Martí de Riquer i Morera
1914-2013
Entrevistes
—Ja de molt jovenet us sentíeu atret per les aventures cavalleresques. Com se us desvetllà la vocació medievalista?
—El meu entusiasme per la literatura catalana medieval ve d'un fet purament casual i anecdòtic. Quan jo devia tenir uns tretze o catorze anys, un amic de la família que s'havia subscrit per compromís a la col·lecció "Els Nostres Clàssics" me la va regalar sencera. Els meus descobriments van ser, d'una banda, Lo somni de Bernat Metge, que em va sorprendre i admirar, i de l'altra, l'edició resumida per Capdevila de Tirant lo Blanc, a la qual em vaig llançar amb entusiasme perquè, com que en aquella edat jo ja era un "vell" lector del Quixot, coneixia els grans elogis que Cervantes feia de Tirant lo Blanc. Es pot dir que des d'aquell moment tinc el costum de llegir autors catalans medievals; un costum que no he perdut mai i que practico cada dia.
—També de molt jove assistiu a les classes de grec que Joan Petit i Carles Riba donen a la Fundació Bernat Metge, a la Via Laietana. Quins records perduren del contacte amb aquells grans mestres?
—Joan Petit feia unes classes molt emotives, d'un valor extraordinari. Ensenyava a traduir d'una manera que no sol practicar-se universitàriament: la traducció de l'alumne a classe no estava orientada a demostrar els coneixements de grec, sinó a demostrar que també era capaç de traduir del grec al català d'una manera perfectament digna literàriament. Les classes de Carles Riba sempre derivaven a parlar de poesia encara que la matèria de la lliçó no hi tingués res a veure. Ell arribava a classe i ens ensenyava els versos de la tragèdia d'Èsquil que acabava de traduir i ens explicava com els havia traduït. Eren unes classes potser sense programa, però apreníem no tan sols a traduir, sinó també a escriure: apreníem "bon gust" i apreníem poesia.
Un altre gran mestre va ser per a mi Josep M. de Casacuberta. El vaig conèixer quan jo tenia uns divuit anys. Aleshores treballava en el volum d'Antoni Canals per a la col·lecció "Els Nostres Clàssics". Naturalment jo mancava d'experiència per a preparar textos. Casacuberta, director de la col·lecció, me'n va ensenyar. És un home que revisa tots els originals que publica, no com un revisor editorial, sinó com un crític textual. Ell seguia la transcripció amb els manuscrits al costat. Tot el que actualment puc saber de preparació de textos antics ho dec a Josep M. de Casacuberta.
—A l'Ateneu Barcelonès us trobàveu gairebé cada dia una colla d'amics per treballar i discutir. Quin ambient s'hi respirava, els anys trenta? Quins van ser els vostres companys més íntims?
—Ens hi reuníem un grup d'estudiants de diverses facultats. N'hi havia barrejats de Lletres, de Dret, d'Arquitectura... També hi havia joves que no eren estudiants. Recordo aquell grup que formaven l'Ignasi Agustí, en Joan Teixidor, en Josep Pratmarsó, en Joaquim Viladevall, l'Antoni de Moragas, en Josep M. Boix i Selva, en Grau Sala, en Sebastià Juan Arbó, en Xavier Montsalvatge, en Tomàs Lamarca, en Joan Vinyoli, en J.M. Font i Rius... Era un grup amb diverses tendències professionals però amb un mateix entusiasme per la literatura. Vivíem només discutint de literatura, pensant-hi. Ens trobàvem cada dia. Tots dúiem a la butxaca el segon llibre d'Estances de Carles Riba; el teníem com una mena de breviari. Riba era el poeta que més admiràvem. A més, ell rebia amb una benevolència extraordinària qualsevol jove que tingués gust literari. També érem molt amics de Salvador Espriu. Però ell, ja aleshores, era més retirat, més solitari. Tots consideràvem un gran orgull ser amics seus, perquè de tots nosaltres ell era qui ja havia publicat llibres. Tenia una gran categoria, que sempre ha mantingut, respecte a tots els altres.
[...]
—Quines satisfaccions li ha reportat la docència?
