"I succeí que jo, que tant de nina com de jove, passava llargues temporades al camp, amb gran secret i sols per contentar-me a mi mateixa, comencí a rimar les impressions hagudes en l'escenari que em voltava: la plana, vulgar, en el sentir de molts, però que jo havia assimilada justament amb les manifestacions de la musa popular, fent-les substància pròpia, retraient-les després amb tota sinceritat, i fins (passats molts d'anys), amb la pretensió d'haver dit qualque cosa inèdita.

Com tot s'arriba a saber, al punt s'escampà que jo feia versos i, En Costa, que aleshores era tornat de Roma ordenat sacerdot, essent vingut per uns dies a Llucmajor, accedí al nostre desig de sentir-li recitar poesies, i una vetllada en família —només hi havia son pare, que era vingut amb ell, i nosaltres tots—, ens en va dir moltes, encara desconegudes.

Jo no sabia què em passava, de pura delícia interna; però com que no hi ha rosa sense espina, volgué que n'hi recitàs de meves, perque qualcú, a Ciutat, li havia dit que jo també en feia. No hi hagué més remei que creure i, sacrificant l'amor propi, amb una violència fora mida, li vaig ensenyar les meves provatures, que ell va lloar, i fins volgué que li copiàs una, la que més li havia agradat.

Passat algun temps, el correu em dugué un número de la Revista Catalan, que es publicava a Vic, i ¿quina no seria la meva sorpresa, quan en fullejar-lo em vaig trobar que duia la meva poesia Orfanesa?

D'aleshores ençà ja fou Costa el meu protector i guia literari. Em deixava llibres, em féu conèixer personalment casi tots els literats mallorquins, amb ells venia canostra, quan érem a Ciutat, i tothom llegia les produccions respectives.

Per aquell temps, i en diferents sentades, ens anà llegint aquells poemes que aplegà després amb el títol comú De l'agre de la terra, i en publicar-se el llibre, me'n donà un exemplar amb aquesta dedicatòria encoratjadora: "A na Maria Antònia Salvà, de qui tant esperen les lletres mallorquines". Fou el primer llibre que vaig tenir amb dedicatòria de l'autor. [...] La veneració profunda que sentia per ell m'impedia la confiança, a la qual no vaig arribar fins molts d'anys després. [...]

Quan per l'any 1903 s'organitzà a Mallorca un certamen literari presidit per En Joan Alcover, animada jo pels judicis tan favorables d'En Costa, vaig enviar allà el meu poema L'estiu, i no sabria dir la sorpresa i l'emoció fondíssima que em produí, en arribar-me per la premsa el veredicte del Jurat, trobar-hi el meu lema premiat amb el premi de l'Ajuntament.

No vaig poder dormir, aquella nit, de la mateixa emoció. I pensar que la inesperada distinció havia estat sancionada per En Joan Alcover, que, alabant la meva composició, deia als seus amics (i això m'arribà per diferents conductes) que hi havia trobat "molta picardia poètica"!

En Costa no deixava d'instar-me que publicàs les traduccions de Mistral, que divulgades per ell, havien trobat arreu una tan bona acollida. D'això se n'encarregà, a Barcelona, En Josep Carner, i en publicar-se, casi simultàniament, a Mallorca el meu primer tomet de Poesies originals, fou el propi Costa qui m'hi posà el pròleg i qui es cuidà de tot. Des de llavors vaig ser considerada com a poetessa."

(Maria Antònia Salvà. Entre el record i l'enyorança. Palma: Moll, 1955)