"BERRUGA: I si surt alguna rata?
És que estic escarmentat!
LLIBORI: Pengi-les en algun arbre.
Valga'm Déu, que és matapà!
BERRUGA: Per mor de Déu, no s'enfadi,
Pare, tot es compondrà!
(Penja les alforges.)
SETENA: Sembla que estan proveïdes.
Quan estiguin descuidats...
LLOPFERRAT: No parlis més, ja t'entenc.
BERRUGA: ¿Com dimoni haveu lligat
tan fort aquesta maleta?
LLIBORI: Jo, hermano l'hi he encomanat
perquè a dintre hi vénen
papers molt interessants.
LLOPFERRAT: Agafa Setena, i corre!...
(Agafen les alforges)
SETENA: Quasi no les puc portar.
LLIBORI: Hermano Berruga, pagui'l.
D'aquí a un altre cop, germà.
BERRUGA: Veus aquí quatre pessetes
(Treu una bossa de la màniga)
i mitja per refrescar.
Molts recados de la Pona.
Quan aniré a arreplegar
ja li faré una visita.
Déu nos vulla encaminar!
FURRIOLS: Serà servit, moltes gràcies.
Tant de favor ens farà.
(Aquests frares paguen bé,
que Nostre Senyor els ho pac.) (Surt)
LLIBORI: Gràcies a Déu que ens trobem,
germà, en terra de cristians.
Agenollem's i besem-la,
puix hem pogut escapar
d'aquelles feres terribles,
d'aquells cruels luterans!
Ja per les meves orelles
la cançó no sonarà
del "Tràgala" maleït
que tant temps m'ha incomodat.
BERRUGA: Ja quan aniré amb l'alforja,
de mi burla no faran:
que l'un em deia el drapaire,
l'altre em deia escuraplats,
l'altre cridava: "Vagarro,
més valdria, gandulàs,
que agafessis un fusell!"
I o entre mi deia: "Ah,
si hi hagués Inquisició
no m'insultarien tant!"
LLIBORI: Ja la tenim instal·lada,
aquí, a on anem a entrar.
BERRUGA: Oh! si és el més necessari!
Si arribés a governar
mai alguna illa deserta,
primer faria plantar
els turments i Inquisició
que no els forns de coure pa.
LLIBORI: Però, prlant d'altra cosa:
jo estic un poc enterat
que aquí en la Seu, on anem,
hi ha molts frares desgraciats,
és a dir, que han sigut tontos
i amb temps no han arreplegat
per un revés de fortuna.
Nosaltres, com vostè sap,
portem algunes uncetes...
Però això no ho digui pas!
Plori més que Jeremies,
digui que no sap on dar,
que hi ha dies que no sopa
i que altres deu dejunar,
per no tenir quatre quartos
per mitja lliura de pa.
Sobretot faci el pobre,
que si no l'assaltaran
com els xicots d'una vinya
que miren sense guardià.
BERRUGA: D'això no en passi cuidado.
Ja hi estic acostumat.
Fins vull agafar l'alforja
i dar un tomb per la ciutat
per si pesco alguna cosa.
LLIBORI: No, no; es cansaria en va:
no veu que hi ha massa frares
i aquests no fan caritat,
perquè només l'arrepleguen?
BERRUGA: Mal paratge havem triat
per venir a donar fondo!
LLIBORI: Des d'aquí tirarem plans,
que encara hi ha molts paratges
que creuen que som uns sants.
Agafi, hermano Berruga,
les alforges que ha deixat,
i anirem poc a poquet
al Paradís terrenal,
allí on tot serà justícia,
Fe, Esperança i Caritat.
BERRUGA: Valga'm sant Cristòfol nano!
Valga'm sant Lluís Bertran!
Valga'm les onze mil verges!
Valga'm Déu i tots els sants,
i si no el dia dels morts,
puix mort i fred he quedat!
LLIBORI: Més que té, hermano Berruga?
Que alguna serp l'ha picat?
Que ha vis el mal esperit?
BERRUGA: Que em facin el funeral,
Pare, perquè ja sóc mort.
LLIBORI: Home, per Déu, parli'm clar!
BERRUGA: Que m'han robat les alforges!
LLIBORI: Caiguin sobre el meu cap
set mil caputxins de bronze
amb les punxes cap per'vall!
Home, home... home... home...!
Com ha estat tan descuidat?
BERRUGA: Com deia que ja ens trobem
enmig de bons cristians,
pensava que no robaven.
Per això no en feia cas.
LLIBORI: Home, per tot el món roben!
A Roma hi ha el Pare Sant,
i si es descuida una mica
les ragues li robaran!
Ai, cent i vint-i-quatre unces!
On les aniré a buscar?"

