I

Molt.
Tan adolescent encara
que has d'aixecar
al vol de la paraula
alçar
la força que cau
i s'estavella.
Després de la finestra plou.
Adolescent malenconia del vespre solitari.
Tan adolescent encara.
Molt.
Els anys no han cessat la sorpresa de les coses.
O la ràbia immensa de saber-se sol
Perquè la por és l'espectre de les hores.

(Del poemari Amb el gest de les hores. València: Eliseu Climent - 3i4, 1991, p. 33).

* * *
III

Ço que jo am de vos

Desig de tu.
Sol amb les hores dibuixant cada cos cercant-te a tu.
Tantes voltes s'ha dit i tota esperança és com altra espasa.

Cada ferida igual i només meua.
Voldria ser l'adolescent que escriu com creu que tot és nou
i va descobrint un gest nou i cada bes és un altre bes,
com sent el goig i el pler, i tota la por
i assaja uns mots que són tan nous i mai són prou.

Desig de tu que jo no és nou.
I el sent tan dur que et busque en cada cos
i arriba el desig que es trenca pels esculls,
pels espadats d'una memòria que ja sap les obres de la por.

El gest de l'amor al teu cos es fa llunyà
i, amb totes les pedres de la distància,
he alçat el més alt mur de tot desig.

Ara,
¿amb quins ulls ompliràs el silenci?

(Del poemari Amb el gest de les hores. València: Eliseu Climent - 3i4, 1991, p. 35).

* * *

VII

Ja sempre parlar d'un jo que sents i mai no és fals. Ni cert.
Buscar totes les distàncies una miqueta després.
O el colp
furtat a la saviesa del bes.
Enyore tant les cançonetes sense cos.
I ara ja no res,

no un gest, no plor, no-res.
Una calma dura de dins que no trenca res
sinó un mar perfecte d'oblits.

No voler ja saber escriure, que espereu
una altra cosa,
unes paraules amb pes de segles,
la bellesa de la fi:

quina calma que resta després de la platja,
quan les onades són els mil espills del sol.

València, febrer 1989
Oliva, juny 1989

Del poemari Amb el gest de les hores. València: Eliseu Climent - 3i4, 1991, p. 39)