"Conec Xavier Rubert i sé per què ha escrit aquest llibre, encara que no és l'únic que podia haver escrit. Té a veure amb la seva educació, un seu retorn amb l'edat a l'origen, una ètica personal intransigent amb la claudicació davant els llocs comuns i davant la mandra moral, així com davant la beatificació de tot el que és pel simple fet que existeix i la incapacitat de pensar allò que encara no existeix però que pot existir i és millor. Contra la beatificació de les pròpies limitacions. Contra la por a la vulnerabilitat —vulnerable és venerable, sembla dir— i el blindatge consegüent a les petites certituds estrictament defensives , que esdevenen aleshores edificis opressors, morals immorals, falses veritats.
Xavier Rubert ha patit la política, i li interessa sobretot en aquesta mesura. Altrament li interessen la genètica i la clonació, amb llurs dilemes morals incorporats, més que no pas el federalisme fiscal o el judici de Clinton, i encara potser aquest sí que li interessa per allò que té de possible objecte d'una sociologia i una ètica del desengany o de la disfuncionalitat de la política. (Encara estem esperant, molts, la pàgina de Xavier Rubert sobre aquest judici i el seu significat).
Com diu el meu germà, «el més fumut de la política és que hi ha coses més interessants i que la gent se n'ha adonat.» Sóc dels que creuen que la corrupció només apareix en l'escena política (encara que existeixi més o menys sempre, tot i que no en grau superior al de la immoralitat en la societat civil) quan la política deixa de ser interessant. Només uns quants creuen que val la pena mirar de tirar un pont entre la política i la moral que ni sigui els dels jutjats de guàrdia o els sermons habituals sobre la matèria. Xavier Rubert és un d'ells.

[…]

Hi ha una passió al darrere de la construcció d'en Xavier, tot i que sotmesa a la prova àcida de la consistència en termes dels interessos materials actuants i de les lliçons de la història del pensament; per bé que minimalista.
M'atreveixo a proposar a tot defensor d'altra cosa que la que Rubert formula, a tot nacionalista o sobiranista pur, sigui de la nació espanyola sigui de la catalana (sigui Savater o Cardús), a tot federalista, que passin o passem la prova de refutar Rubert... si poden,... si podem.
La seva fórmula d'independència per a una autèntica interdependència, racional, i històrica i ideològicament robusta, és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable."

(Pasqual Maragall: del Pròleg a Catalunya: de la identitat a la independència. Barcelona: Empúries, 1999, p. 7-17)

* * *

"La primera cosa que hom aprecia en Xavier Rubert de Ventós és la seva capacitat per a «instrumentar» els seus dots de finíssima sensibilitat, frescor en la intel·ligència i perspicàcia aguda, amb la lectura, l'estudi i l'organització en sistema de les dades recollides directament o indirectament. Ben cert, Xavier Rubert no té res de bücheur, encara que treballi el que li cal treballar. No té res de pedant —la pedanteria és incompatible amb la frescor juvenil i només hi creuen els joves que ja nasqueren vells—, ni de verbalista, ja que la retòrica buida és incompatible amb la sensibilitat del nostre temps, amb la qual sensibilitat l'autor d'aquest llibre està tan perfectament identificat, que és ell, a parer meu, qui la representa més ajustadament i vívidament al nostre país.
Però Xavier Rubert no sols representa la joventut actual des del punt de vista de la «sensibilitat», sinó també des del de l'«actitud intel·lectual». Apunto amb això a la recerca actual d'una consideració interdisciplinària dels problemes, a acostar-s'hi des dels més variats angles, cosa que, evidentment, no és gens fàcil i demana una formació cultural àgil, versatile."

(José Luis L. Aranguren: del Pròleg a Teoria de la sensibilitat. Barcelona Edicions 62 – Llibres a l'Abast, 403, 2007, p. 13-14)

* * *

"La idea central de Rubert es que el arte moderno, en cuanto que tal arte moderno, se caracteriza por su designio de ser puramente él mismo, desnudo objeto, tan sólido e independiente como una piedra, rechazando toda «alienación» de querer decir o significar o evocar nada (…)
A mi juicio, este «arte ensimismado» representa la etapa final de crisis en el largo proceso que inicia el Renacimiento, no sólo en el arte, sino en toda la historia del espíritu. El Renacimiento fue un «estirón» del hombre, acompañado también, como ha señalado H. Urs von Balthasar, de un crecimiento de la idea de Dios ante el hombre. El hombre se puso en marcha, ávidamente, dispuesto a abrazar, dominar y absorber toda la realidad, divina y terrena: su creencia básica y semiinconsciente es la que, con feliz inocencia, dejó caer Lope en un verso de comedia: «Todo puede ser uno».