(De l'obra "La fugida de la Regència de la Seu d'Urgell i desgràcies del pare Llibori", dins Teatre revolucionari. Barcelona: Edicions 62, 1965, p. 18-21)

* * *

"Interior d'una casa amb una escala practicable a la dreta. Entren FRANCESCA i LLIBORI [el pagès i la seva dona]

FRANCISCA: Ja t'ho tinc dit mil vegades,
jo no puc dissimular.
El que sento tinc de dir
tant si és per bé com per mal.
LLIBORI: Però, dona, no coneixes
que això és un gran disbarat?
i que en els temps que estem
tenim la vida a l'encant
si diem el que sentim?
De la població apartats
estem lo menos d'una hora
aquí en la casa de camp.
Ara vénen els carlistes,
d'aquí una hora els liberals;
has de fer paper a tots
i si no et degollaran.
El que és la teva opinió
ningú te la pot llevar,
però ten-la dintre el cor.
Filla meva, què hi faràs!
Si això fos un fort castell,
amb sos competents soldats,
jo fóra el primer en dir:
Carles Quint és un bergant,
un ambiciós, que derrama
sense profit tanta sang,
que a pesar de ses intrigues
a Espanya no regnarà...
i altres coses els diria
que conec, sense dubtar.
Però, "el que xerra va a coll"
deien a estudi, no ho saps?
FRANCISCA: Bah, bah! Jo per més que vulgui
no puc callar si ve el cas.
LLIBORI: Però, dona, si és precís,
considerat en què estat
ens trobem.
FRANCISCA: Jo, què et diré?
LLIBORI: Oh, què em diràs, què em diràs!
Que vulguis o que no vulguis,
filla, t'has de violentar.
Mira que ens hi va la pell.
(Entra l'hermano BUNYOL.)

BUNYOL: Déu los dó bon dia.
FRANCISCA: (a part) (Ai,
que s'acosten molt els núvols!
Ja temo la tempestat.)
LLIBORI (a part): (Calla, dona, per Déu, calla.)
Hermano Bunyol, com va?
BUNYOL: Ja podeu veure, Llibori,
de cada dia més mal.
LLIBORI: Què hi farem! Paciència!
BUNYOL: Oh, sí!
prenguem-ho per Déu.
FRANCISCA (a part): (Que fals!
No el puc veure ni en pintura!)
BUNYOL: Ell no ens desempararà
i... qui sap?, qui sap?... les coses,
unes vénen, altres van...
Aquest món és una roda
que ara som a baix, ara dalt.
LLIBORI: Vostè encara té esperances?
BUNYOL: Oh, i esperances molt grans!
Vosaltres sou gent de bé
i així jo em puc explicar.
FRANCISCA: o tinc de fer moltes coses.
Perdoni'm que vagi a dalt. (Surt)
BUNYOL: Vagi en nom de Déu, Francisca.
Com dic, Llibori, sabrà
que enmig de la gran turmenta
i horrorosa tempestat,
surt per la banda del nord
un sol hermós i brillant.
LLIBORI: No l'entenc.
BUNYOL: Oh, prou m'explico!
no obstant parlaré més clar.
Ja vénen, ja són aquí.
LLIBORI: Qui ve?
BUNYOL: Els russos.
LLIBORI: I ca!
BUNYOL: Ca, dieu? Ho sé de cert.
LLIBORI: I digui, molts en vindran?
BUNYOL: Cent cinquanta mil, lo menos.
LLIBORI: Vindran per terra, o per mar?
BUNYOL: Per mar en vindran cent mil,
i per terra los restants.
LLIBORI: Mare de Déu, i que barcos
que deuran necessitar!
BUNYOL: Oh, tot està previngut!
LLIBORI: I els russos es moriran
de calor per aquí.
BUNYOL: Tonto!
per això estem aguardant
que piqui el fred. En dos mesos
deixem l'assumpte arreglat
i bona nit i bona hora!
Ja veuran aquests bergants
quina feina que en farem!
Ni un de viu n'ha de quedar!
No serà com l'altra volta
que per massa humanitat
ens perdérem.
LLIBORI: Té raó.
BUNYOL: Ara ho paguem. Bé ens està!
Haguéssim fet el que deia
el pare Miquel Reixac:
"Degolleu-los, degolleu-los,
puix mentre un n'hi haurà
sempre seran perseguits".
Prou deia la veritat!
Oh, aquell era un savi, un savi!
LLIBORI: I vegi, després diran
que vostès són dolents. Vaja,
que els posen unes maldats!
BUNYOL: De tan bons ens hem perdut!
Però no succeirà
com t'he dit, aquesta volta.
Ni rasa n'hem de deixar!
Dones, vells i criatures
també la sort seguiran
dels homes: bugada neta!
LLIBORI: I ben neta que serà!
Hem de treure fins la pols
dels enemics declarats
de la nació.
BUNYOL: Això és, això.
Llibori, tu ajudaràs
quan convingui?...
LLIBORI: Jo diré...
BUNYOL: No, no, no t'hi pots negar.
Tots hem de fer un esforç.
Mira, aquí estàs apuntat.
LLIBORI: Tinc tantes obligacions...
i en una casa de camp
tan lluny del poble... ja veu
sempre quedem exposats.
BUNYOL: I què poden fer? Cremar-te
tot el que tens? Ja tindràs
del Senyor la recompensa.
LLIBORI: I si em maten?
BUNYOL: Animal!
Ara et pares en això?
Què més pots tu desitjar!
que morir per la fe? Vaja!
si semblant sort et tocàs,
te n'anaves de seguida
a la glòria celestial.
I això es compra amb diners? Eh?
LLIBORI: Jo li diré... Parlem clar:
la glòria a mi ja m'agrada
-ditxós si la puc lograr!-
però que... tingui, la vida
és amable."

