[A l'ombra del Decameró]. L'editorial Gregal acaba de publicar A l'ombra del Decameró, catorze relats eròtics escrits per catorze escriptors, entre els quals es compta Ramon Erra i Tuli Márquez. També es podria haver dit A l'ombra del Tirant, perquè, al capdavall, el millor erotisme té les seves arrels en el món medieval –pensem també en Els contes de Canterbury i Les mil i una nits–. El gust medieval és capaç de tractar la sexualitat d'una manera primitiva, salvatge, immediata, sense caure en el ridícul ni la falsedat. Ens ha regalat escenes precioses, d'una sensualitat exuberant, com aquella en què Tirant contempla Carmesina quan està banyant-se o quan, amb l'ajuda de Plaerdemavida, Tirant aconsegueix acaronar el cos de la seva estimada. Enlloc es troba tanta profusió de sang i fluids com en la literatura medieval, i és que, en la majoria dels casos, el problema amorós es redueix a la seva pura resolució física.

En el nostre temps, el col·lectiu Ofèlia Dracs –Quim Monzó, Joaquim Carbó i Jaume Fuster, entre d'altres– va guanyar el 1979 el premi La Sonrisa Vertical amb el recull de contes eròtics Deu pometes té el pomer. El 1998, el col·lectiu Germans Miranda, amb Aaaaaahhh: dotze contes eròtics, també tindrà un gran èxit. A l'ombra del Decameró s'inscriu en aquesta línia. Cinc homes i nou dones es reuneixen en una finca de Collserola, que literàriament rep el nom de Conyserola, i es proposen escriure un conte diari durant un parell de setmanes. Amb tants autors, el recull té un nivell narratiu desigual, però en tots la imaginació i la voluptuositat campen soles. La recerca d'un nou amant, o la consumació d'un antic desig no acomplert, com a «Protecció», de Tuli Márquez, marquen les històries. També hi ha parelles que busquen noves emocions, o històries conegudes que s'expliquen sense pudor, com el conte «I vet aquí unes flors», que vol continuar Orgull i prejudici, de Jane Austen, o «De quatre grapes», de Quim Calvo, en què es narra enginyosament una anècdota picant de la història recent de la política espanyola. Cal dir que en els relats escrits per les dones no hi trobem una sensualitat tipus Anaïs Nin, d'un sensualisme místic i reflexiu, al contrari, el desig a assedegar és impetuós i tira endavant pel broc gros, com en el dels homes. Perquè, de fet, tots aquests contes són un repte literari entre amics per aconseguir relats al més erotitzants possibles. El resultat són contes plens d'humor, ironia i frescor.

Aquest recull de relats eròtics, doncs, s'inclou en el pur divertiment del gènere de literatura eròtica. Costa sortir de la literatura de gènere, per bé que alguns se'n surten: El carter sempre truca dues vegades és molt més que una novel·la negra. Però en el cas de literatura eròtica és difícil superar el gènere, perquè la temptació, i mai tan ben dit, del divertiment és gran. Qui sap si alguns d'aquests escriptors, més endavant, inspirats en aquests relats, s'engrescaran a anar més enllà, perquè com deia Pla: «La literatura catalana és pobra de tendresa, de voluptuositat, d'erotisme i de pornografia distingida.» Per ordre d'aparició, els autors són: Anna Pascual, Ramon Erra, Jordi Puig, Montserrat Grau, Oriol Guilera, Neus Ors, Sònia Boj, Montse Rubinat, Isabel Domingo, Tuli Márquez, Carme Ripoll, Pilar Blasco, Susagna Aluja i Quim Calvo. Segons les notes biogràfiques, el més gran va néixer el 1945 i el més jove el 1985 i la majoria s'han format en tallers d'escriptura, si bé alguns ja tenen obra publicada, com Ramon Erra, Carme Ripoll i Tuli Márquez.

(Glòria Farrés: “Erotisme i narrativa”, El Punt Avui, 17 d'octubre de 2014)

* * *

 [Tornar a néixer]. Aquest és un llibre que cal llegir a poc a poc, sense pressa, gairebé mastegant les paraules per tal de copsar-ne cada detall, cada matís. Tornar a néixer és –com esmenta el poeta Vicenç Llorca en el pròleg–, un poemari reflexiu i metafísic, no necessàriament basat en experiències reals o personals.

