En una obra ingent com la seva es fa difícil de destacar tres o quatre títols que aconsegueixin l'acceptació unànime de la llarga colla de deixebles. Estic segura de no equivocar-me si afirmo que una contribució essencial és la Història de la literatura catalana, publicada l'any 1964, que constitueix un relat eminentment descriptiu dels autors i les obres de la nostra literatura medieval. És cert que Martí de Riquer comptava amb el precedent de la breu història de la literatura catalana que Jordi Rubió i Balaguer havia publicat, en castellà, dins de la Historia general de las literaturas hispánicas (1949-58), però també ho és que ell tot sol va ser capaç de bastir tres volums amb una quantitat ingent d'informació, producte de les seves lectures i de la recerca en arxius. Escrits en plena dictadura, aquests tres volums de Martí de Riquer són la gran història de la literatura catalana del segle XX. Si els poetes ens han salvat els mots, Martí de Riquer ens ha salvat la memòria dels mots.
També són imprescindibles la seva edició (1947, 1979) i estudis sobre el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. L'actitud de Martí de Riquer davant de la gran novel·la del cavaller valencià posa de manifest dues característiques que em semblen importants de la seva personalitat, una és de caire acadèmic, l'altra mostra la seva vessant més humana. M'explicaré més bé. En la seva edició de l'obra, Martí de Riquer n'atribuïa l'autoria a Joanot Martorell i a Martí Joan de Galba. Però quan investigacions posteriors van fer veure que Galba en realitat només havia custodiat el manuscrit del Tirant, Martí de Riquer va descartar la tesi de l'autoria doble en l'Aproximació al Tirant lo Blanc (1990).
L'arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals (1968) és una altra contribució important al coneixement de la nostra història. Amb nombroses il·lustracions, l'obra ha estat reeditada l'any 2011, revisada per Isabel de Riquer. El llibre representa que és un manual terminològic de les armes ofensives i defensives utilitzades pels nostres cavallers medievals, des del segle X fins al segle XVI, però en realitat és molt més que això. Una matèria que en principi podria semblar ben àrida, explicada per Martí de Riquer es converteix en una lectura apassionant, que fa de bon empassar de cap a cap, com si fos una novel·la. La vida quotidiana dels cavallers medievals és narrada al volum titulat Caballeros andantes españoles (1967; reeditat el 2008), on també hi ha lloc per als cavallers catalans o valencians, com el pobre Esbert de Claramunt, que va morir d'accident en un pas d'armes perquè no duia l'armadura ben posada. La prosa de Martí de Riquer llisca fàcil com el corrent d'un riu. I en aquest sentit, no em puc estar de destacar la breu i deliciosa Vida i aventures de don Pero Maça, la biografia del cavaller d'origen aragonès que es va establir al regne de València publicada pels Quaderns Crema el 1984. L'intrèpid cavaller hi emergeix amb la mateixa força i atractiu que sorgeixen els personatges de les pàgines de George Duby, el gran historiador francès que també ens parla de cavallers i de dames, de reis, de sacerdots i de camperols.
(Antònia Carré. "Martí de Riquer: l'entusiasme d'un home savi", El Punt. Avui, 20 de setembre de 2013)
* * *
Riquer, que s'havia de distingir per la literatura catalana del Pre-humanisme i de l'humanisme, irrompé en la filologia catalana, amb ímpetu de cavall sicilià en defensa de l’edat mitjana contra l'humanisme, que ell considerava com la causa principal de la decadència literària i cultural de Catalunya. Una polèmica i una resposta força lúcida que aquell ardit noi de dinou anys rebé ja del mestre Jordi Rubió, just arribat a la càtedra de Literatura Catalana a la primera Universitat Autònoma de Barcelona, li feren reflexionar, rebaixar el tret i a replantejar-se la qüestió de l'humanisme català des d'una posició molt semblant a la dels filòlegs catalans de final del XIX i començament del XX, acceptada igualment, almenys en part, pe alguns filòlegs italians de bona anomenada, com Arturo Farinelli i Mario Casella.