—La satisfacció més gran que pot sentir un professor és trobar antics alumnes seus que treballen en la mateixa matèria que ell, i que molt sovint hi treballen superant allò que el professor ha fet, no tan sols en la investigació i la recerca, sinó també en l'ensenyança. Si els vells sempre fossin millors que els joves, encara seríem al temps d'Aristòtil. Jo he après molt dels llibres que han publicat alguns dels meus alumnes. Dissortadament no he pogut entrar a veure com fan les classes, perquè això està molt mal vist, però m'hauria agradat molt fer-ho. D'altra banda, he de dir que actualment entre els meus millors amics hi ha antics alumnes meus. Això vol dir que jo vaig guanyar-me aquesta amistat quan eren joves.
[...]
—La vostra tasca a favor de la llengua catalana durant el franquisme va ser molt sòlida i positiva malgrat les circumstàncies polítiques adverses. Com ho vau aconseguir?
—Quan vaig començar els cursos de Literatura medieval espanyola, l'any 1943, jo, naturalment, donava literatura gallega i literatura catalana juntament amb literatura castellana. Creia que era un panorama que s'havia de conservar. Al capdavall era el mateix que havien fet Menéndez Pelayo i Milà i Fontanals. El que jo no volia era que la literatura espanyola quedés circumscrita a la literatura "en expresión castellana". D'aquesta manera vaig poder explicar literatura catalana durant molts anys. Després, el professor Pericot va aconseguir que a la facultat de Lletres creessin dues disciplines, una de literatura catalana i una altra de lingüística catalana. Aleshores tot quedava més clar. Antoni M. Badia feia la lingüística i jo la literatura. Això va durar fins que es va crear estatalment la càtedra de literatura catalana. La primera, la va guanyar Antoni Comas, que havia estat alumne meu. Ara la té Joaquim Molas, que també va ser alumne meu. És a dir, que hi ha hagut una certa continuïtat. El que hem procurat sempre ha estat fer les coses amb naturalitat. Jo crec que si s'ha aconseguit explicar literatura catalana durant tants anys és perquè s'ha fet sense escampar-ho, sense fer-ne una bandera. Sempre he tingut interès perquè això fos una actitud científica, no una actitud de caràcter polític.
—Un dels fruits perdurables d'aquesta tasca són els tres extensos volums de la Història de la literatura catalana, oi?
—Sí, aquests volums són, de fet, els apunts de les classes de literatura catalana durant els anys que vaig ensenyar-la a la Universitat. Quan Antoni Comas va guanyar la càtedra, els vaig ordenar i es van convertir en aquesta Història de la literatura catalana.
—Com valoreu la literatura catalana medieval en el context de la literatura europea de l'edat mitjana?
—Això és molt difícil! M'obligaria a explicar tot un curs! És evident que en la nostra literatura hi ha unes figures fonamentals com ara Ausiàs March, Ramon Llull o Joanot Martorell. Però, és clar, a l'edat mitjana hi ha moltes figures d'aquest tipus. Ja m'agradaria que a la literatura catalana hi hagués un Libro del Buen Amor o un Amadís de Gaula! Hem d'estar satisfets de poder-ho llegir tot.
[...]
—El professor J.M. Valverde, comentant la vostra obra, diu: "su estética sería cabaleresca y feudal... probablemente en esa actitud hay mucho de un rarísimo ataque por la retaguarda contra el espíritu burgués". Us manteniu realment distanciat dels valors de la burgesia per afinitat amb els valors cavallerescs?
—Quan jo parlo de la burgesia en abstracte, em refereixo a la burgesia que va fer la revolució francesa i va espatllar tantes coses. L'ataco per la reraguarda perquè jo no ataco el burgès des del proletariat, sinó que l'ataco des del món feudal. A la meva família, quan una cosa era poc elegant, dèiem que era bourgeoise. Era un terme més aviat despectiu, però des de dalt.
—Creieu que heu pogut transmetre als vostres fills els lligams afectius amb les disset generacions que els precedeixen i l'afany per conservar-ne i enriquir-ne el record escrit?
—Als meus fills, la cosa més important que els he transmès és l'afecte mutu que ens tenim. Som excel·lents amics i ens estimem molt. Quant a continuar el llibre, això tindrà sentit si de cas d'aquí a cent anys. El que sí faig és guardar a l'arxiu petiteses com poden ser un bitllet de metro, per exemple. Això ara pot semblar una futilesa, però d'aquí a dos-cents anys tindrà un valor de document.
