Biografia
Martí de Riquer i Morera, nét de l'artista i escriptor Alexandre de Riquer i nebot del poeta Magí Morera i Galícia, neix a Barcelona el 3 de maig de 1914 al si d'una família d'origen noble. És comte de Casa Dávalos.
En un primer moment es decanta cap a l'hel·lenisme i els clàssics, i inicia la tasca d'estudiós de la literatura catalana medieval amb la publicació, amb vint anys d'edat, de L'Humanisme català (1934) i l'edició d'obres d'Antoni Canals. Un cop finalitzada la Guerra Civil, continua els seus estudis i es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1942 n'és nomenat professor auxiliar i el 1945 es doctora en Filologia Romànica a la Universitat de Madrid amb una tesi sobre les traduccions castellanes d'Ausiàs March al segle d'or espanyol. El 1950 esdevé el primer catedràtic d'Història de les Literatures Romàniques i el 1965 és nomenat vicerector, càrrec que ocupa durant un any. Després d'exercir la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-1976), torna a la Universitat de Barcelona, on exerceix fins al 1982. Del 1987 al 1990, any en què es retira de l'activitat docent, és professor emèrit de la Facultat de Filologia.
Gran dinamitzador dels estudis de literatura medieval, Martí de Riquer és membre de moltes entitats culturals i científiques, com ara la Real Academia Española (des de 1965), l'Institut de France, la British Academy, la Hispanic Society of America, l'Academia de Sevenze, l'Academia de Scienze e Lettere e Arti de Palerm, l'Accademia Ligure di Scienze e Lettere, la Société International Rencesvalls o la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual és president de 1963 a 1996. A més, és membre honorari de la Modern Language Association of America, cap de secció de Literaturas Romances del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i vocal del Patronato de la Biblioteca Nacional espanyola.
El nombre de publicacions, en molts casos fruit de les classes impartides a la universitat, superen els tres-cents títols entre llibres i articles, centrats en el camp de la literatura romànica medieval (especialment catalana, castellana, francesa i provençal), de la vida cavalleresca, del Quixot i del segle d'or espanyol. Provinent de la tradició investigadora iniciada amb Milà i Fontanals i hereu de la línia positivista marcada per Antoni Rubió i Lluch, Riquer ha fet escola com a docent formant tota una generació d'investigadors. Les diverses reedicions actualitzades de moltes de les seves obres palesen el rigor lògic i la revisió constant dels propis plantejaments.
Compagina l'alta investigació amb la divulgació. A més de col·laborar en diverses revistes de llengua i literatura d'àmbit català i internacional, és autor de l'edició d'obres de Bernat Metge (1959) i de treballs sobre Ausiàs March, Boscà o Ramon Llull. En el terreny de la lírica catalana medieval, publica diversos estudis i edicions dels textos d'Andreu Febrer (1951), Gilabert de Pròixita (1954) o Jordi de Sant Jordi (1984). A partir d'aquí, fa conèixer la poesia trobadoresca provençal amb l'edició de les obres de Cerverí de Girona (1947) i de Guillem de Berguedà (1971, 1996), així com la publicació de l'antologia de referència en tres volums Los trovadores, historia literaria y textos (1975). També realitza importants estudis sobre èpica, dels quals destaquen Los cantares de gesta franceses (traduïda al francès el 1957) i els treballs sobre la Chanson de Roland i Li contes del Graal de Chrétien de Troyes.
Quant a la literatura cavalleresca, cal esmentar l'edició del Tirant lo Blanc (1979, amb nombroses reimpressions) i la seva Aproximació al Tirant lo Blanc (1990). Prevalen també diversos estudis històrics sobre l'edat mitjana, la relació entre ficció literària i realitat cavalleresca, l'heràldica catalana i castellana i els estudis dedicats a l'armament medieval, especialment L'arnès del cavaller (1968). Pel que fa a la literatura espanyola, destaquen els estudis sobre La Celestina i una gran dedicació a El Quixot, tant el cervantí com el d'Avellaneda. A més, ha col·laborat amb José Mª Valverde en una Historia de la literatura universal i és autor de Quinze generacions d'una família catalana (1979, 1998) i de la part antiga d'Història de la literatura catalana, publicada en tres volums el 1964 (avui n'abasta quatre) i continuada en la part moderna i contemporània per Antoni Comas i Joaquim Molas.
Com a reconeixement de la seva fecunda trajectòria professional, Martí de Riquer ha rebut nombrosos guardons que l'acrediten com un dels millors romanistes catalans. A més de senador per designació reial el 1977 i Doctor Honoris Causa per les universitats de La Sapienza de Roma i de Lieja, entre els premis destaquen el Ramon Llull (1970), Nacional de Literatura Catalana (1985), Michel de Montaigne (1988), Menéndez y Pelayo (1990), Nacional de Ensayo (1991), Crítica de Serra d'Or (1991), Príncep d'Astúries de Ciències Socials (1997), Lletra d'Or (1999), Nacional de las Letras (2000) o Fundació Catalana per a la Recerca (2000), així com la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona (1983) i la Creu de Sant Jordi (1992).