[…]

Bien es verdad, en su descargo, que a él —y casi a mí— nos ha tocado vivir esa experiencia estética en su época menos respetable de último recuelo, a cargo de epígonos bien pagados y fotografiados —los Robbe-Grillet y compañía. Y, por otra parte, tal vez sea un rasgo generacional de Xavier Rubert una cierta baja, respecto a otras épocas inmediatamente anteriores, de la imaginación histórica en cuanto capacidad de simpatizar con otros tiempos y de «ponerse en el pellejo» de otros hombres de antaño, valorándoles por su esfuerzo humano en su circunstancia. […]
Pero sin duda esta actitud ligeramente cruel, de Xavier Rubert, deriva en parte de la génesis del libro, que, en rigor, es un inciso de rápida generalización dentro de otra obra más vasta y más morosa, sobre la pintura no figurativa. Al meditar sobre ésta, surgió la evidencia de que existía un fenómeno general en todo el arte moderno —la «ensimismación»—, con el curioso y redentor contraste de la arquitectura, cuya «mismidad» era la «otredad», el servir al hombre en su vida concreta. Por eso este libro se ha escrito con la frialdad y la velocidad con que se escriben los paréntesis, que, a menudo, son los puntos de mayor autenticidad de un autor."

(José M. Valverde: "Prólogo a la primera edición", dins de El arte ensimismado. Barcelona: Península, 1978, p. 13-16)

* * *

"Els textos que Xavier Rubert de Ventós aplega a Filosofia d'estar per casa responen a la mirada ocasional amb què el seu autor, assagista i filòsof de prestigi, ha volgut emprendre un seguit de temes ben diversos que abasten des de la política, els llibres, la cultura i l'educació fins a una variada sèrie d'apetitosos curtmetratges que expressen l'ofici d'un autor que ja té tirada de clàssic. De l'obra, més enllà del contingut concret de cadascuna de les seves peces, cal subratllar-ne la voluntat del seu autor d'haver reflectit en aquests textos més aviat allò que li passa que no allò que pensa, com volent desfer-se del que ja sap per atendre al que, només així, pot arribar a comprendre.
Que el lector no esperi d'aquesta Filosofia d'estar per casa un llibre de gruix com aquella Teoria de la sensibilitat que l'any 1968 rebia la Lletra d'Or o l'esplèndid De la modernidad, però sí una senzilla teoria del desconeixement escrita just arran de pell, lliure, doncs, de les segures orelleres del que ja hi ha de dit, escrit i sabut. No debades, parlant de l'art, Rubert ens recorda en aquestes pàgines que, «a força de buscar el que l'obra significa, de voler-la entendre, ens oblidem tot sovint de veure-la o escoltar-la». Una veritable declaració que allunya els arguments de Rubert de Ventós d'aquella modernitat pasteuritzada i tediosa que hem anat reduint a gairebé poc més que una cantarella enganxosa que no deixa veure-hi ni sentir. «Res a veure –escriu precisament l'autor sobre aquests textos– amb aquell decidit i expeditiu anar per feina que pretén treure el suc, arrancar la veritat, trobar la xifra i la clau de qualsevol qüestió» . Certament l'objectiu de l'autor ha estat tot un altre. Tot just si ha tractat de desfer les adherències que contaminen les coses per expressar, parant més atenció en les sinuositats que no pas en els conceptes, una sensualitat ben sovint oblidada."

(Xavier Filella: "Teoria del desconeixement", Avui Cultura (Barcelona), 17 de juny de 2004, p.16)

* * *

"Gairebé fa 40 anys que Xavier Rubert de Ventós, aleshores un jove professor de filosofia, va publicar a Edicions 62 Teoria de la sensibilitat, un llibre d'estètica que reflexionava sobre diversos aspectes de la producció i la recepció de l'art. No era el primer cop que Rubert de Ventós publicava un llibre d'estètica; ho havia fet el 1963 amb El arte ensimismado, però aquest cop feia l'aposta d'escriure'l en català per «pura militància» i perquè en aquell moment era més necessari publicar un assaig en català que un llibre de poesia o una novel·la. Aquell clàssic de l'assaig català va rebre la Lletra d'Or d'aquell any, però mai més s'havia reeditat en català i era impossible de troba a les llibreries."

(Montse Frisah: «Som uns primitius en un altre món que comença», Avui Cultura, 22 d'octubre de 2007, p. 36)