(
Miquel Batllori. Pròleg: "Les línies mestres d'una vida fructífera", dins Joan Francesc Fondevila i Gascón:
Martí de Riquer: La gran obra d'un humanista expert en literatura provençal, catalana medieval i cervantina. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2003, p. 8)
* * *
Martí de Riquer és investigador, i alhora és artista, perquè no es pot investigar sense una espurna d'art. I aquesta llavor d'artista subjau en l'ascendència generacional. Investigar és estudiar, interpretar i descobrir. La recerca, sigui quin en sigui l'àmbit científic, sempre és creació, perquè si no crea no és recerca. I Riquer ha descobert, i alhora ha creat i ha obert vies de coneixements, emulant les galeries sense final que obre el banyarriquer, altrament dit riquer, un insecte coleòpter amb gran antenes (més llargues que el cos) la larva del qual rosega els arbres i la fusta obrint-hi forats i més forats. Riquer ha banyarriquerat el medievalisme de noves idees i noves cocnclusions. Riquer ha esborrat terrelles estèrils, i ha sembrat prats
tutti colori de flors ixents.
(
Joan Francesc Fondevila i Gascón. Martí de Riquer: La gran obra d'un humanista expert en literatura provençal, catalana medieval i cervantina. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2003, p. 12)
* * *
L'habilitat de produir grans llibres d'erudició que es llegeixen com un novel·la s'ha d'entendre com la culminació de tota una vida dedicada a estudiar i ensenyar amb èxit i eficàcia. Durant la dècada que es clou el 2000 Martí de Riquer ha produït uns quants llibres d'aquesta singular mena, dedicats als temes històrics i literaris que sempre ha estimat:
Tirant, la cavalleria, els trobadors, el llegendari, o els avatars històrics de la seva pròpia família. Evocant ara la seva darrera producció voldria poder retratar la imatge d'un Martí de Riquer que el 1994 complia vuitanta anys de plenitud prolífica i serena. És la figura que s'imposa des del bust de bronze, no gens idealitzat, dut a terme per a aquella efemèride, i que es pot admirar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, institució que havia presidit durant llargs anys. Els llibres publicats per Martí de Riquer entre el 1991 i el 2000, que conec, són nou. La proporció és gairebé de llibre per any, i cal afegir que en set casos aquesta laboriositat implica també l'editor Jaume Vallcorba, de Barcelona, que, des de la seva empresa Sirmio–Quaderns Crema, ha estimulat la producció de Riquer, oferint-li unes publicacions puntuals i pulcres, i un suport logístic d'ampli espectre.
(
Lola Badia. "Martí de Riquer al canvi de mil·lenni",
Serra d'Or, núm. 493, 2001, p. 47)
* * *
Després d'un proemi en què l'autor exposa una síntesi dels estudis crítics del
Tirant, dotze capítols i vuit excursos accentuen el desig de lectura o l'estima de qui ja ha consumat el seu amor amb el text. L'estil, vigorós, ple de cites erudites clarament exposades, no traeix una professionalitat filològica que es vol també divulgadora. I és que Riquer excel·leix perquè entén la metodologia empírico-positivista com una divertida investigació detectivesca de la qual el lector no es pot, ni es vol, escapar.
(
Vicenç Llorca. "Martí de Riquer: Aproximació al 'Tirant lo Blanc'",
Serra d'Or, núm. 374, 1991, p. 45)
* * *
La capacitat d'intuir la solució correcta d'un problema, més enllà o al marge de l'erudició que hom hi pugui acumular al damunt, és un do que es té o no es té. Martí de Riquer el posseeix abundantment en el món de la investigació historicoliterària; val a dir, però, que la seva dedicació incessant i tossuda a la feina ha contribuït poderosament a esmolar un do tan singular i envejable.
(
Lola Badia. "Martí de Riquer i la literatura catalana medieval",
Anthropos, núm. 92, 1989, p. 30)
* * *
Martí de Riquer es un gran trabajador intelectual, resultado y confluencia de una serie de factores humanos, entre los que yo enumeraría, de forma relevante, una voluntad de hierro, la agudeza de interpretación, una curiosidad universal, una sagacidad peculiar y una enorme capacidad de trabajo.