(Zeneida Sardà: "Martí de Riquer, un senyor de muntanya a l'acadèmia", Serra d'Or (Barcelona), núm. 297, 1984, p. 19-25)
—El meu entusiasme per la literatura catalana medieval ve d'un fet purament casual i anecdòtic. Quan jo devia tenir uns tretze o catorze anys, un amic de la família que s'havia subscrit per compromís a la col·lecció "Els Nostres Clàssics" me la va regalar sencera. Els meus descobriments van ser, d'una banda, Lo somni de Bernat Metge, que em va sorprendre i admirar, i de l'altra, l'edició resumida per Capdevila de Tirant lo Blanc, a la qual em vaig llançar amb entusiasme perquè, com que en aquella edat jo ja era un "vell" lector del Quixot, coneixia els grans elogis que Cervantes feia de Tirant lo Blanc. Es pot dir que des d'aquell moment tinc el costum de llegir autors catalans medievals; un costum que no he perdut mai i que practico cada dia.
—També de molt jove assistiu a les classes de grec que Joan Petit i Carles Riba donen a la Fundació Bernat Metge, a la Via Laietana. Quins records perduren del contacte amb aquells grans mestres?
—Joan Petit feia unes classes molt emotives, d'un valor extraordinari. Ensenyava a traduir d'una manera que no sol practicar-se universitàriament: la traducció de l'alumne a classe no estava orientada a demostrar els coneixements de grec, sinó a demostrar que també era capaç de traduir del grec al català d'una manera perfectament digna literàriament. Les classes de Carles Riba sempre derivaven a parlar de poesia encara que la matèria de la lliçó no hi tingués res a veure. Ell arribava a classe i ens ensenyava els versos de la tragèdia d'Èsquil que acabava de traduir i ens explicava com els havia traduït. Eren unes classes potser sense programa, però apreníem no tan sols a traduir, sinó també a escriure: apreníem "bon gust" i apreníem poesia.
Un altre gran mestre va ser per a mi Josep M. de Casacuberta. El vaig conèixer quan jo tenia uns divuit anys. Aleshores treballava en el volum d'Antoni Canals per a la col·lecció "Els Nostres Clàssics". Naturalment jo mancava d'experiència per a preparar textos. Casacuberta, director de la col·lecció, me'n va ensenyar. És un home que revisa tots els originals que publica, no com un revisor editorial, sinó com un crític textual. Ell seguia la transcripció amb els manuscrits al costat. Tot el que actualment puc saber de preparació de textos antics ho dec a Josep M. de Casacuberta.
—A l'Ateneu Barcelonès us trobàveu gairebé cada dia una colla d'amics per treballar i discutir. Quin ambient s'hi respirava, els anys trenta? Quins van ser els vostres companys més íntims?
—Ens hi reuníem un grup d'estudiants de diverses facultats. N'hi havia barrejats de Lletres, de Dret, d'Arquitectura... També hi havia joves que no eren estudiants. Recordo aquell grup que formaven l'Ignasi Agustí, en Joan Teixidor, en Josep Pratmarsó, en Joaquim Viladevall, l'Antoni de Moragas, en Josep M. Boix i Selva, en Grau Sala, en Sebastià Juan Arbó, en Xavier Montsalvatge, en Tomàs Lamarca, en Joan Vinyoli, en J.M. Font i Rius... Era un grup amb diverses tendències professionals però amb un mateix entusiasme per la literatura. Vivíem només discutint de literatura, pensant-hi. Ens trobàvem cada dia. Tots dúiem a la butxaca el segon llibre d'Estances de Carles Riba; el teníem com una mena de breviari. Riba era el poeta que més admiràvem. A més, ell rebia amb una benevolència extraordinària qualsevol jove que tingués gust literari. També érem molt amics de Salvador Espriu. Però ell, ja aleshores, era més retirat, més solitari. Tots consideràvem un gran orgull ser amics seus, perquè de tots nosaltres ell era qui ja havia publicat llibres. Tenia una gran categoria, que sempre ha mantingut, respecte a tots els altres.
[...]
—Quines satisfaccions li ha reportat la docència?