Aquesta és una poesia argumental, basada en la raó de l’autora fent una interpretació molt particular sobre l’ésser humà –eminentment femení– i del viatge que, indefectiblement, es fa al llarg de la vida per arribar a l’omega final. La vida, l’amor, el pas del temps... ens menen cap a un viatge interior, reflexiu, de descoberta d’un mateix fins a la posta final.

De fet, el subtítol del llibre ja ho deixa palès, Sota el signe d’Omega, ens diu. La novetat, però, és que aquí Omega no és la darrera lletra, no n’és el darrer capítol ni el final esperable, sinó que n’és el punt de partida per Tornar a néixer.

Ningú ha dit que aquest sigui un llibre fàcil. De fet, la poesia metafísica i reflexiva no ho ha estat mai. I és precisament aquí on rau l’encant del poemari. Un llenguatge acurat, precís, ple de figures retòriques amb constants referències al món clàssic que li donen una Àurea gairebé mística.

Trobo, a més, que sense cap encasellament mètric, estròfic, el poemari és d’una musicalitat prou manifesta i que fa que els versos flueixin lliurement donant sentit a cada estrofa, a cada composició per esdevenir un tot molt ben travat. (...)

(Ernest Pibernat: Exposició del poemari Tornar a néixer a Figueres: Biblioteca Fages de Climent, 22 d’octubre de 2021)

* * *

[Tornar a néixer]. Entendre Montse Rubinat a través del seu poemari és entendre’ns a nosaltres mateixos. Coincidim amb ella en tantes coses! Perquè allò que la poeta escriu, ens pertany, és tan seu com nostre. Desxifrem el sentit del títol al final, Morir i Tornar a néixer, i la lletra “o” de cadascuna de les quatre parts té un simbolisme específic: Ofec, Òbit, Omega, Oda. És l’última vocal dels grecs, inventors de la nostra cultura moral, potser conjuntament amb els antics egipcis. Hom té la impressió que el llibre és construït com una piràmide de quatre cares, de tensió ascendent minvant fins a la cúspide. I tanmateix com una piràmide egípcia, és una metàfora del trànsit de la vida a la mort i d’aquesta a la naixença nova.

El llibre ve a ser un passeig per la vida, la visió vertiginosa del no-res i l’esperança d’una renovació: Tornar a néixer. Sota el signe d’Omega, és clar.

Els primers versos del poemari són un crit. Són els més despullats, els més personals de l’autora. Hi veiem la dona plantada, conscient d’ella mateixa, exclamant-se per fer-se visible, audible, palpable: cabells, llavis, rostre, pubis, ventre... La dona amb les seves pors, els seus desitjos, amb la sinceritat de les seves decepcions també. És la dona-persona, la dona-mare... i la dona-amant, que necessita ser corresposta a fi que la seva carn prengui tot el sentit vital, car només essent amada, la carn es fa vivent, certa, indubtable. Com certa és, i indubtable, l’ànima que se sent compartida, acompanyada en el temps indeturable. Notes d’un erotisme colpidor posen ritme als poemes. El cos contemplat, el cos transformat per l’esforç del joc amorós. La voluntat de bellesa corporal sempre incompleta en l’auto-contemplació. La transformació del cos a què la maternitat obliga. D’aquest ventre gràvid en naixerà la vida en el punt de l’Alfa i l’alimentaran pits inflats que es clivellen de tanta bondat. Aquest cos que és efecte del temps –temps d’espera–, també vol ser abraçat, festejat, desitjat. I mentrestant, l’ànima diu humilment que l’alegria és exigua, que ni la figura és perfecta per al delit. I llavors, el crit és més alt contra l’ofec. Es tracta de sortir del cercle, d’esclatar, com ho fan les flors dels ametllers a l’Urgell on viu la poeta. (...)

(Francesc Pané: Exposició del poemari Tornar a néixer a Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 13 de juliol de 2021)