Martí de Riquer mor el 17 de setembre de 2013, a l'edat de noranta-nou anys.
En un primer moment es decanta cap a l'hel·lenisme i els clàssics, i inicia la tasca d'estudiós de la literatura catalana medieval amb la publicació, amb vint anys d'edat, de L'Humanisme català (1934) i l'edició d'obres d'Antoni Canals. Un cop finalitzada la Guerra Civil, continua els seus estudis i es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1942 n'és nomenat professor auxiliar i el 1945 es doctora en Filologia Romànica a la Universitat de Madrid amb una tesi sobre les traduccions castellanes d'Ausiàs March al segle d'or espanyol. El 1950 esdevé el primer catedràtic d'Història de les Literatures Romàniques i el 1965 és nomenat vicerector, càrrec que ocupa durant un any. Després d'exercir la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-1976), torna a la Universitat de Barcelona, on exerceix fins al 1982. Del 1987 al 1990, any en què es retira de l'activitat docent, és professor emèrit de la Facultat de Filologia.
Gran dinamitzador dels estudis de literatura medieval, Martí de Riquer és membre de moltes entitats culturals i científiques, com ara la Real Academia Española (des de 1965), l'Institut de France, la British Academy, la Hispanic Society of America, l'Academia de Sevenze, l'Academia de Scienze e Lettere e Arti de Palerm, l'Accademia Ligure di Scienze e Lettere, la Société International Rencesvalls o la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual és president de 1963 a 1996. A més, és membre honorari de la Modern Language Association of America, cap de secció de Literaturas Romances del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i vocal del Patronato de la Biblioteca Nacional espanyola.
El nombre de publicacions, en molts casos fruit de les classes impartides a la universitat, superen els tres-cents títols entre llibres i articles, centrats en el camp de la literatura romànica medieval (especialment catalana, castellana, francesa i provençal), de la vida cavalleresca, del Quixot i del segle d'or espanyol. Provinent de la tradició investigadora iniciada amb Milà i Fontanals i hereu de la línia positivista marcada per Antoni Rubió i Lluch, Riquer ha fet escola com a docent formant tota una generació d'investigadors. Les diverses reedicions actualitzades de moltes de les seves obres palesen el rigor lògic i la revisió constant dels propis plantejaments.
Compagina l'alta investigació amb la divulgació. A més de col·laborar en diverses revistes de llengua i literatura d'àmbit català i internacional, és autor de l'edició d'obres de Bernat Metge (1959) i de treballs sobre Ausiàs March, Boscà o Ramon Llull. En el terreny de la lírica catalana medieval, publica diversos estudis i edicions dels textos d'Andreu Febrer (1951), Gilabert de Pròixita (1954) o Jordi de Sant Jordi (1984). A partir d'aquí, fa conèixer la poesia trobadoresca provençal amb l'edició de les obres de Cerverí de Girona (1947) i de Guillem de Berguedà (1971, 1996), així com la publicació de l'antologia de referència en tres volums Los trovadores, historia literaria y textos (1975). També realitza importants estudis sobre èpica, dels quals destaquen Los cantares de gesta franceses (traduïda al francès el 1957) i els treballs sobre la Chanson de Roland i Li contes del Graal de Chrétien de Troyes.
Quant a la literatura cavalleresca, cal esmentar l'edició del Tirant lo Blanc (1979, amb nombroses reimpressions) i la seva Aproximació al Tirant lo Blanc (1990). Prevalen també diversos estudis històrics sobre l'edat mitjana, la relació entre ficció literària i realitat cavalleresca, l'heràldica catalana i castellana i els estudis dedicats a l'armament medieval, especialment L'arnès del cavaller (1968). Pel que fa a la literatura espanyola, destaquen els estudis sobre La Celestina i una gran dedicació a El Quixot, tant el cervantí com el d'Avellaneda. A més, ha col·laborat amb José Mª Valverde en una Historia de la literatura universal i és autor de Quinze generacions d'una família catalana (1979, 1998) i de la part antiga d'Història de la literatura catalana, publicada en tres volums el 1964 (avui n'abasta quatre) i continuada en la part moderna i contemporània per Antoni Comas i Joaquim Molas.
Com a reconeixement de la seva fecunda trajectòria professional, Martí de Riquer ha rebut nombrosos guardons que l'acrediten com un dels millors romanistes catalans. A més de senador per designació reial el 1977 i Doctor Honoris Causa per les universitats de La Sapienza de Roma i de Lieja, entre els premis destaquen el Ramon Llull (1970), Nacional de Literatura Catalana (1985), Michel de Montaigne (1988), Menéndez y Pelayo (1990), Nacional de Ensayo (1991), Crítica de Serra d'Or (1991), Príncep d'Astúries de Ciències Socials (1997), Lletra d'Or (1999), Nacional de las Letras (2000) o Fundació Catalana per a la Recerca (2000), així com la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona (1983) i la Creu de Sant Jordi (1992).
Martí de Riquer mor el 17 de setembre de 2013, a l'edat de noranta-nou anys.