—La satisfacció més gran que pot sentir un professor és trobar antics alumnes seus que treballen en la mateixa matèria que ell, i que molt sovint hi treballen superant allò que el professor ha fet, no tan sols en la investigació i la recerca, sinó també en l'ensenyança. Si els vells sempre fossin millors que els joves, encara seríem al temps d'Aristòtil. Jo he après molt dels llibres que han publicat alguns dels meus alumnes. Dissortadament no he pogut entrar a veure com fan les classes, perquè això està molt mal vist, però m'hauria agradat molt fer-ho. D'altra banda, he de dir que actualment entre els meus millors amics hi ha antics alumnes meus. Això vol dir que jo vaig guanyar-me aquesta amistat quan eren joves.
[...]
—La vostra tasca a favor de la llengua catalana durant el franquisme va ser molt sòlida i positiva malgrat les circumstàncies polítiques adverses. Com ho vau aconseguir?
—Quan vaig començar els cursos de Literatura medieval espanyola, l'any 1943, jo, naturalment, donava literatura gallega i literatura catalana juntament amb literatura castellana. Creia que era un panorama que s'havia de conservar. Al capdavall era el mateix que havien fet Menéndez Pelayo i Milà i Fontanals. El que jo no volia era que la literatura espanyola quedés circumscrita a la literatura "en expresión castellana". D'aquesta manera vaig poder explicar literatura catalana durant molts anys. Després, el professor Pericot va aconseguir que a la facultat de Lletres creessin dues disciplines, una de literatura catalana i una altra de lingüística catalana. Aleshores tot quedava més clar. Antoni M. Badia feia la lingüística i jo la literatura. Això va durar fins que es va crear estatalment la càtedra de literatura catalana. La primera, la va guanyar Antoni Comas, que havia estat alumne meu. Ara la té Joaquim Molas, que també va ser alumne meu. És a dir, que hi ha hagut una certa continuïtat. El que hem procurat sempre ha estat fer les coses amb naturalitat. Jo crec que si s'ha aconseguit explicar literatura catalana durant tants anys és perquè s'ha fet sense escampar-ho, sense fer-ne una bandera. Sempre he tingut interès perquè això fos una actitud científica, no una actitud de caràcter polític.
—Un dels fruits perdurables d'aquesta tasca són els tres extensos volums de la Història de la literatura catalana, oi?
—Sí, aquests volums són, de fet, els apunts de les classes de literatura catalana durant els anys que vaig ensenyar-la a la Universitat. Quan Antoni Comas va guanyar la càtedra, els vaig ordenar i es van convertir en aquesta Història de la literatura catalana.
—Com valoreu la literatura catalana medieval en el context de la literatura europea de l'edat mitjana?
—Això és molt difícil! M'obligaria a explicar tot un curs! És evident que en la nostra literatura hi ha unes figures fonamentals com ara Ausiàs March, Ramon Llull o Joanot Martorell. Però, és clar, a l'edat mitjana hi ha moltes figures d'aquest tipus. Ja m'agradaria que a la literatura catalana hi hagués un Libro del Buen Amor o un Amadís de Gaula! Hem d'estar satisfets de poder-ho llegir tot.
[...]
—El professor J.M. Valverde, comentant la vostra obra, diu: "su estética sería cabaleresca y feudal... probablemente en esa actitud hay mucho de un rarísimo ataque por la retaguarda contra el espíritu burgués". Us manteniu realment distanciat dels valors de la burgesia per afinitat amb els valors cavallerescs?
—Quan jo parlo de la burgesia en abstracte, em refereixo a la burgesia que va fer la revolució francesa i va espatllar tantes coses. L'ataco per la reraguarda perquè jo no ataco el burgès des del proletariat, sinó que l'ataco des del món feudal. A la meva família, quan una cosa era poc elegant, dèiem que era bourgeoise. Era un terme més aviat despectiu, però des de dalt.
—Creieu que heu pogut transmetre als vostres fills els lligams afectius amb les disset generacions que els precedeixen i l'afany per conservar-ne i enriquir-ne el record escrit?
—Als meus fills, la cosa més important que els he transmès és l'afecte mutu que ens tenim. Som excel·lents amics i ens estimem molt. Quant a continuar el llibre, això tindrà sentit si de cas d'aquí a cent anys. El que sí faig és guardar a l'arxiu petiteses com poden ser un bitllet de metro, per exemple. Això ara pot semblar una futilesa, però d'aquí a dos-cents anys tindrà un valor de document.
(Zeneida Sardà: "Martí de Riquer, un senyor de muntanya a l'acadèmia", Serra d'Or (Barcelona), núm. 297, 1984, p. 19-25)