els promesos (1922-23), d'Alexandre Manzoni.

Tot i que durant la Guerra Civil espanyola simpatitza amb el bàndol franquista, durant la postguerra participa activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres suscita nombroses dificultats per superar la censura. L'any 1946 publica Llepolies i joguines, el segon llibre inèdit publicat en català a Mallorca en la immediata postguerra, i els anys següents apareixen la resta de volums de la seva obra completa, entre els quals cal destacar el volum de proses biogràfic-literari Entre el record i l'enyorança (1955).

En els darrers anys de la seva vida rep l'homenatge de la intel·lectualitat mallorquina, i Josep Carner li edita l'Antologia poètica, una important mostra i actualització de la seva obra, acabada pocs mesos abans de la mort de la poeta, ocorreguda a Llucmajor, el 29 de gener de 1958.

Com ha passat amb altres escriptores històriques, l'obra de Maria Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada un clàssic modern.