(De l'obra "L'"hermano" Bunyol", dins Teatre revolucionari. Barcelona: Edicions 62, 1965, p. 49-53 i 69-72)

* * *

"Entren POLINSKI i quatre soldats de la Legió estrangera.

POLISKI: Iuri, vat quismit sof, nèfil.
FRANCISCA: Oh, senyor, no l'entenc pas!
POLINSKI: Volsnir.
(Indicant que vol beure.)
FRANCISCA: Ah, sí! Vol beure.
Ara ja l'entenem, ja.
Porta-li el càntir, Llibori.
(Surt LLIBORI.)
POLINSKI: Pergans mimfa ingua vaf.
(Acotant-se-li)
FRANCISCA: Fugi, fugi, no s'arrimi,
que de lluny ja no pot parlar.
(Entra LLIBORI.)
LLIBORI: Aquí té una aigua ben fresca.
POLINSKI: Bof trabim ustral i cam.
(Fent senyals que no en vol.)
FRANCISCA: Ah! Deu voler vi.
POLINSKI: Horc vins.
FRANCISCA: Treu-n'hi, treu-n'hi, què faràs?
POLINSKI: Birtac paipas carmintin
FRANCISCA: Si jo no l'entenc!
POLINSKI: Trofare.
LLIBORI: Aquí tenen vi del bo.
(Els dóna una bóta.)
POLINSKI: Trembacs inrf irrasparrac.
(Beuen)

Entra l'hermano BUNYOL i, en veure'l, tots es posen a riure.

POLINSKI: Virts! Pai agalis sumica!
BUNYOL: Sembla que no em reben mal.
I com riuen... Ei! Són russos?
POLINSKI: Vist, vist, de ruse polacs.
(Mouen afirmativament el cap)
BUNYOL: Diu que sí.
LLIBORI: Vostè l'entén?
BUNYOL: El mateix que el català.
LLIBORI: Doncs pregunti-li altres coses.
BUNYOL: Ustedes aquí vindran
a favor de Carles Quint?
POLINSKI: Oh! Carls Quins li fas pim pam!
BUNYOL: Sí, sí, mataran a tots
els que Carles no voldran.
Els faran pim pam, veieu?
Així us haveu de portar:
no perdoneu a ningú,
homes, dones, xics i grans.
FRANCISCA: Però home, si no l'entenen,
per què s'escarrassa tant?
BUNYOL: No m'entenen! Més que tu!
Mira si respon al cas
i a tot el que li pregunto
aquest que és el principal.
(Entra FULGENCIO.)
FULGENCIO: On nous attend, la division
est prête à partir. Marchons
BUNYOL: Usted es también d'aquestos?
FULGENCIO: Soy el intérprete.
BUNYOL: Ya!
Y entenderá el español...
FULGENCIO: Si es mi lengua!
BUNYOL: És el cas
que decía a los señores que no saben perdonar
a nadie: matar a todos los que quieran libertad.
FULGENCIO: ¿Cómo?
BUNYOL: Oh! Sí, señor, sí!
Es preciso degollar
els que quieran a Isabel.
FULGENCIO: ¡Pícaro infame!
BUNYOL: Ai, ai, ai!
Si n'hauré fet alguna altra?
FULGENCIO: ¿Con quién presumis que habláis?
BUNYOL: Amb els russos i que vénen
Carles Quint a defensar.
FULGENCIO: Pues lo equivocaste, necio,
porque los que aquí miráis
defenderán de Isabel
el trono y la libertad.
De la legión extranjera
dependen.
FRANCISCA: Ja m'ho he pensat.
BUNYOL: Valga'm tots els sants i santes
que hi ha en la cort celestial!
Trobar-se pot en el món
un home més desgraciat?
Cec enraonar amb cristinos,
em faig de la seva part...
i són els de Carles Quint!
Després, trobo liberals...
els que penso que són russos!
A fe que estic ben posat!
Ai, pobre hermano Bunyol,
que bon nap n'has arrencat!
Senyor, per amor de Déu...
FULGENCIO: No, no os puedo perdonar.
Se os juzgará brevemente.
BUNYOL: I què coneix que em faran?
FULGENCIO: ¿Qué? Lo menos fusilaros.
BUNYOL: Pues, senyor, visqui molts anys.
Digo, si esto es lo menos,
¿qué será si hacen lo más?
FULGENCIO: Allons, marchons.
(L'agafen)
LLIBORI: Ja ho veu, hermano!
Paciència i conformitat.
BUNYOL: Ya se ve: si us plau per força!
Veus la guerra entre germans!
FRANCISCA: Ja li resaré un parenostre
quan sàpiga que és 'fusellat
BUNYOL: Bon consol, em dónes, filla!
Però, vaja, Déu t'ho pac!
FULGENCIO: Vosotros sois, inhumanos,
los que el estrago atizáis
y a la guerra provocáis
aun hermanos contra hermanos.
Sois los más fieros tiranos
con tan rústico sayal,
sois el origen del mal,
y en vez de paz y concordia
vais sembrando la discordia
con la tea y el puñal.
El mundo ya conoció
vuestro infame proceder,
y así podéis entender
que vuestro imperio acabó.
Sobrado tiempo sufrió
a la vil hipocresía.
Ya ha llegado el fausto día
que libre de la opresión,
odia toda la nación
déspotas y tiranía.
Acumular los caudales
tan sólo era vuestro intento,
que servían de fomento
y de peso a nuestros males.
Con mil tramas infernales
destruís la humanidad,
horrores, sangre, crueldad
y cadenas preparáis,
todo lo sacrificáis
a vuestra comodidad.
Español que oyendo estás
tan horrendo frenesí,
desventurado de ti
si vuelves un paso atrás:
¡mil tormentos sufrirás
entre bárbara opresión!
Pelea con decisión
derrocando al despostismo
y sostén con heroismo:
¡Patria, Libertad, Unión!"

