"Una cuina àmplia sense que això siga un adjectiu positiu ni negatiu. Una cuina àmplia i senzilla en una casa gran però antiga. És de nit. A poqueta nit, o a boqueta de nit. Una dona més a prop dels vint que dels trenta hi feineja. Una dona que, físicament, no dóna sensació de fragilitat i que, tanmateix, esguarda amb ànsia un rellotge. La dona pren d'un bressol un nadó que dorm i desapareix a dintre de la casa amb ell.
La cuina té una porta d'eixida al carrer que està tancada: una porta secundària. I també una altra que dóna a la resta de la casa.
La dona torna i segueix feinejant quan se senten uns sorolls que denoten, inequívocament, que algú ha entrat per la porta principal. Amb rapidesa, ella se'n va cap a la secundària, però està tancada amb clau. Llavors es dirigeix ràpidament, amb molts nervis, cap on hi ha un parell de claus penjades, per a obrir el pany. Però el pany no s'obre. Tanmateix, segueix insistint amb desesperació sorda fins que, de dintre de la casa, entra l'home.
És el seu marit. Voreja els trenta anys. Va vestit de policia i està borratxo. No per a caure a terra, però sí que suficientment ebri com per a, més tard, poder-s'hi excusar.
La dona deixa de forcejar i s'hi encara, des de lluny.

DONA 1, amb ira i desesperació: Has canviat el pany, cabró!

L'home s'hi dirigeix pausadament per a, quan és suficientment a prop, pegar-li una hòstia tan forta que la tomba a terra.

HOME: Tu, a vore, per què dimonis havies d'acudir a la policia, eh? —Li pega una puntada.— Per a deixar-me en ridícul davant dels meus companys...? —Li torna a pegar una altra puntada.— El que ets és una mala puta! —Puntada.— Em sents?

DONA 1, com pot: Per què has canviat el pany?

HOME, li torna a pegar: Em sents, eh, em sents?

Davant la seua no resposta, l'home li torna a pegar una altra puntada de peu i es posa a passejar per la cuina, amunt i avall, mentre parla, no tant per a ella, sinó per a ell mateix. Segueix emprenyat. Mentrestant, ella queda immòbil a terra, tant pel dolor com per la por que algun moviment provoque el reinici de la pallissa. S'ha quedat aferrada a les claus.

HOME: No sé què collons vaig vore jo en tu... No, si ja m'ho deia ma mare, aquesta dona no és per tu. Una arreplegada del carrer, morta de fam, sense un pare que l'haja duta recta... Però jo estava cec. Enamorat. I no ho vaig saber veure... Et vaig recollir, t'he alimentat, t'he donat una filla... Però tu res. A la teua. A provar d'humiliar-me...

L'home recorda de sobte tota la ràbia que sent. Remena per un calaix de la cuina d'on treu, satisfet, un ganivet. Amb el ganivet i la cara de satisfacció, es dirigeix cap a la dona, que segueix immòbil. Sense aixecar-la, li'l posa vora el coll.

HOME: Saps què hauria de fer ara, eh? Ho saps? —Silenci.— Doncs tallar-te el coll una mica, per a què et dessagnares a poc a poc, com les gallines. T'alçaré el cap així —li estira dels cabells cap amunt de manera que deixe el coll ben abastable— i amb un gibrell recolliria la sang per a després menjar-me-la fregida amb una mica de ceba. —La deixa anar dels cabells i s'aixeca. Ella segueix immòbil.— Així com a mínim aprofitaries per a alguna cosa!"

(Fragment de l'obra Desàngel. València: Brosquil, 2007)