El concepte és secret, ocult.
La paraula, muda; i el signe,
gravat en roca arenosa brillant,
ha perdut el relleu.

Queda el crit i, darrere,
el dolor.

* * *

No cap enlloc, el dolor, que creix i creix
fins a vessar pels dits en gotes de tinta
que escric incessant sense que es buide el pou,
sense esgotar l'aqüífer de color negre
mentre s'omplin els pantans,
mentre s'inunden els rius, mentre el mar puja
precipitadament, en un tsunami de paraules.
Pense, llavors, en el dolor d'altres persones,
que el deixaren escrit en llengües ja oblidades,
en signes que palpem amb els dits a les pedres,
ja incomprensibles, però constants i tan exactes
com cridar a les fosques per a ningú.

Només espere que algun diluvi o el plor esborre aquestes lletres
fins fer-les il·legibles com aquells signes ja oblidats
que amaguen, secrets, aquesta força que ens arrenca la pell
fins que ja no queda carn per separar dels ossos vius.

(Primers poemes de Peixos d'un mar sec. València: 3i4, 2009)