(De l'obra "L'"hermano" Bunyol", dins Teatre revolucionari. Barcelona: Edicions 62, 1965, p. 69-72)

* * *

"Casa pobra. Surt el senyor JUAN."

JUAN En la tienda del barbero
nunca falta la guitarra,
por eso cuentan de un ciego
que andaba calles y plazas,
y donde oía tocar
muy sereno se encajaba
diciendo: "Señor maestro,
sírvase hacerme la barba."
Y hubo vez que se metió
dentro de un corral de vacas.

(Surt TADEO)

TADEO Buenas noches, señor maestro.

JUAN Felices.

TADEO Tres manotadas
y no más, que estoy de prisa.
(S'asseu)

JUAN Si la vista no me engaña,
usted es hijo de Madrid.

TADEO Yo nunca niego mi patria:
de la calle de Toledo.

JUAN ¡Abrázame, camarada!
¿No te acuerdas de Juan Núñez,
hijo de la...?

TADEO ¡Calla, calla!
¿De la tía Marmitona
que murió comiendo pasas?

JUAN La misma.

TADEO ¡Oh, caro amigo,
celebro dicha tan alta!
Vamos a beber un trago
en memoria de...

JUAN ¿Y la barba?

TADEO Déjala con mil demonios,
tiempo nos queda mañana.

JUAN Tadeo, aguárdate un poco,
mi mujer se fue a la plaza,
ya no tardará en voler.

TADEO Hola, qué, ¿y regañará
si no te encontrase aquí?

JUAN ¿A mí? ¿Tadeo, te chanceas?
¿Regañarme mi mujer?

TADEO Escucha, ¿y es catalana?

JUAN Sí.

TADEO ¿Tú la entiendes?

JUAN ¡Toma!
No se me escapa palabra.
Si hace lo menos quince años
que entré en Cataluña.

TADEO Vaya,
yo no entiendo ni una jota:
se me figura cuando hablan
que oigo jerga moruna.

JUAN No es ninguna cosa extraña.
¿Habrá poco que llegaste?

TADEO Sobre unas tres semanas.

JUAN Yo hablarlo tampoco puedo...
Pero aquí llega mi Eulàlia.

(Surt EULÀLIA)

EULÀLIA Tot va més car que el bordell.
No es pot anar a la plaça:
el xanguet a quatre sous,
el seitó, a tres rals, les gambes,
a tretze sous menos tres,
a pesseta les palaies,
fins allò, lo escanyavelles,
a deu quartos ne demanen.
¡Jesús, Jesús! Bacallà
i més bacallà, patates
i fesolets menjarem,
des del dilluns al dissabte."

(De "El Sarau de la Patacada", dins Tres peces. Barcelona: Proa, 1998, p. 63-65)