Narrativa
Contemplo el plomatge bru grisenc de la griva amb els ulls enfosquits d’ira. Cada cop la premo més fort amb les mans agrestes de treballar la terra, i noto com el passeriforme indefens lluita absurdament per fugir d’un destí que ja no li pertany. Mou compulsivament el bec amagat sota una de les ales malmeses, i no se’n surt. Piula esgotat amb un crit mut d’auxili. Paciència, tingues paciència que encara no has sofert com ella, penso dins la meva ràbia continguda. Ningú encara t’ha arrencat de quall la innocència, ensangonant-te el cos pel gust de fer mal.
(Fragment de “Si encara hi fossis”, dins Una conversa amb Damià Sindreu i altres narracions. Lleida: Pagès Editors, 2017)
* * *
Vaig néixer lluny d’aquí, on el cel formigonat es confon amb el gris de l’asfalt. Però des que vaig descobrir el meu indret, les meves arrels, els meus orígens, per res en marxaria, ni que m’hi anés la vida. I si algú gosés fer-me’n fora, em defensaria amb aquestes ungles escapçades de treballar la terra, i amb les dents corcades, però esmolades de rosegar pa negre. No, ni la mort crec que s’atreveixi a fer-ho. (...)
L’olor de molsa i de pinassa m’acompanyava en el trajecte incert. (...) Em vaig quedar quieta, immòbil, atrapada altre cop en aquell indret. Vaig alçar la vista cap a les muntanyes rocoses. La llum del sol cada cop era més feble i la boira s’enlairava des de la vall fins al cim retallat. I allà, on les ànimes es perdien, s’amagava el penya-segat sota l’onatge gegantí, i les àligues furtives que hi volaven. Si no em donava pressa, aviat aquell mantell blanc acabaria empassant-se’m a mi. Em vaig posar a córrer camí avall com si m’hi anés la vida, sortejant matolls, arbustos i esbarzers que m’esgarrinxaven la cara i la por.
(Fragment de “L’Esperit de la muntanya”, dins Ze, i altres narracions. Lleida: Edicions Salòria, 2015)
* * *
Quan algú obria i tancava la porta de l’establiment, sonava una campaneta i sortia una flaire indefinida de mel, xocolata i ametlles garapinyades. Aquella intensa olor atreia fins i tot, les panxes més atapeïdes de menjar. La Braida es delia per tastar-ne alguna, però, com que era molt pobra, creia que totes aquelles gormanderies estaven fora del seu abast. Però un dia se li va acudir una idea original: ficaria la dolça flairança dins d’un pot de vidre! Esperaria sigil·losament que algú sortís de la botiga per posar ràpidament aquella aroma tan bona a dins, i tancar-la corrents abans que pogués tornar a sortir.
(Fragment de La princesa de xocolata. Barcelona: Mosaics Llibres, 2017)