(
Antoni M. Badia i Margarit. "Homenatge a Martí de Riquer", dins
Symposium in honorem prof. M. de Riquer. Barcelona: Universitat de Barcelona/Quaderns Crema, 1984, p. 11)
* * *
Vaig conèixer Martí de Riquer a la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys trenta, una universitat no gens "massificada". [...] En Martí de Riquer era, aleshores, un noi amb una personalitat molt vigorosa i original. Fins i tot, diria que es complaïa en l'originalitat. Ho havia llegit tot, tota mena de lectures extraordinàries, com per exemple el
Crótalon, i crec que, potser, se'n vanava ingènuament una mica. Ell no seguia els cursos d'una manera regular. Estudiava el que volia i com volia, i no ens vèiem, per tant, sovint a la facultat. [...] Martí de Riquer, que va haver de jugar la carta, diguem-ne, franquista, és profundament català i, des de la seva càtedra i des dels seus estudis, ha prestat un servei immens a la cultura catalana, en català, en castellà o en d'altres de les moltes llengües que sap. He de dir que, per a mi, és un gran escriptor, des del punt de vista literari. Així com també ho és el professor J.M. Blecua: es tracta d'escriptors excepcionals.
(
Salvador Espriu. "El meu cordial homenatge a l'estimadíssim amic Martí de Riquer i Morera",
Patio de Letras / La Rosa als llavis, núm. 7, 1984, p. 5-7)
* * *
Era una especie de torbellino; entraba, se sentaba encima de su mesa, de lado; se paseaba, contando entusiasmado lo que debía de pesar Durlindana, lo difícil que debía ser para el pobre caballo aguantar aquellos caballeros o lo despiedado y mordaz que podía llegar a ser Guillem de Berguedà. Leía rápido, seguido, esgrimiendo la pipa en los momentos culminantes; suscitaba, preguntaba, daba la razón, se oponía, nos pedía más y salía como había entrado, lleno de fuerza.
(
Helena Puigdomènech. "Nuestra Facultad sí era diferente",
Patio de Letras / La Rosa als llavis, núm. 7, 1984, p. 16)
* * *
Encara que hagin passat tants anys m'adono que aquell Martí de Riquer ja presagiava plenament tot el que havia de venir després. Si una cosa m'impressiona en ell és la seva vocació tan decidida. Els trobadors ja eren els seus companys que no l'haurien d'abandonar mai. L'autodidactisme, obligat per circumstàncies, i la joventut sempre una mica intemperant anirien convergint cap al rigor i la disciplina que ha produït uns textos que ens meravellen per la seva solidesa. Tota una vida per un treball segur i eficaç quan en aquest terreny és tan freqüent la dispersió i la fadiga, un bon començament que no té aguant i es malmet. Quan llegeixo la seva bibliografia, quan tan sovint m'arriba a les mans una altra obra seva, com ara aquests dies, la seva
Heràldica catalana, aplicar a ella aquesta solemne paraula de mestre em produeix una gran alegria. Pocs hi arriben amb tanta contundència. Els seus treballs han donat un fruit copiós i ja són imprescindibles pels estudiosos d'arreu del món.
(
Joan Teixidor. "Martí de Riquer, entre la ciència i la vida",
Patio de Letras / La Rosa als llavis, núm. 7, 1984, p. 20-21)
* * *
En conjunto, en el difícil arte de la nota en pie de página, Riquer ofrece unas lecciones que nadie puede ignorar –también por el lado negativo: el abstenerse de acumular informaciones y paralelismo por pedantería, yendo, en cambio, al grano, a que el lector no especializado pueda leer y entender el texto. [...] Y yo creo que el filólogo Riquer apunta más a éste, al lector que quiere leerlo todo en román paladino, en el cual suele el pueblo fablar a su vezino, que a los herederos modernos de aquel pequeño público cortesano –que probablemente no entendía nada del trobar clus, aunque lo aplaudiera y lo pagara.
(José Mª Valverde. "Martín de Riquer, a su aire", Patio de Letras / La Rosa als llavis, núm. 7, 1984, p. 22-23)
